OPINIÓ
Encara no hem trobat un nom, una categoria per definir el moviment d’homes que es qüestionen el patriarcat: noves masculinitats?, masculinitats alternatives?, masculinitats dissidents?
Però sense cap dubte existim com a col·lectiu disseminat: som persones de sexe masculí, d’orientació principalment heterosexual que ens socialitzem com a homes i que com a persones tenim drets i responsabilitats sense prejudici de la diversitat d’opcions possibles des de la perspectiva sexe-gènere.
Dit així, sona bé, fàcil, una opció sense cap tipus de desafiament ni personal ni polític. Però és necessari qüestionar aquesta afirmació. I en aquesta ocasió, no només exposaré què es posa en joc en les masculinitats dissidents sinó que analitzaré la relació d’aquestes amb el moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), traçant compatibilitats i incompatibilitats i procurant posar damunt de la taula els elements més rellevants per a la discussió i construcció col·lectiva.
El cos masculí i l’encarnació del poder
És infinitament més avantatjós néixer en un cos de sexe masculí i ho és encara més si la teva orientació és heterosexual i la teva identitat és cisgènere. Però els cossos mai són neutres, sempre són portadors de significats i de pràctiques. D’aquesta manera el cos masculí ocupa culturalment i socialment un lloc superior i de dominació.
El cos home és el lloc quotidià en el qual es produeix l’encarnació del poder patriarcal. Només per tenir un cos masculí ens són assignats atributs i privilegis per sobre dels altres cossos. Per tant, els homes tenim la desigualtat social incorporada.
El conflicte en les masculinitats dissidents sorgeix quan la representació mediàtica i les expectatives socials sobre el cos masculí heterosexual estan allunyades de la vivència del propi cos. Quan ni em veig reflectit en un cos hipermusculat, ni la meva cara reflecteix èxit i seguretat, ni els meus braços són els que porten tot el pa a casa, ni tinc una polla enorme i insaciable, ni desconec el que és la tristesa, la por i la depressió, ni les meves ferides provenen de cap batalla, ni la meva mirada és incapaç de reconèixer el teu dolor, ni la meva veu ni les meves mans necessiten l’agressió per expressar-se. El meu cos és aquest mateix cos masculí representat i alhora no ho és per res.
Davant d’aquestes imatges i aquests mandats, de sobte no reconeixem el cos masculí que habitem i ho vivim com alguna cosa estranya, alguna cosa que no es correspon amb nosaltres mateixos.
Practiques LGTB, deconstrucció i desaprenentatge de gènere
Transitar l’experiència d’estranyament del propi cos i la ressignificació del mateix és, sota el meu punt de vista, un lloc comú entre el col·lectiu LGTBI i les masculinitats dissidents.
Allò LGTB ens ajuda a ser invisibles (L), a ser amorosos entre homes (G), a gaudir de la transgressió (T) i a reconèixer a les persones més enllà del seu sexe (B). Tot això ens ofereix un espai on poder articular una ressiginficació del cos masculí.
Autores com Buttler, Beatriz Preciado o Mari Luz Esteban descriuen territoris on poder observar el (donis) aprenentatge de gènere, la construcció social del sexe i els itineraris corporals que recorrem per arribar a la configuració que triem (de manera conscient o subconscient).
L’objectiu de la masculinitat dissident és el de desconcertar, desil·lusionar i avergonyir la mirada hegemònica/patriarcal.
L’encàrrec social que porta el nostre cos és el d’arribar a ser el peix gros, el triomfador, el mascle alfa, el protector, l’heroi, el que porta el pa a casa, el que aguanta. O dit d’una altra manera arribar a el que explota als altres i a les altres, el que competeix fins a la sacietat, el que considera a la dona i als nens i a les nenes com a propietat, el que domina, el que no sent, el que s’aparta del grup.
Tot això implica imposar al cos masculí una disciplina que silencia el seu malestar, que el sotmet a una alimentació abusiva, que l’emboteix a estimulants i sedants (siguin legals o no), que l’exercita en la rigidesa corporal, que redueix les expressions facials a la mínima expressió, que el sobreexposa de forma continuada a la pornografia per així articular el desig i energia sexual, que organitza una rutina compulsiva de treball, que l’exilia de l’esfera íntima i domèstica. Tot un repertori d’accions autoimposades per acomodar-nos a les expectatives i materialitzar en el nostre cos masculí l’ideal individual de la cultura de la violència i la dominació.
Diferents punts de partida
Encara que compartim espais de qüestionament del poder i implementem pràctiques de desaprenentatge de gènere i de ressignificació dels cossos des d’una intel·ligència col·lectiva, no es pot passar per alt que el col·lectiu LGTB i el moviment de masculinitats dissidents parteixen de dues realitats diferents i desiguals.
El punt de partida dels homes ha estat i és l’estatus de superioritat i privilegis i el punt de partida del col·lectiu LGTB és l’estatus subaltern carregat de fòbia i exclusió.
Aquesta diferència de partida obliga a traçar una línia d’acció per a les masculinitats dissidents, que és la desocupació del poder entès des de la verticalitat, la jerarquia i el sexisme. En aquest sentit la tasca té a veure amb desplaçar-se del primer plànol i permetre que el poder transiti i flueixi amb la nostra participació o sense ella. La tasca és perdre poder.
Perdre poder
Per a aquesta desocupació del poder patriarcal el primer és donar un salt cap a la intimitat pròpia i concretar-la en les autocures del saber-nos i del voler-nos. Mirar, mesurar, acaronar, mostrar tot allò que sentim i tot allò que és el nostre cos sense por a agradar o a disgustar, sense por al rebuig o a l’abraçada. Descobrir l’alegria de les nostres mans, de les nostres panxes, de les nostres limitacions i de les nostres penes. Desaprendre a vèncer, a humiliar, a menysprear, a cosificar i a invisibilitzar. Aprendre a ballar, a escoltar, a parlar, a menjar, a cardar, a fallar. Un vast territori interior ens espera en aquest exercici de perdre poder.
I, alhora que això, donar un salt cap a la intimitat col·lectiva de les cures mútues del reconèixer-nos i l’estimar-nos. Transmutar els rols socials de la masculinitat hegemònica: assumir la interdependència per abandonar el rol proveïdor, acceptar la vulnerabilitat per abandonar el rol protector, implementar la coresponsabilitat per abandonar el rol procreador. Generar una estratègia per atacar i subvertir les representacions mediàtiques de la masculinitat hegemònica generant nous imaginaris col·lectius a través imatges, textos, sons, narracions i aplicacions que redefineixin i resituïn el cos masculí (ja) dissident.
