OPINIÓ
Enmig d’aquesta crisi sanitària que significa la pandèmia del coronavirus, sembla que ens tornem a oblidar d’alguns temes no sanitaris, però que cal tenir en compte.
Divendres al migdia vaig anar a comprar a un supermercat que hi ha prop de casa meva. El paisatge que em vaig trobar era desolador, com imagino que a tot arreu. Prestatgeries buides, gent corrent a agafar l’última ampolla d’oli o l’últim paquet de macarrons o l’última safata de carn de pollastre. I mentre les caixeres no donaven abast i vaig tenir la poca delicadesa de preguntar si portaven així tot el matí. La pobra dona em va mirar i em va dir que portaven així des de dilluns a la tarda. Hi havia carros que semblaven muntanyes i fins i tot algunes parelles portaven un carro-muntanya cada un d’ells.
La caixera va fer un gest de cansament mentre esperava que jo, avergonyida com ho estava, no encertava a trobar la targeta per pagar. Just en aquest moment hi va haver comentaris de “una mica més ràpid si us plau” i ens mirem la caixera i jo i vaig endevinar les seves ganes de plorar pel cansament i per l’abús de la gent.
Afortunadament per a mi, me’n vaig anar immediatament espantada com ho estava al comprovar com la por ens converteix a moltes i molt en éssers irracionals i poc humans.
A l’arribar a casa mentre guardava la compra pensava en aquesta dona i en totes les caixeres dels supermercats, sense guants ni màscares de protecció havent de passar tantes hores aguantant literalment a energúmens i energúmenes amb por i exigències i a més a gent ignorant com jo que pregunta si porten així tot el matí quant en realitat porten així tota la setmana.
No hi ha cap dubte que la valentia i el coratge que està tenint tot el personal sanitari és encomiable i així se li va reconèixer el dissabte a la nit per part de la ciutadania amb un enorme aplaudiment des dels balcons dels habitatges. Però jo em pregunto: Què passa amb les caixeres dels supermercats, amb les senyores de fer feines, amb les senyores de la neteja de centres sanitaris de tot tipus, amb les professionals que estan atenent als nostres majors en centres residencials o en les residències de menors, per exemple? Sabem que totes elles són professions feminitzades i que, pel tipus de treball de caràcter assistencial que realitzen, són imprescindibles en aquests moments per atendre la població més vulnerable o als supermercats. Aquestes treballadores, en massa casos sense protecció i gairebé sempre invisibilitzades, són població de molt risc i sense elles, en aquests moments de crisi, el sistema no funcionària.
De nou la doble opressió de classe (professions i oficis habitualment amb salaris baixos i llargues jornades) s’uneix a l’opressió de gènere per la seva condició de dones.
De nou la societat invisibilitza els seus treballs per tractar-se de treballs relacionats amb les cures i, com ja sabem, els treballs de les cures tradicionalment els han realitzat les dones.
Fa uns anys, en plena crisi de l’any 2008, vaig assistir a un seminari sobre nous jaciments d’ocupacions i es parlava de, per exemple la rehabilitació i l’aïllament tèrmic dels habitatges. I, també va sorgir el tema de l’anomenat en aquell moment eufemísticament “ocupació blanca” o, el que és el mateix, l’ocupació de la cura que emanava de la llei de dependència. I ja en aquell moment recorde com una altra companya i jo vam denunciar la perversió del sistema de l’anomenat “ocupació blanca” per contenir les trampes de l’anomenada doble opressió de classe i de gènere. I ara s’està veient que les nostres denúncies eren certes.
Des d’aquí vull retre un sentit homenatge a tot el personal sanitari, per descomptat, però també a totes les dones que es veuen obligades a continuar treballant tot i la invisibilització de les seves ocupacions. A les caixeres de supermercats, a les senyores que treballen com a empleades de la llar, a les senyores cuidadores de gent gran, a les que treballen netejant edificis, sobretot centres sanitaris, a les que treballen en centres residencials de majors o de menors i un llarg etc. perquè segur que m’oblido d’algun col·lectiu.
I, per descomptat, me’n recordo de les que treballen en prostíbuls-presons a hores d’ara, que són sempre les grans oblidades socialment i a les que el Govern ha oblidat en la seva presa de mesures urgents. Es va oblidar de l’obligatorietat de tancar els prostíbuls-presons condemnant-les a contraure la malaltia sense que a gairebé ningú els import seves vides.
De totes les crisis s’aprèn. I jo d’aquesta ja he après com de maldestrament em vaig comportar amb una senyora que estava esgotada i a qui vaig incomodar sense tenir en compte el seu estat emocional. Tot el meu respecte per a ella i les seves companyes. Procuraré no tornar a caure en el mateix error.
