Dimecres 24 abril 2024

Dimecres 24 abril 2024

Periodista y escritora

Ni moren ni desaparèixen

 

 

OPINIÓ

Les segresten. Les rapten. Les dones no desaparèixen. Igual que quan es titula: “Mor una dona assassinada per la seva exparella” ens preguntem com podria no morir després de ser assassinada. Si t’assassinen l’habitual és que et moris. 

Les paraules mai són gratuïtes i l’elecció de l’una o l’altra ja indica una presa de postura. Casualment ni mor ni desapareix tenen un subjecte actiu de l’acció. Per què mor? Per què desapareix? Ah, no se sap.

La major part de les dones dels qui es diu que han desaparegut han aparegut mortes. Si algú, home o dona, vol anar-se voluntàriament i deixar enrere el seu entorn no hi ha res a parlar. Està en el seu dret, i si és així les famílies i afins han de respectar la seva decisió de desaparèixer.çSi no és voluntària Nerea Barjola, en el seu llibre Microfísica sexista del poder, la diu “desaparició forçosa”. Jo prefereixo anomenar-los segrestos. Van ser segrestades les tres noies de Alcásser (Míriam, Toñi i Desiré, 1992); va ser segrestada Anabel Segura (1993), Rocío Wannikhof (1999), Sonia Carabantes (2003), Mari Luz Cortés (2008) Marta del Castell (2009), Diana Quer (2016), Laura Luelmo (2018) i Janet Jumillas (2019) i unes altres els noms del qual han quedat en l’oblit. Per no parlar de l’àmbit internacional, on el segrest de dones és una constant, com el cas de la jove argentina de 21 anys Micaela García, segrestada i assassinada el 2017. Els segrestos, a diferència de la desaparició, tenen autor, perquè ningú se segresta a si mateix.

La violència en el si de la parella, el segrest, així com les violacions i l’assetjament sexual, no són més que diferents manifestacions de la violència estructural contra les dones. Una pràctica consuetudinària que s’ha mantingut al llarg del temps i que poden experimentar totes les dones del món independentment de la seva cultura, estatus, raça, edat o procedència. Aquest és, al meu judici, el camí a seguir pel feminisme: més denunciar problemes reals a nivell global, i menys enredar-se en particularismes inventats. Potenciar el que ens uneix i buscar punts de trobada en el que ens separa.

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Juana Gallego

Juana Gallego

Juana Gallego Ayala (Arriate, Málaga) es profesora titular de la Universidad Autónoma de Barcelona desde 1989. El 2001 recibió el Primer Premio del Consell Audiovisual de Catalunya por el trabajo que había dirigido con su equipo de investigación, que se publicó con el título de La prensa por dentro (2002). Entre sus publicaciones destacan Periodismo social (2014); De reinas a ciudadanas. Medios de comunicación ¿motor o rémora para la igualdad (2013); Putas de película. Cien años de prostitución en el cine (2012); Eva devuelve la costilla, (2010); Si te vas te mato. Mujeres que murieron por su libertad, (2009); El sexo de la noticia (2000) o el pionero Mujeres de papel. La prensa femenina en la actualidad (1990). “Many Women, Little Power” en Handbook of Women and Journalism (2013).
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Vint mil persones al ‘Nordiskt Fòrum Malmö 2014’

    Suècia ha acollit gairebé 20.000 dones (6.000 nòrdiques) polítiques i activistes d’ organitzacions...

Nuria Cobos, mentora de planificació i productivitat conscient per a emprenedores

Nuria Cobos, mentora de planificació i productivitat conscient per a emprenedores...
sara_lovera

Elba Esther Gordillo o el PRI, la Mestra i EPN

    OPINIÓ Elba Esther Gordillo és un fenomen complet i reeixit del sistema. Un...