Periodista y escritora

Les feministes i la ultradreta

OPINIÓ

Dones feministes que hem estat a l’esquerra des de fa més de 30 anys ara resulta que ens hem tornat de dretes. Totes. De cop. Què dic de dreta, d’ultradreta, i ara estem recolzant com a boges idees que sempre hem combatut.

Això és el que pensadors de mig pèl, periodistes mediocres, mitjans mansos o polítics de tota mena difonen per desprestigiar les nostres postures, tergiversar les crítiques raonades que s’estan fent davant de la deriva de l’esquerra i evitar que les nostres reflexions arribin a la població en general, a la qual s’està confonent amb trapassaries diverses.

Les feministes no compartim la ideologia de la ultradreta. No només no hi estem d’acord, sinó que la combatem amb dents i ungles, perquè mentre ells aposten per desmantellar el que és públic, creiem que és en allò comú, en allò que és de tots, on rau l’esperança d’una vida millor; no compartim la ideologia d’ultradreta perquè ells neguen la desigualtat estructural de les dones, la violència que se sustenta en les relacions de poder entre sexes i defensen una puresa de sang anacrònica perquè avui la societat és una mixtura de procedències que enriqueix el nostre paisanatge.

Ans al contrari, els que coincideixen amb la ultradreta són els que creuen que hi ha essències que ens defineixen, i que ja naixem amb una identitat que brolla del nostre interior, incontenible, independent de quina sigui la nostra realitat corporal. Que aquesta essència és innata i es pot manifestar tant als 3 anys com als 50, i que no hi ha res que pugui evitar que aquest jo interior veritable acabi sorgint més aviat o més tard. Són els que defensen que hi ha les infàncies trans, criatures que gairebé sense saber contenir els esfínters saben perfectament de quin gènere són; o adults que després d’una vida com a homes d’acció s’autoidentifiquen com una dama a qui posa la submissió.

El feminisme –almenys el que jo defenso– no ha estat mai una filosofia de vida essencialista, ni biologista. No ha defensat mai que hi hagi res propi de dones o d’homes, i sempre ha combatut la idea que el sexe hagi de ser el destí de ningú. Els qui ens acusen de biologistes o essencialistes tergiversen deliberadament el pensament feminista per fer creure que ens aferrem al sexe per excloure de la nostra lluita altres persones.

Qualsevol persona, home o dona, pot compartir els objectius del feminisme, perquè el feminisme sempre ha estat un moviment emancipador els postulats del qual, si es porten a la pràctica, acaben beneficiant tota la societat. Ara bé, a allò que el feminisme no pot renunciar és a obviar la realitat material i a fer-ne una anàlisi a partir. I la realitat material ens diu que la desigualtat estructural entre els éssers humans s’ha basat, sobretot, en el sexe, i que aquesta desigualtat no desapareix perquè ho fem irrellevant, perquè ho eliminem dels documents administratius o perquè algú cregui pertànyer al sexe contrari amb què va néixer.

Que ara, per imperatiu d’una ideologia reaccionària que ha convertit el gènere en identitat, ens vulguin assimilar a una altra ideologia més reaccionària encara –la que defensa una complementarietat entre sexes que cal preservar– no és res més que una grollera maniobra per desactivar el component transformador del feminisme. No, les feministes no ens hem convertit de sobte en ultradretanes, sinó que són l’esquerra i la dreta les que han acabat convergint i defensant plantejaments semblants. Encara que per diferents motius, totes dues han acabat acceptant els rols i els estereotips de gènere més convencionals: la dreta perquè creu que són naturals, i l’esquerra perquè ha comprat el discurs que constitueixen una identitat. Les feministes defensem que el gènere i els seus rols són una imposició social que cal eliminar.

Per això som ara la diana perfecta tant de la dreta, que ens dóna la raó en algunes coses per oportunisme, com de l’esquerra, que ha abandonat el principi de realitat. D’altra banda, no demanarem perdó si coincidim amb Vox que la terra és rodona, que l’aigua mulla o que el sexe és una realitat immutable. Que l’esquerra prengui nota, si continua entestada a lloar el vestit nou de l’emperador, potser la mainada es passi en massa als qui, malgrat els seus deliris ultramuntans, són capaços de veure’n la nuesa.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar