OPINIÓ
“Aquelles noies nues fugint de la violència”: així titulava l’1 de novembre el diari local “Giornale de Vicenza” d’aquesta ciutat històrica a 80 km de Venècia, Itàlia, informant de l’arribada de 28 joves africanes per ser allotjades provisionalment, en una parròquia de la ciutat.
Es tracta d’un petit grup entre els milers de migrants que setmanalment arriben des de Líbia pel canal de Sicília, tot i la temporada de tardor que fa més perillosa aquesta turmentada ruta. Algunes de les joves, rescatades de la mar a Sicília, han estat destinades per les autoritats italianes a la regió del Veneto i portades en autobús cap a la ciutat de Vicenza, en un trajecte de més de mil quilòmetres.
Allà estaven ocupades totes les estructures locals habilitades per a l’acollida (hotels i apartaments gestionats per ONG), no quedava cap més remei que demanar ajuda a les parròquies, per solucionar l’emergència. Plovia a a bots i a barrals quan les joves africanes van baixar del bus, unes d’elles embolicada en llençols sense res a sota, totes amb els peus nus en xancletes de goma.
Un grupet de voluntàries i voluntaris de la parròquia es van mobilitzar per recollir roba, sabates, mitges, per completar la vestimenta, i per alimentar-les i ficar llits al saló de les conferències. Però no hi havia dutxes.
Va arribar també un metge per curar nafres i cremades que s’havien format durant la navegació. Les noies venien sobretot de Nigèria i Mali, diverses estaven embarassades, una tenia febre altres, paràsits.
Les persones que vam entrar en contacte amb elles les vam acollir amb tot afecte, escalfant-les-hi les mans fredes, tractant de superar amb els gestos les dificultats lingüístiques. “Què és el que més desitgeu?” preguntem. “Seguretat”, van respondre.
Les joves embarassades somien que els seus fills neixin en un país més tranquil. El boca-orella entre migrants porten històries d’èxits a Europa, d’algú que havia aconseguit estudiar i tenir bones feines, de la dona congolesa que s’havia estat escollida ministra a Itàlia. Potser havien escoltat poques notícies sobre les dificultats en trobar feina, o sobre la tracta de dones nigerianes obligades a prostituir-se, o potser havien preferit no saber-ho.
De tota manera havien decidit provar sort, arriscant la vida. A la barcassa van tenir por, amb l’aigua fins als genolls i les onades que les fuetejaven, ens van explicar.
Mentre elles lluitaven per sobreviure resant algun déu o avantpassat, esdevenia a Itàlia un fet miserable, que ha avergonyit gran part de la ciutadania.
En un petit poble de 450 ànimes al delta del Po, Gorino, que viu de la pesca de marisc, va arribar el 26 d’octubre l’ordre del “prefetto” (l’autoritat del govern a nivell local) de posar a disposició d’un grup de migrants unes habitacions a l’únic hostal del lloc. Ràpid !, que eren a punt d’arribar en bus. Com sempre, es tractava d’una emergència.
Una dona del poble, en escoltar la notícia, va cridar els homes a la rebel·lió, i ells van posar barricades per impedir l’arribada del “perillós grup de migrants” que, però, va resultar consistir només en 12 dones i 8 nens. Van arribar també els carrabiners, que per sort no van usar la força, i les migrants van ser conduïdes a altres pobles.
L’alcalde Diego Viviani va fer una assemblea amb la gent, escoltant les seves pors i va dir entendre’ls, però no els va justificar. “Rebutjar dones i nens és falta d’humanitat”, va afirmar. “Ens estem passant de la ratlla”.
El mateix poble en el passat havia acollit sense problemes a gent que fugia de la guerra dels Balcans, però ara la situació a Europa i a Itàlia s’està fent cada vegada més tensa: por i hostilitat s’estenen com una taca d’oli.
L’episodi de Gorino és fruit d’un cúmul d’errors: entre ells, la imposició, sense una preparació psicològica de la població, de recepció de grups de migrants en petits pobles que no estan acostumats a conviure amb estrangers, i el fet que se’ls mantingui en el lleure o sense feina fa que se’ls vegi com a persones privilegiades, en comparació amb els que estan en l’atur o els sense sostres locals, que no reben les mateixes atencions.
Més enllà d’això, hi ha el fracàs de la política d’acollida europea. La recol·locació de 160.000 migrants en un continent de 500 milions d’habitants no s’està complint, i Itàlia s’està tornant l’embut on es concentren persones que segueixen arribant i ja no poden sortir cap als destins del Nord. El caos està servit.
