OPINIÓ
Des de sempre, almenys que jo recordi, els conceptes de sexe i poder han anat units. El patriarcat ha associat la imatge de dones amb cossos considerats bells sempre al costat d’homes vencedors i amb èxit.
I una de les millors imatges del que dic són les senyores que acompanyen en els pòdiums als guanyadors de les etapes de les carreres ciclistes o de les de motos i que a més són ruixades sense permís de begudes destinades als vencedors. Senzillament forma part de l’espectacle del premi i del premiat com si part del premi es tractés.
Assistim a aquesta “cosificació” de la imatge i del cos d’aquestes dones gairebé cada dia i aquesta és una part de l’èxit del patriarcat.
Esta setmana vam assistir amb vergonya a la difusió d’un vídeo de contingut sexual gravat per dos jugadors de l’Eibar que mantenien relacions amb una dona que els deia que no la gravessin. Ells van fer cas omís i el vídeo va començar a circular per xarxes socials davant la qual cosa ella els va denunciar. No només van obviar el seu NO a la gravació, sinó que a més el van difondre i quan ja se’ls havia escapat de les mans, van demanar perdó al club i l’afició però no a ella, a l’afectada. De nou la cosificaren i la obviaren totalment. Ho explica magníficament bé Isabel Olmos en el seu article “Fútbol, vídeos y machismo”.
Alguna gent de la caverna del periodisme esportiu es va atrevir fins i tot a afirmar que els jugadors en qüestió no havien de demanar disculpes ja que formava part de la seva vida privada. I clar una es pregunta si la vida privada de la dona a la qual van gravar i que diu que no l’gravin té alguna importància per a aquests periodistes impresentables, fills del patriarcat que, de nou “obliden” la voluntat de la dona i la deixen com culpable dels mals d’aquests dos cretins per denunciar-los.
Aquest és només un exemple, però el que més m’irrita és sens dubte l’actitud d’un altre fill predilecte del patriarcat i que pretén ser el president dels EE.EUU. Em refereixo a Donald Trump a qui coneixem per ser misogin, xenòfob i per encarnar, almenys per a mi, tots els defectes de la raça humana.
En un vídeo aparegut recentment, però gravat fa onze anys, aquest impresentable parla de les dones com a objectes als quals pot fer de tot per tenir diners. No seré més explícita perquè evidentment el mamarratxo en qüestió no mereix ni un segon més del meu temps ni de la meua energia. Em sembla absolutament repugnant com a home, però a la vegada encarna a la perfecció tots els defectes del patriarcat, com a bon fill seu que és. I aquest pretén ser un model a seguir per governar el món ….Doncs haurem de plantejar-nos un exili en un altre món si aquest “ser” obté la victòria electoral el pròxim novembre.
Tractar-nos a les dones com a “objectes” als quals usar sense tenir en compte les nostres voluntats o els nostres desitjos és una de les pitjors cares del patriarcat que, a l’igualar el desig sexual i el desig de poder, ensenya les seves dents i perverteix qualsevol possibilitat de igualtat entre els dos gèneres. Però a més nega qualsevol possibilitat d’un altre tipus de desig sexual que no sigui el hereonormatiu.
La cosificació i la hipersexualització dels cossos de les dones i cada dia més de les nenes és, al meu parer, una de les manifestacions més cruels de la violència masclista estructural que no dubta a reduir-nos a objectes sense voluntat ni veu per manifestar-la i que per tant es pot “prendre” sense permís i en qualsevol moment.
Per tant, la possessió d’aquests “objectes” considerats “bells” va, al seu torn associat a una sèrie de privilegis atorgats pel patriarcat als seus fills preferits que reflecteixen l’èxit i, per tant el poder.
Al temps és el propi patriarcat qui va marcant tendències de modes en els cossos de les dones per satisfer els seus propis desitjos i fantasies sexuals. Així com els cànons de bellesa que desitja posseir per seguir mostrant els seus trofeus als seus coreligionaris. Per res importa que siguin models asexuats o malaltissament prims. O tot el contrari. Es tracta en definitiva de marcar pautes sobre els seus desitjos i necessitats.
No importa, tampoc, que aquests models de bellesa portin a emmalaltir física i fins i tot psicològicament les dones i les nenes per agradar, ja que aquest és l’objectiu: creure’s privilegiada per agradar a un fill predilecte d’aquest patriarcat depredador.
El fer-nos creure que realment volem el que ells volen o desitgen és un altre dels seus triomfs. I aquest triomf ens divideix a les dones que perdem la nostra solidaritat de gènere en una competència insana i autodestructiva que ens porta a estar, en massa casos, enfrontades entre nosaltres per suspicàcies i sospites infundades que ens divideixen i ens debiliten.
Només cal veure les poques veus que han sorgit davant els esdeveniments com els esmentats, defensant a les veritables víctimes que són les dones i la quantitat de veus que han sortit defensant als agressors que són els causants del dany i del dolor.
A la ment em vénen molts més exemples de poderosos i il·lustres fills del patriarcat que han acabat destruint la vida de dones públiques o anònimes i als que el sistema ha acabat protegint i fins i tot justificant, quan no protegint.
I és que la violència masclista estructural és silenciosa, invisible però molt potent perquè acaba inoculant patriarcat pur en cada paraula que defensi l’agressor o qüestioni les veus de les dones agredides i, per tant, víctimes.
Qüestionar la veu d’una dona és, en si mateix, violència masclista estructural perquè al qüestionar-la, es qüestiona la seva veritat només per ser dona i per tant se li anul·la el valor que pugui tenir. I això té moltes connotacions transmeses pels millors i més aplicats fills del patriarcat: els de faldilles llargues i negres.
Ells sempre al costat dels poderosos, sempre justificant els atropellaments del patriarcat cap a les dones per mantenir tots els seus privilegis i de tota mena sense importar mai el dolor que causen.
Ells que es van apropiar de la paraula i la van atorgar i van negar segons els seus propis interessos i que a les dones ens van atorgar el paper subsidiari dels homes i ens van negar la veu, són també fills favorits del patriarcat més ranci i ferotge i han participat i participen del poder i de totes les seves conseqüències, gaudint també dels premis que s’atorguen des d’aquest poder del que hi participen.
I per això temen les nostres veus. Perquè els acusem directament de tot el sofriment que ens han causat i ens segueixen causant.
Perquè a ells, a tots ells, a tots els fills d’aquest patriarcat ferotge, els maleeixo i els acuso directament de tot el dolor causat al llarg dels segles i de les actuals i refinades (o no) formes de dominació que segueixen practicant.
Sé que no estic sola en aquesta acusació i això dóna forces per alçar la veu i dir el que pense. Una veu que no permetré que ningú em prengui ni silenciï. Una veu, la meva, que al costat de moltes altres de dones i homes assenyalen sense por ni pudor a aquests fills del patriarcat que pretenem afeblir qüestionant-la sense treva.
Les veus i les paraules com a úniques armes per intentar desmuntar el seu discurs fal·laç i nociu cada dia. En aquestes camine. En aquestes caminem molta gent.
