Periodista y escritora

Ni moren ni desaparèixen

 

 

OPINIÓ

Les segresten. Les rapten. Les dones no desaparèixen. Igual que quan es titula: “Mor una dona assassinada per la seva exparella” ens preguntem com podria no morir després de ser assassinada. Si t’assassinen l’habitual és que et moris. 

Les paraules mai són gratuïtes i l’elecció de l’una o l’altra ja indica una presa de postura. Casualment ni mor ni desapareix tenen un subjecte actiu de l’acció. Per què mor? Per què desapareix? Ah, no se sap.

La major part de les dones dels qui es diu que han desaparegut han aparegut mortes. Si algú, home o dona, vol anar-se voluntàriament i deixar enrere el seu entorn no hi ha res a parlar. Està en el seu dret, i si és així les famílies i afins han de respectar la seva decisió de desaparèixer.çSi no és voluntària Nerea Barjola, en el seu llibre Microfísica sexista del poder, la diu “desaparició forçosa”. Jo prefereixo anomenar-los segrestos. Van ser segrestades les tres noies de Alcásser (Míriam, Toñi i Desiré, 1992); va ser segrestada Anabel Segura (1993), Rocío Wannikhof (1999), Sonia Carabantes (2003), Mari Luz Cortés (2008) Marta del Castell (2009), Diana Quer (2016), Laura Luelmo (2018) i Janet Jumillas (2019) i unes altres els noms del qual han quedat en l’oblit. Per no parlar de l’àmbit internacional, on el segrest de dones és una constant, com el cas de la jove argentina de 21 anys Micaela García, segrestada i assassinada el 2017. Els segrestos, a diferència de la desaparició, tenen autor, perquè ningú se segresta a si mateix.

La violència en el si de la parella, el segrest, així com les violacions i l’assetjament sexual, no són més que diferents manifestacions de la violència estructural contra les dones. Una pràctica consuetudinària que s’ha mantingut al llarg del temps i que poden experimentar totes les dones del món independentment de la seva cultura, estatus, raça, edat o procedència. Aquest és, al meu judici, el camí a seguir pel feminisme: més denunciar problemes reals a nivell global, i menys enredar-se en particularismes inventats. Potenciar el que ens uneix i buscar punts de trobada en el que ens separa.

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar