OPINIÓ
Per Huga Mauriel
Amb un “relat sobre les agressions que vivim”, l’autora fa una crònica d’opinió i denúncia d’una agressió soferta que anomena “la violència de la no empatia”.
El meu nom és Huga. El passat dijous 6 de febrer vam anar a un pis situat al barri de Born al centre de Barcelona, on la meva companya Joni hi tenia llogada una habitació de la qual anava a mudar-se. Volíem recollir les seves pertinences, lliurar les claus i recuperar els diners de la fiança; però, el propietari del pis sense raó es va negar a tornar-li els 350 euros, exercint violència habitacional. Per a una precària es tracta de molts diners i la meva companya es va negar a lliurar-li les claus sense la fiança (tampoc s’havia complert el mes), davant la qual cosa el propietari es va llançar damunt de Joni per agafar-li les claus per la força, exercint violència cishetero sobre unes marikes precarietzades. De passada, l’home llançava tots els trastos que podia per les escales. Em vaig interposar entre l’agressor i Joni perquè deixés de violentar-la, però em va empènyer per l’esquena tirant-me escales avall, exercint violència sobre una persona racialitzada. Jo en portar bosses, no vaig poder subjectar-me ni parar les mans per esmorteir la caiguda, així que vaig rodolar de cara per una escala molt empinada.
Quant vaig poder em vaig reincorporar i vam començar a recollir el que hi havia llançat per tota l’escala. L’agressor s’havia ficat a casa; però al cap de poc temps va sortir amb un martell amb el que va tractar de colpejar-nos al crit de “¡Maricons de merda, fills de puta, us mataré!”. Mentrestant, Joni havia sortit al carrer a demanar auxili i també va trucar a la Policia. L’home, encara amb el martell a la mà, va tractar de matar-nos dues vegades: primer empenyent-nos per les escales i després intentant colpejar-nos.
Abans d’arribar la Policia, va baixar un veí que va empatitzar amb nosaltres i va tractar de parlar amb el subjecte. Va arribar la Policia i es va trobar amb aquest panorama: Joni amb estat de nervis important, jo ferida i els trastos regats per terra. Els vam explicar el que havia passat, ens van preguntar si vam témer per les nostres vides i la resposta era òbvia: ell ens va tirar per les escales i va tractar de martellejar-nos. Sí vam témer per les nostres vides. Els agents van ser molt amables i ens van aconsellar com hauríem de procedir per a la denúncia, ens van parlar d’ “amenaça greu”.
Va arribar l’ambulància. Els tècnics sanitaris em van valorar i van decidir portar-me a urgències. Joni es va quedar a la porta de l’edifici esperant a una amiga que l’ anava a ajudar a moure les seves pertinences. Al cap d’una estona, l’agressor va sortir, i el va veure, li va fer l’ullet i va seguir caminant recte. La policia ja se n’havia anat.
A urgències també em van tractar molt amablement, em van fer radiografies de tot el costat esquerre, espatlla, braços, costelles; tenia diverses contusions i alguns talls a la mà i a les cames, però res trencat. Em van administrar analgèsics i diazepam pel meu estat d’estrès. Amb l’informe mèdic, de seguida vam anar a fer la denúncia a la comissaria més propera, Joni, una amiga i jo.
A la comissaria també van ser amables, parlem del “delicte d’odi” com a agreujant i ens van dir que ens poséssim en contacte amb el Centre LGTBI de Barcelona, amb l’Observatori. A tot això, una advocada recomanada per amigues de col·lectius antiracistes ens havia dit que a l’endemà anéssim a la Ciutat de la Justícia, amb la denúncia i el part, i que demanéssim advocada o advocat gratuït. Però pensarem que, abans d’anar a la Ciutat de la Justícia, voliem parlar amb persones que treballen directament en aquest tipus d’agressions i posar èmfasi en el “delicte d’odi” en la denúncia. Parlarem amb un amic proper al Centre LGTBI i ens va recomanar que hi anéssim, que ens ajudarien.
La nostra experiència al Centre LGTBI va ser molt decebedora i ens sentirem reviolentades. Un cop arribades allí, tractem d’explicar el que ens havia passat i no vam tenir cap tipus de recepció de l’estat en què estàvem, cap empatia, simpatia, ni afecte, ni interès. No ens van preguntar res, ni els nostres noms. No ens van preguntar si havíem denunciat, ni sobre el meu estat legal -si tenia o no papers-, si podia o no accedir a la justícia sense que em repatriessin, si tenia targeta sanitària, si m’havien atès… És tan difícil demostrar una mica d’amor? Preguntar com estàvem? Què havia passat o què necessitàvem?
No els va interessar gens, molt menys sobre les violències específiques que pot rebre una persona racialitzada dissident sexual. Ens van fer sentir que no importem, que no existim. Ens van donar un paper cutre amb un número de telèfon sense cap referència, sense un nom, sense un lloc. No ens van facilitar ni van articular informació.