Per això s’han tornat constants les situacions d’emergència, amb migrants que es veuen en l’obligació de dormir en estacions, com a Milà i Roma, o a la mateixa Vicenza, recentment, quan les estructures d’acollida estan plenes. En els últims tres anys a Itàlia han arribat aproximadament 450 mil persones, que en part han pujat cap al Nord Europa, mentre que les que han arribat després del tancament de les fronteres han vagareigat d’un costat a un altre per esquivar murs i tanques, gossos i policies.
A Itàlia en l’actualitat hi ha unes 160.000 persones en situació d’acolliment, més desenes de milers de persones en situació irregular, entre elles 6.300 menors que van fugir dels centres d’acollida perquè han de prostituir-se per pagar les despeses del seu viatge als traficants, o perquè tracten de reunir-se amb els seus parents en altres països.
La guàrdia costanera i la població siciliana estan fent un enorme esforç per salvar vides, però el sistema d’acollida i integració és dispers i poc transparent. Aproximadament el 75% de les persones que demanen asil o protecció estan allotjades, tot esperant resposta, en grans centres tancats (de vegades en condicions pèssimes) o oberts, sense poder treballar, sense projectes, i a càrrec d’organitzacions que no sempre actuen honestament.
Només un 20% dels i les migrants estan incloses en el sistema de SPRAR (Sistema de Protecció de persones que demanen Asil i Refugiats), basats en la “acollida difusa” de petits grups que s’insereixen en comunitats on són previstes activitats lingüístiques, formatives i recerca de feina: un mètode que dóna bons resultats, també en la relació amb la població local. Fins i tot es donen casos òptims quan la presència de migrants coincideix amb la recerca col·lectiva per revitalitzar àrees condemnades al despoblament, com la de Riace, un poble de Calàbria que ha desfermat l’aplaudiment de la Comissió Europea.
És possible llavors gestionar millor el fenomen de la migració, que té visat de seguir per anys malgrat totes les tanques i prohibicions? Hi ha dues possibles respostes, una és la legal-organitzativa, una altra la político-cultural, sigui a nivell nacional o europeu.
Pel que fa a la primera, des de la mateixa societat civil arriben nombroses propostes per millorar el sistema d’acollida. L’alcalde de Milà proposa que es constitueixi una agència centralitzada a nivell estatal (com existeix a Alemanya o Suïssa) que coordini la primera acollida, registre, etc., així com la formació i integració a través d’un treball (provisional i simbòlic al començament, i més estable després). Cal, per això, la col·laboració entre municipis, estat i ens privats.
Hi ha qui proposa utilitzar casernes buides, hi ha bisbes que posen a disposició part de seminaris. El Papa suggereix l’acolliment familiar, i hi ha centenars de famílies a Torí, Milà i Parma que ja l’estan practicant. Unes organitzacions suggereixen que les famílies no rebin ajudes per allotjar migrants a canvi d’una petita col·laboració familiar de la seva part, com “au pair”.
Però la batalla és sobretot cultural, ja que un ancià pastor de Sardenya o un aturat polonès no s’improvisen ciutadans del món si no veuen i experimenten, com a Londres o Nova York, els avantatges de la societat multicultural; sobretot quan les dretes difonen i amplien les pors de la gent cap a una “invasió musulmana”, amb terroristes inclosos, i presenten els migrants com a causa de tots els mals, en una Europa encallada en les seves polítiques d’austeritat i poc atenta a les necessitats de la gent.
Si en aquest context no es pot imposar la solidaritat, es pot tanmateix mirar més enllà de l’horta i observar que Europa és un continent en declivi demogràfic, que a Itàlia el nombre de les persones expatriades està superant el nombre dels que arriben, que és necessita l’arribada anual de 150 mil persones migrades en els propers anys per mantenir el sistema de pensions, que les persones migrants no són rival de les que es troben en atur, ja que busquen treballs no desitjables pels locals, i hi ha més arguments.
La migració serà una oportunitat i no un problema, si hi ha la voluntat i la intel·ligència per enfrontar-la, invertint recursos sigui en els països d’acollida o a l’Àfrica.
Les noies africanes han plegat llits i mantes i han sortit de la parròquia cap al seu incert destí. Han superat obstacles potents, però encara n’han de superar altres abans d’albirar un paradís “a l’altra cantonada”. Mentrestant, 22 mil habitants de la Itàlia central dormiran durant moltes nits en llits plegables, després d’haver-ho perdut tot en els terratrèmols. Per a totes aquestes persones la solidaritat és l’única esperança.