Dilluns 26 febrer 2024

Dilluns 26 febrer 2024

Compartir

L’abús silenciat: les periodistes agredides sexualment

 

En l’ofici del periodisme hi ha realitats que queden soterrades com són per exemple les agressions sexuals que pateixen les reporteres locals, les enviades especials o les corresponsals mentre estan exercint la professió. En molts casos, són les mateixes periodistes que per estigmes professionals, culturals o bé per la falta de confiança cap a les autoritats finalment decideixen callar i no denunciar-ho.La primera periodista que va trencar el silenci va ser la colombiana Jineth Bedoya, del diari El Espectador de Bogotà. Bedoya va denunciar que el maig del 2000 quan estava cobrint un reportatge sobre els grups paramilitars d’extrema dreta la van segrestar, lligar i després la van traslladar a la ciutat de Villavicencio on va ser brutalment colpejada i violada per múltiples atacants.

Bedoya va trigar nou anys fins que es va decidir a denunciar-ho públicament. El seu gest va marcar un precedent i va comportar un efecte en cadena en que altres periodistes -des de Colòmbia, fins als Estats Units i Europa- també van començar a explicar els abusos sexuals que havien patit. El cas de Bedoya va ser paradigmàtic perquè ho va denunciar al Committe to Protect Journalists (CPJ) i es va convertir en un dels pocs testimonis documentats.

El darrer cas, que va tenir lloc el febrer passat a El Caire, durant les revoltes a la plaça El Tahrir va acabar d’encendre l’alerta al CPJ. La periodista nord-americana de la cadena CBS i integrant de la junta directiva del CPJ, Lara Logan, va patir un ferotge atac sexual que va comportar que es tornés a posar el problema sobre la taula. Durant els últims quatre mesos, el CPJ va començar a entrevistar a més de 40 periodistes que havien experimentat violència sexual en diferents graus – des de violacions per múltiples atacants fins a requises agressives – ja sigui en represàlies pel seu treball o durant la labor informativa. L’estudi va incloure a 27 periodistes locals, des d’editores d’alt rang fins a reporteres que treballen a regions com a l’Orient Mitjà, el sud d’Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud. Respecte a les agressions, cinc van indicar haver estat brutalment ultratjades, mentre que la resta van afirmar haver patit diversos atacs sexuals -des de tocaments físics violents fins a penetració amb les mans- i 22 van afirmar haver estat grapejades en múltiples ocasions. Molts dels atacs documentats van passar en els últims cinc anys, malgrat que un número menor es remunta inclús a les dues dècades passades.

Els abusos sexuals que recull l’estudi coincideixen en tres tipus: la violació amb periodistes específics com a blanc, generalment en represàlies pel seu treball; violència sexual relacionada amb torbes de carrer contra reporteres cobrint esdeveniments públics; i abús sexual de periodistes detingudes o en captiveri. Malgrat que la majoria de les víctimes són dones, també s’ha de destacar que hi ha periodistes de sexe masculí que han estat atacats sexualment mentre es trobaven detinguts o en captiveri.

En el cas de les corresponsals, el risc de patir una agressió sexual no només prové d’estranys als carrers, sinó també d’homes que es fan cura del lloc on s’allotgen, els conductors de cotxes o els que les ajuden a pautar les entrevistes. Per les periodistes locals, les amenaces també poden originar-se dins del mateix mitjà. Una reportera afganesa va relatar al CPJ que un company de treball la va atacar sexualment i la mantenir a punta de pistola durant hores, però per estigmes culturals ella no va denunciar l’atac.

La periodista de ProPublica Kim Barker que va ser entrevistada pel CPJ descriu a les dones interessades en el periodisme internacional com a “agressives, enèrgiques i fortes” amb un “constant desig de provar-se a si mateixes, de mostrar que podem competir en aquest ambient”. Com moltes corresponsals estrangeres entrevistades pel CPJ; Barker es va referir a experiències de recurrents abusos sexuals de baixa intensitat en el terreny. “Crec que és difícil parlar sobre aquest tema perquè no volem semblar fràgils. La tendència dels teus superiors és voler a algú que sap què fer i no necessita que el portin de la mà. La por està en què simplement t’excloguin de les tasques de cobertura”.

Un altre cas que mostra els temors que condueixen a les periodistes a no explicar-ho és el de la corresponsal sueca que radica a Nova York, Jenny Nordberg, que va viatjar a Pakistan l’octubre del 2007 per cobrir el retorn al país de l’exprimera ministra exiliada Benzair Bhutto. Durant la caòtica processó, Nordberg es va separar dels seus companys i un grup d’homes la va atacar sexualment. La periodista va decidir callar perquè “és incòmode i et sents com un idiota que no diu res, especialment quan estàs informant sobre qüestions molt, però molt més horrororses”. Tampoc no els hi va confessar als editors per por a perdre futures feines com a enviada especial i perquè “tenia por que els meus companys pensessin que jo podia haver induït aquest tipus de comportaments”. A banda que la periodista destaca que “simplement no volia que pensessin amb mi com una noia, especialment quan estic intentat de ser igual o millors que els homes”.

Canvis necessaris dins les redaccions

Els testimonis posen de manifest que els canvis de concepció o si més no els debats oberts sobre aquestes problemàtiques són necessaris en les redaccions. El sotsdirector dels informatius de la cadena nord-americana NBC, David Verdi, va afirmar que en la redacció hi havia hagut constants discussions sobre el fet d’exposar a la gent en una situació de perill. “És la dona més vulnerable perquè la violació és una arma de guerra?”, es va preguntar. “Sempre s’arriba a la mateixa resposta: és una labor voluntària i hem de discutir tots els riscos. Som partidaris de mitigar tots els riscos i de la total i completa transparència. Al final, deixem que els nostres treballadors prenguin la decisió final de sobreposar-se en una posició de perill”. Verdi va afirmar que dues periodistes de la cadena de televisió havien estat atacades sexualment però es va negar a proporcionar detalls. Verdi va indicar que es va oferir a les dues periodistes assistència mèdica i psicològica, malgrat que elles van decidir no comunicar-ho a la policia.

 

  

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Afavorir la “conciliació” a les empreses, un nou premi de Barcelona

Promoure que les mateixes empreses afavoreixin la conciliciació personal i laboral es l’objetiu del nou...

Barcelona protegeig

Periodistes mexicanes amenaçades: el pitjor, la impunitat; el millor, la xarxa de periodistes

    La Independent ha recollit la conversa entre les periodistes mexicanes, Yanely Fuentes i...

ONGs catalanes del VIH/sida i la coordinadora LGTB remarquen l’èxit de la prevenció en HSH

El Comité 1r Desembre, Plataforma Unitària d’ONG/sida de Catalunya, i la Coordinadora LGTB de Catalunya,...