Dimecres 21 febrer 2024

Dimecres 21 febrer 2024

Marianela Peña: “La dona migrant viatja amb la pàtria a la maleta”

Per Sonia Potoy i J. Palomés

Marianela Peña és cubana, escriptora i dinamitzadora cultural de FEDELATINA, l’organització que engloba prop de cinquanta associacions llatinoamericanes de diversos àmbits, l’objectiu dels quals és brindar assistència, serveis, assessorament legal i coordinació a migrants i persones retornades. Un espai de trobada i cohesió per a aquells que van abandonar Llatinoamèrica a la recerca d’un nou avenir.

Com vas arribar a Barcelona?
Soc cubana i vaig arribar a Barcelona per qüestions familiars. Les meves dues filles van emigrar aquí i una d’elles va tenir un fill i vaig venir a ajudar-la. La meva filla va arribar amb el títol de periodista de Cuba i la seva voluntat era integrar-se en la vida social, cultural d’aquí, però no va ser fàcil… Així que quan vaig arribar em vaig dedicar a les tasques domèstiques, ajudant a les meves filles perquè elles poguessin disposar de més oportunitats.

I això implicaria una sèrie de renúncies personals per part teva…
Per descomptat. Les renúncies són el primer que assumim quan decidim abandonar les nostres terres a la recerca d’un futur millor. Jo feia classes a la Universidad de Oriente a Santiago de Cuba, així que vaig renunciar a una sèrie de reptes que m’havia plantejat, com el doctorat que ja estava treballant. Vaig arribar aquí, doncs, amb l’objectiu de cuidar del meu net i de les meves filles i amb molts interrogants sobre el meu futur. Encara que a Cuba ja havia començat a interessar-me i investigar els vincles que tenia el meu país amb Catalunya.

I a quines conclusions vas arribar?
Bé, aquestes recerques que vaig iniciar a Cuba s’han convertit en un projecte en el qual encara hi estic treballant, perquè vaig ampliar el camp d’estudi a l’Amèrica Llatina. Quan les meves filles van decidir venir a Catalunya, em vaig interessar pels vincles que tenia Cuba amb Catalunya. És a dir, les petjades que els catalans havien deixat a Cuba. Vaig començar a investigar i estudiar els arxius. Vaig establir contacte amb tots els casals catalans que hi ha a Cuba, fonamentalment el Casal de l’Havana i el de Santiago de Cuba. Quan vaig arribar a Vilanova i la Geltrú em vaig dedicar a la vida domèstica, ajudant les meves filles, i vaig establir contacte amb una organització cubana, Associació Camilo Cienfuegos, però també vaig reprendre les recerques de les relacions catalanes a Cuba, i no sols a Cuba perquè les vaig estendre a Amèrica Llatina, gràcies a una subvenció de la Caixa.

És inevitable referir-se al tràfic negrer quan parlem de la influència catalana a Cuba, no és així?
Per descomptat. Del tràfic negrer gairebé tot està parlat. Hi ha moltes recerques sobre aquest tema. La família Güell, la família Baró, el marquès de Comillas, entre altres, van fer colossals fortunes amb la trata i l’explotació inhumana en les plantacions de canya. Però la meva recerca se centra especialment en la petjada positiva dels catalans que van ser allà, que no tots eren esclavistes ni explotadors, per descomptat. Hi ha un ampli llistat d’experiències en el camp de la pedagogia, de la medicina, de la ciència, en l’art, en la cultura, en el coneixement, en molts àmbits en els quals van destacar catalans a Amèrica Llatina, que a vegades no són prou conegudes. Margarita Xirgu, per exemple, és una icona a l’Argentina i a l’Uruguai. A Cuba, els cognoms Partagás, Bacardí, Gelats o Llagostera formen part de la història del meu país; José Martí, el pare de la independència cubana, tenia orígens valencians; a principis del segle XX les principals impremtes del meu país eren propietat d’editors catalans. I així molts exemples.

Em comentaves abans del paper fonamental de la dona en aquesta influència…
Aquest projecte l’hem anat ampliant any rere any. Així, l’any 2023 hem centrat l’estudi en la dona catalana que arriba a Amèrica Llatina. Cal aclarir que hi ha dues grans onades migratòries contemporànies de catalans a Amèrica Llatina: la primera passa en el segle XIX, i l’altra es produeix producte de la Guerra Civil i el franquisme. En la primera podríem dir que la dona “acompanyava”, no obstant això, en la segona trobem que la dona té un paper autònom i destacat en els diversos àmbits de la cultura i de la ciència dels països llatinoamericans on s’estableix.

