Sèrie dones esportistes
Mireia Benito Pellicer va néixer a Llorenç del Penedès l’any 1996. Actualment viu a Girona, on va arribar per fer la carrera de biotecnologia. Començar a fer ciclisme va ser el que va fer que s’hi quedés.
Actualment és ciclista professional de l’equip Massi-Tactic Women Team, un equip d’elit de ciclisme de carretera que competeix des de l’any 2019. La seva primera cursa, per aquesta temporada 2022, serà el proper 17 de febrer a la Setmana Ciclista Valenciana.
Foto cedida per Massi-Tactic Women Team
Quan i com vas començar al ciclisme?
Quan estava a tercer de carrera vaig començar a fer ciclisme, és a dir fa relativament poc, quatre anys, que el practico. A casa sempre hem estat esportistes, alpinisme, esquí… Cap als 7 anys vaig començar a fer bàsquet i m’hi vaig dedicar a nivell amateur, tot i que m’agradava molt no tenia massa nivell. En una revisió em van demanar de fer treball aeròbic de cara a millorar pes i musculatura. Va ser arrel d’això que vaig començar amb el ciclisme. Al principi feia una mica de BTT però vaig provar a fer carretera. Francament ho trobava molt avorrit i anava amb molta desgana, encara riuen de mi tota la família! Va ser a partir d’un director esportiu que em va incitar a participar en una competició que jo no volia fer però em van ensaronar amb un equip a Torroella i va ser així que vaig començar al KTCatema -filial de l’actual Massi-Tactic- que vaig començar, s’ha de dir que amb moltes mancances però vaig trobar la motivació. El primer any vaig compatibilitzar partits de bàsquet i curses de ciclisme, una barbaritat! Al 2018 ja em vaig dedicar únicament al ciclisme.
Ha estat difícil la dedicació? Com a dona, per la professionalització, compatibilitzar els estudis…
M’he trobat sempre, des dels inicis, amb moltes dificultats. Tant en la carrera com en els màsters hi ha poca ajuda, poca flexibilitat. Tot i estar en un equip d’elit com el Massi-Tactic hi va haver molts professors que no em volien canviar els exàmens perquè consideraven que la bicicleta era un hobby. Em deien «cobres o no cobres?» i com no cobrava consideraven que no era una feina i, jo corria en un equip professional, com si fos fàcil que un equip femení cobrés! És a dir, no es va contemplar com una causa major per canviar els exàmens en aquests casos. Ja ni t’explico en el cas de les pràctiques, en la meva carrera hi ha moltíssimes pràctiques. La gestió del temps ha estat un handicap important en el desenvolupament esportiu professional, havia d’entrenar a les 5 del matí amb el rodet o bé quedar-me sense dinar i entrenar les dues hores que tenia al migdia, sempre i quan el professor em deixés entrar la bici a classe. Queda molta feina per fer, diuen que el nivell del ciclisme femení a Catalunya i l’estat és baix però és clar no hi ha ajudes ni facilitats. La gent fa el que pot i més.
És un esport dur i molt masculinitzat i no majoritari tot i ser popular
Hi ha un canvi des de que vaig començar, que no fa tant, a nivell social. Cada cop més es valora o «sona» que hi ha ciclisme de carretera, sempre se sorprenen amb la dedicació que hi ha al darrera. Depèn de l’època de l’any però els entrenaments són, com a poc, de mitjana 15 hores la setmana i hi ha setmanes de 25 o 27 hores i abans de sortir s’han de fer exercicis d’escalfament, hem de cuidar la dieta, hem de mantenir el nivell d’exercici al gimnàs, assegurar 8 hores de son… és estar tot el dia pensant únicament en el ciclisme i el que comporta: deixar de sortir de festa, relacions socials, coses que faríem però hem de deixar de fer.
És un esport perillós, tenim un país poc preparat?
Cal més sensibilització amb el ciclisme, respecte cap a les persones que anem sobre una bicicleta; si tothom pensés que la persona que va sobre la bici pot ser un familiar estic segura que les infraestructures no serien el problema, no necessites un carril bici a totes les carreteres, simplement necessites respecte i que entenguin que no et poden avançar a 120 per hora a un metre de distància, és una cosa que no costa gens de fer a un conductor i valores molt com a ciclista, que et respectin la vida. Fa falta sensibilització i cultura ciclista dins del mateix col·lectiu de ciclistes, també.
Com és ser ser dona en l’esport d’elit, en un equip de primer nivell?
Encara ara ser dona és un handicap. Si ho penses, en ple segle XXI que estiguem parlant d’això! Però ho veus en els premis en metàl·lic, en com et tracten, com et respecten i valoren que guanyis una cursa o que la guanyi un noi, tot plegat té un biaix molt fort, sobretot el tema dels premis. Encara hi ha gent que et diu «has d’estar agraïda que facin curses per dones, encara que no us donin els mateixos premis», què vols que et digui? Si fas una cursa amb el mateix nom has de posar les mateixes condicions, no hi ha alternativa, no hem de donar les gràcies per participar. Per exemple, la París- Roubaix, fa cursa de fèmines per primer cop, veus els premis i falten uns quants zeros. Entenc que han d’haver passes entremig i seguir però no podem fer veure que no passa res. El ciclisme femení està evolucionant cap a millor, estan sortint més equips que paguen sous, més equips que igualen sous i és esperançador en aquest sentit.
Estan proliferant i «popularitzant» espais i equips de ciclisme femení, falten referents?
Val la pena que moltes dones que ho volen ho intentin ara, Falten referents? No, tenim ciclistes absolutament extraordinàries: Anna van der Breggen, Annemiek Van Vleuten, aquestes són les tops mundials però aquí també en tenim. Jo he agafat de referents gent que no cal que hagin arribat a una categoria World Tour, per exemple jo vaig tenir la gran sort de coincidir als meus inicis amb la Mercè Pacios, sempre ha estat ciclista a Catalunya fa un munt d’anys. No cal buscar referents molt a fora sinó gent que t’ensenya, les meves grans referents han estat la majoria de vegades companyes d’equip, gent amb realitats molt properes i que ha fet molt pel ciclisme català. El que fa falta és visibilitzar la gent que hi ha i que es pugui accedir més fàcilment, gent bona hi ha de sobres.
El teu repte i un rècord teu que destaquis
El meu gran repte és poder arribar a categoria World Tour que voldria dir tenir un sou digne,per poder viure, no per fer-me rica, no és la meva intenció ser-ho, però si allargar aquest somni, que realment em motiva extremadament i he treballat molt dur per ser on sóc ara i estic treballant molt dur per arribar on vull, seria fantàstic poder-ho fer. Sinó arribo cal dir que he viscut un camí preciós tot i la lluita constant, el dia a dia en si ha estat un repte, la superació personal que hi hagut al darrera ja m’ha aportat moltíssim però no deixa de ser un objectiu per mi. Un rècord que puc destacar és que al 2019 vaig ser tercera als campionats d’Espanya, un resultat correcte tot és molt relatiu segons amb qui ho comparis, però va ser un canvi el que va comportar el resultat. Però sobretot les ganes i la motivació que tinc i m’empenten.
