Adriana Ribas portada

Compartir

“Les petites accions porten a molts canvis”

Adriana Ribas, llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UPF, és coordinadora d’Amnistia Internacional a Catalunya, des de l’any 2012.

En el seu dia a dia coordina la gestió de la organització, especialment pel que fa al desenvolupament de les campanyes i relacions institucionals amb autoritats, organismes no governamentals i altres sectors de la societat a Catalunya.

Amnistia Internacional (AI) acaba de presentar el seu informe anual sobre la situació dels drets humans al món. Un informe, sens dubte, que ha estat marcat per la pandèmia. 

Ens pot fer una valoració general de com ha estat la situació dels drets humans al món aquest 2020?

El que hem pogut documentar amb l’informe és que aquesta pandèmia ha posat en evidència les situacions de desigualtat, de discriminació i de repressió de la dissidència que ja hi havia al món abans de la Covid-19. Aquelles persones que tradicionalment es troben en situació de major vulnerabilitat són les que han patit les pitjors conseqüències, i a sobre ens hem trobat amb una sèrie de dirigents mundials que han intentat treure profit d’aquesta crisi i utilitzar la pandèmia per justificar els atacs dels drets humans.

L’informe que acaben de presentar consta d’una perspectiva global, de diversos anàlisis regionals i també d’una presentació per país. Quina ha estat la valoració específica que han fet de l’àrea europea, i en concret, dels països que conformen l’actual Unió Europea?

A Polònia, per exemple, hem estat fent seguiment i ens ha generat molta preocupació ja que es van violar drets humans, i es va posar en risc la salut de les dones perquè es va aprovar una llei que prohibia, d’una forma gairebé total, l’avortament. I això posava a les dones en risc per la seva salut física a l’hora d’haver d’optar per altres formes d’avortar en el marc de la clandestinitat.

I després, països com Hongria on el president Viktor Orbán va intensificar l’atac als drets amb accions molt hostils cap a grups tradicionalment en situació de vulnerabilitat i aplicant mesures per seguir silenciant les veus crítiques, és un altre exemple.

Adriana RibasAI

Quina ha estat la situació dels drets de les dones al llarg d’aquest 2020?

En termes generals, hem vist un augment molt acusat de la violència de gènere i de la violència intrafamiliar, justament en un context on moltes dones van haver de superar molts obstacles per rebre protecció. Des de l’àmbit més extrem, que és trobar-se tancades a casa amb els seus agressors, fins a restriccions a l’hora de circular, la qual cosa els hi va impedir que poguessin anar a algun servei d’atenció a violències de gènere o de violència sexual que estiguessin tancats. Per això, es van haver d’activar mecanismes de confidencialitat que permetessin a les víctimes poder denunciar mentre estaven en aquestes situacions de restriccions de drets, a casa confinades amb els seus maltractadors, per exemple, o amb una capacitat més reduïda de tenir un espai més privat.

Justament en el seu informe recullen les xifres del Ministeri d’Igualtat d’Espanya sobre l’augment de trucades a les línies telefòniques d’ajuda contra les violències de gènere. Aquest augment va significar un 60% més respecte al mateix període de l’any anterior. O que el nombre de consultes en línia de dones que buscaven seguretat va augmentar un 586%. Unes xifres força preocupants. No sé si estan veient vostès com està continuant aquest 2021, si tenen ja alguna previsió, si serà tan de retrocés com el 2020?

Doncs, creiem que hi ha oportunitats de millora. Per exemple, a l’Estat espanyol s’està tramitant l’avantprojecte de la llei de garantia de llibertat sexual que posa la qüestió del consentiment al centre de la llei. I això és una qüestió molt important, que el Conveni d’Istanbul -que és el que marca una mica el marc legal internacional sobre temes de violència sexual i violència de gènere- estableix com una bona recomanació, i això es recull als diferents àmbits legislatius. Per tant, hi ha un àmbit de millora per a aquest 2021 i confiem que realment sigui efectiva aquesta millora, i que en aquest cas, Espanya, desenvolupi un projecte legislatiu que certament protegeixi a les dones de les violències que pateixen pel fet de ser dones.

Parlant del Conveni d’Istanbul, Turquia, país on es va signar aquest conveni, s’ha retirat. Polònia parla de retirar-se també.

Sens dubte, són molt males notícies i de fet posen en evidència que el paper que hi juguen les dones és clau en totes aquestes accions que duen a terme molts dirigents per intentar atacar els drets humans. Però, alhora, també hem vist que el 2020 -i creiem que això marca no només un fet puntual d’un any sinó una tendència- hi ha hagut mobilitzacions importants sobre els drets de les dones. Dones i homes han sortit al carrer per exigir que els drets de les dones siguin respectats, protegits i promoguts, i s’han confrontat amb moltes d’aquestes mesures que han suposat restriccions. Per això, creiem que és molt bona senyal que aquells països que han fet un pas enrere se sentin observats, controlats i denunciats públicament.

AccioAI 2

Precisament, d’una banda tenim la repressió i la vulneració de tot tipus de drets a nivell mundial, agreujada per la pandèmia. L’altra cara de la moneda pot ser l’enfortiment dels moviments socials com la lluita contra el racisme que vam veure als EEUU amb el moviment Black Lives Matter, o sobre defensa del mediambient, o sobre els drets de les dones?

Per a nosaltres, clarament. A tot el món hem vist moviments de protesta d’una població que ha estat defraudada pels seus governs. I el lideratge del 2020 no va sortir del poder, ni de les empreses, ni del món dels diners, sinó d’aquestes persones que van sortir al carrer amb una visió de futur diferent, veient un món més igualitari, més just, més sostenible. I les polítiques regressives que han adoptat molts governs han impulsat a molta gent a sumar-se a aquests moviments de protesta, contra el racisme i la discriminació, en el cas dels EEUU, o l’activisme a favor de la democràcia a Hong Kong. Just en un any molt complicat per a la mobilització degut a les restriccions que hem tingut a tots els països a nivell de circulació. I hem vist formes noves i molt creatives de protesta que han aconseguit victòries difícils, i això ens fa pensar que en un context que a vegades ha estat desolador, també hi ha punts de llum impulsats per la societat civil. I per tant AI també estarà allà donant suport a aquest tipus de moviments que, en definitiva, són els que acaben generant una situació de pressió que porten a canvis.

De l’Estat espanyol recullen que prop del 50% de les víctimes per Covid-19 han estat les persones d’edat avançada en residències, o l’ús excessiu de la força per part dels cossos policials, entre d’altres. Que és el que més preocupa a AI de la situació viscuda a Espanya, i en concret, a Catalunya?

Doncs, ens ha preocupat que aquesta emergència sanitària que hem viscut, sumada a anys en que no s’ha invertit en sanitat pública, hagi generat una situació que ha desbordat el sistema d’atenció primària. I això també ha suposat que el personal sanitari es veiés exposat en la seva salut. Que s’hagin abandonat a persones grans que vivien a residències en aquesta situació tan crítica de la pandèmia. I també, a totes aquelles persones que tenien necessitat del sistema de salut públic, i que degut a aquest col·lapse general, no han pogut ser ateses adequadament. Tot això, creiem, que és una qüestió molt preocupant que hem de seguir, i que de fet, estem seguint treballant aquest 2021, per assegurar que es reverteix aquesta tendència, i que el sistema públic sanitari rebi finançament per poder atendre a totes les ciutadanes i ciutadans que han de tenir protegit el seu dret a la salut.

informe anual

Quins conflictes han pogut quedar amagats sota la pandèmia, i on no s’ha posat el focus al llarg del 2020?

Les persones refugiades, sens dubte, és una qüestió molt evident. Nosaltres també treballem molt fent seguiment de la situació de protecció dels defensors i defensores de DDHH. Persones que, per defensar els drets humans en els seus països, es troben en risc com, per exemple, els defensors de la terra a Amèrica Llatina que tenen un grau de pressió i de persecució altíssim, i en aquest context, on la pandèmia ho ha eclipsat una mica tot, s’ha fet molt menys notòria la situació de persecució que han viscut.

La crisi de les persones refugiades va molt més enllà del que nosaltres coneixem a la Mediterrània. Per exemple, la frontera de Mèxic amb el mur de Trump, o la situació de la població Rohingya a Myanmar. Pel que fa al Mediterrani seguim veient persones que intenten arribar a països segurs, i la Covid ens ha fet parlar molt menys d’això. De les decisions de Frontex -que és l’empresa de Protecció de Fronteres a Europa- que són aquells vaixells que intenten interceptar les barques per a que no arribin a territori europeu, i que tenen una funció bàsicament d’expulsió, no de salvament. I això, són qüestions que hem treballat molt poc. Per exemple, sobre la col·laboració de països, com Itàlia, amb la guàrdia costanera de Líbia, que estan expulsant barques a cop de pals i punxant embarcacions carregades de gent. I la guàrdia costanera de Líbia està formada per Itàlia. Europa està col·laborant en que hi hagi una policia al mar que peti llanxes plenes de gent. Per no parlar de l’acord que té la UE amb Turquia per a que els refugiats no arribin al continent. Tot això continua existint i són àmbits que s’han quedat amb menys llum. El logotip d’AI és una espelma i nosaltres diem que intenta posar llum on hi ha foscor. I la nostra espelma, aquest 2020, segur que no ha arribat a alguns llocs on tradicionalment arribaven, perquè no teníem prou espelmes per a tots els fronts que hauríem d’haver abordat. 

Sens dubte el coneixement de la realitat a partir de les dades aportades per Amnistia és molt important i necessari. Però i després, que cal fer per transformar aquesta realitat?

Aquest informe és l’inici d’un treball per a tota l’organització. Des de l’àmbit de la incidència política treballem directament amb autoritats, que sembla són una part molt significativa ja que ens adrecem directament a aquelles persones que tenen responsabilitat per canviar aquelles qüestions que hem identificat com molt preocupants. Però, també s’activen aquells mecanismes de mobilització per a que la ciutadania pugui participar de les accions i de les campanyes que engeguem en aquest sentit. I per a que els mitjans de comunicació facin difusió i coneguin les nostres preocupacions. Tot això també genera, sens dubte, un clima que propicia i fa més fàcil que les coses canviïn perquè ens coneixen públicament, i la ciutadania també pot sentir-se més propera a causes que coneix a través dels mitjans. També s’activen tots els mecanismes que podem tenir a l’àmbit de l’educació dels drets humans per parlar d’aquestes preocupacions a les escoles, i que els nois i les noies també puguin, des del seu àmbit, participar d’aquest canvi que volem aconseguir al món.

AccioAI

En general, com reben els governs els informes que realitza Amnistia? I ja no parlo de països amb règims dictatorials que, suposo, ho deuen negar tot, sinó d’aquelles democràcies més “assentades”?

Depèn del tema. Amnistia és una organització molt còmode quan parla de coses que passen lluny. Per exemple, quan treballem sobre pena de mort és molt fàcil treballar amb autoritats quan a ells no els hi toca. Quan tenen el rol d’anar a NNUU amb un informe d’Amnistia per defensar que el món avanci cap l’abolicionisme, això és fàcil.

Els temes de política interior generen més tensions. Per exemple, la investigació de residències no només la hem fet a Espanya, sinó també a 3 o 4 països d’Europa. És una investigació que té unes conclusions molt dures respecte les decisions que han pres les autoritats, i això evidentment, és més difícil a l’hora de gestionar amb un govern o autoritat pública, ja que no és un informe que té preocupacions i una línia més de recomanacions, sinó que és de denúncia.

Però en general, jo destacaria al menys, aquí a Catalunya, que hi ha molt bona interlocució, i que hi ha interès en parlar de drets humans. De vegades podem no estar d’acord en les conclusions dels nostres informes, però existeix aquesta interlocució i això és d’agrair perquè no sempre ha estat així.

De quins canvis o conquestes se senten més satisfetes?

Això és molt difícil de dir perquè els canvis en drets humans són molt difícils que passin a curt termini ja que són canvis de qüestions significatives, i en el dia a dia, és molt difícil veure-ho. Però aquest treball que fa Amnistia d’identificar un cas concret i que centenars de persones, milers en tot el món, a títol individual fan una acció, envien una carta a una persona, i com això canvia vides, crec que demostra que les petites accions porten a molts canvis. I genera que algú digui “Uf, que pesats que són els d’Amnistia Internacional!”, i això ens ho ha explicat gent que estava empresonada. Aquesta acció ens mostra que estem vigilant i accelera els canvis. I això és gràcies a que un o una ho fa, i dues, i tres i quatre… i així canvien les coses, amb l’acció petita!

Adriana Ribas

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Alícia Oliver

Alícia Oliver

Periodista i activista feminista. Coordinadora de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género

També et pot interessar