Les persones euroblancas han d’entendre amb urgència que la no empatia és una forma de violència. Comencem a interpel·lar la funció de Centre i se’ns va respondre que feien activitats “culturals”, amb un èmfasi en què ens n’ hauríem d’anar. La persona que ens atenia va començar a riure i fer gestos de menyspreu cap a nosaltres, li vaig demanar que parés, li vaig dir que ens sentíem una altra vegada violentades. També ens va dir que hi havia atenció personalitzada i que en dues setmanes ens posarien en contacte amb algun advocat. Els vaig dir que aquesta atenció “personalitzada” no responia a les nostres necessitats.
Ens en vam anar humiliades d’un centre públic que es promociona com la casa gran de totes nosaltres, com a motiu d’orgull, com la praxi queer del municipalisme del canvi. Com una materialització de seguretat, davant de l’hostilitat de la cultura patriarcal, com si el racisme i el supremacisme no ho travessés tot. Ja que es va exercir supremacisme sobre nosaltres, tingui o no tingui consciència d’això aquesta persona, sense formació per a l’atenció i la cura.
Es va exercir una forma de violència que costa denunciar, ja que no puc dir que em diguessin “sudaka ves-te’n d’aquí, ens importes un rave o no hi ha pressupost per a tu”; però, el meu cos va sentir la discriminació.
No tenen protocol d’atenció perquè el protocol no és una cosa escrita en un paper ni un enunciat, és una praxi de reconèixer, de donar suport, de sentir el teixit comunitari. Per descomptat, no n’hi ha amb la seva blanca i freda burocràcia sobre els nostres cossos violentats permanentment. Es tracta d’un subjecte blanc menyspreant les necessitats d’un subjecte racializat i fent-ho des de la seva estructura de poder. Això, no és racisme?
Si jo fos un subjecte blanc català / espanyol / europeu, totes les racialitzades ho sabem, la història fora una altra. Hi ha cossos que no importen o només importen per esclavizar-los o capitalizar-los, en això es fonamenta l’opulència d’aquesta societat.
Després vam anar a l’Oficina de la no discriminació, vam arribar bastant tocades i allí trobem una persona que ens va escoltar, ens va mirar i va tenir l’actitud radical de tractar-nos com a persones: ens va oferir un lloc còmode i aigua. Trobem algú amb calidesa, de nom Marta O. i m’agradaria donar-li les gràcies públicament. Podria dir moltes coses bones sobre el diàleg que vam tenir i les seves recomanacions, va donar resposta a les nostres preguntes i ens va organitzar una cita amb un advocat especialista. Ara estem en aquest procés.
Però, què passarà amb totes aquestes violències? Què passa amb la violència habitacional que s’acarnissa amb les persones més vulnerables? Què passa amb l’accés a un lloc digne on viure, i amb l’especulació immobiliària? Què passa amb qui accedeix als privilegis del turisme capitalista que ens està destruint? Quin lloc ocupem les migrades en l’accés a l’habitatge, quan en aquesta ciutat s’anuncien impunement lloguers que exclouen persones negres, llatines o asiàtiques? De quin govern del canvi parla l’esquerra progressista? Quin lloc ocupem els i les Migres racialitzades a l’agenda LGTBI, en els seus pressupostos?
Què passa amb la violència masclista dels cisheteros? Cada dia estem més sotmeses a agressions impunes i en un context on hi ha qui presumeix d’unes lleis molt “avançades”.
En els nostres diàlegs, els dissidents sexe/gènere racialitzades parlem permanentment de les agressions que anem vivint, també per part de gent gai blanca hegemònica racista i plumófoba. També per part de certs “feminismes” blancs racistes, transfòbics i abolicionistes.
No és la primera queixa que escoltareu sobre gestions al Centre LGTBI, que espero sigui capaç de rebre aquesta crítica radical al racisme estructural que exerceix i del que es beneficia. Tant de bo desenvolupin un protocol d’atenció i cures amb la mateixa urgència amb què desenvolupen les seves activitats culturals. Tant de bo que atenguin amb més afecte a les persones migrants anònimes, tal com ho fan amb les persones racialitzades mainstream de les que treuen capital polític i moltes fotos en els seus esdeveniments lúdics festius.
Que els nostres cossos valguin només quan puguin capitalitzar-se, parla molt d’un projecte polític (fallit) amb els i les racialitzades i migres que no tenim res; nosaltres que suposadament estem incloses en aquestes sigles LGTBIQ i en l’imaginari apropiacionista de la cultura supremacista blanca.
L’any passat el Centre va celebrar els 50 anys de Stonewall amb bombos i platerets. Però, què passa amb els i les subjectes polítiques que ocupem llocs similars a les que van iniciar la rebel·lió a Stonewall? Persones racialitzades sense llar, perseguides per la policia, tancades en els CIEs i sense accés a serveis; treballadores sexuals creadores d’altres models de família, habitatge i resistència.
Celebren un orgull, el Pride, però no tenen en compte que en aquesta societat capitalista i colonial que els situa en la prosperitat, o al menys en la seguretat, a nosaltres se’ns segueix tractant com unes merdes. I parlo des d’una ràbia històrica d’acumulació d’agressions, amb la quals el vostre privilegi blanc us impedeix empatitzar.
Des d’aquest cos adolorit, racializat, perseguit i estigmatitzat els demano equitat de drets i redistribució de responsabilitats. Reparació!