Quines activitats realitzes a FEDELATINA com a activista cultural?
A FEDELATINA hi ha 47 associacions de diversos àmbits i pràcticament de tots els països llatinoamericans. És un refugi en un ambient de cohesió. A més, la visió de gènere és transversal en tots els projectes que abordem a FEDELATINA. Destaco un projecte que, al meu entendre, és molt important: l’Espai Dones. Dos dies a la setmana – dilluns i dimecres- atenem dones amb problemàtiques diverses i assessorem aquestes dones jurídicament, psicològicament, laboralment. Al llarg de l’any passat vam organitzar cinc tallers sobre la dona llatinoamericana migrant. Cadascun d’aquests tallers parteix de l’experiència existencial d’una dona migrant que ella mateixa ens relata –i que a vegades aquesta experiència s’ha plasmat en un llibre- i que és assumida pel col·lectiu que assisteix al taller, perquè solen ser experiències similars o, almenys, molt comprensibles.

Com són les dinàmiques d’aquests tallers?
Aquests tallers són interessants perquè a partir de les vivències personals de les dones participants s’estableixen dinàmiques, l’objectiu de les quals és trobar camins pràctics per a enfrontar aquesta problemàtica. A vegades, busquem la complicitat d’altres institucions i les dirigim allà on es puguin trobar sortides: a determinats departaments de la Generalitat o de l’Ajuntament, a Càritas, a SOS Racisme, a Tot Raval… a les moltes entitats especialitzades de Barcelona. Es tracta d’enfortir el jo intern, d’empoderar a aquestes dones que arriben amb massa desinformació i mancances, i de fer-los veure que es poden aconseguir els somnis, que no són impossibles ni molt menys.

Quin és el primer escull al qual s’enfronten aquestes dones migrants en arribar aquí?
Òbviament, el primer problema al qual s’enfronta la dona migrant que arriba als nostres tallers és la lluita per la subsistència, el no posseir un mitjà de vida. La majoria de les dones dels nostres tallers han hagut de passar per treballs domèstics, renunciant a la formació que portaven del seu país, ja que algunes d’elles, efectivament, venen amb una sòlida formació. Per a moltes dones migrants la primera gran decepció és la d’haver de renunciar a la seva formació i haver de recórrer als treballs precaris que són els únics als quals tenen accés. I un sector especialment preocupant és el de les dones internes on la precarietat és la norma. I no sols això: trobem que, en algunes ocasions, les dones migrants són sotmeses a abusos i discriminació. En un dels tallers abordem el cas d’una advocada salvadorenca que va haver de fugir del seu país i que està interna en una casa en condicions molt precàries. Fins i tot, en aquest sector predominen estereotips perversos que afavoreixen la discriminació: les ocupadores estableixen unes nacionalitats “favorites” –equatorianes, hondurenyes i filipines, fonamentalment- per a prioritzar determinades ocupacions.

Com abordeu a FEDELATINA la llunyania, la nostàlgia de la dona migrant?
El desarrelament és una constant en el fenomen de l’emigració. Hi ha molt poques dones migrants que obliden les seves arrels per molts anys que romanguin en un altre país. Viatgen amb la pàtria a la maleta. Fins i tot quan formen una família, l’infant, encara que sigui català perquè ha nascut aquí, serà educat en les tradicions, en la gastronomia, en els valors, en les cançons, els costums i el folklore del país que van deixar enrere. Aquestes dones establertes aquí es construeixen una nova vida però sense renunciar a la identitat del seu país d’origen, de tal manera que a FEDELATINA parlem de pluriidentitat, la que assumeixen aquí com a seva pròpia i la de la seva terra d’origen a la qual no renuncien.
He escrit un llibre que es titula No me des más arroz que yo soy catalán. El títol respon a una frase que em va dir en una ocasió el meu net com una manera de rebuig al seu origen cubà. El llibre està dirigit als joves fills de migrants i els hi explico això que denominem pluriidentitat. Encara que siguin nascuts, criats i educats aquí, no han de prescindir d’una identitat que els lliga amb les seves arrels, perquè això els enriqueix.

Em comentaves que en l’àmbit cultural a FEDELATINA potencieu els tallers de poesia…
Efectivament, organitzem tallers de poesia. I els i les participants han arribat a identificar-se com a col·lectiu amb la característica comuna de la migració, que és el que els uneix. Els seus poemes parlen de la vida de l’emigrant perquè tots i totes pateixen aquesta circumstància. Parlen de les peripècies d’aquesta vida, de la nostàlgia, dels anhels, de la solitud, de la precarietat laboral i de la pretensió de compaginar i unificar les dues cultures amb les quals conviuen: la dels seus orígens i la de la societat en la qual s’han integrat. I, com no, de l’amor i el desamor. Precisament he recopilat una antologia dels poetes llatinoamericans radicats a Barcelona. Volia que la seva poesia es distingís.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Carme Porta-1

Luxuria

 OPINIÓ Sochy és tristament famós, acull unes olimpiades d’hivern sota una discriminació històrica. En un...

tere moll

Noves formes de violències masclistes

    OPINIÓ El nous temps comporten noves tecnologies i amb elles sorgeixen nous llenguatges...

País valencià:’Unitats didàctiques’ de l’Organització de Dones d’Intersindical

UNITATS DIDÀCTIQUES que elaborem l’Organització de Dones amb motiu del 25 de Novembre, Dia Internacional...