Sèrie Renda Bàsica Universal
Per Judit Font Redolad, sociòloga*
L’economia feminista i l’economia de la cura, entre d’altres plantejaments, estan posicionant al centre de les necessitats col·lectives el sosteniment de la vida, sobre la base de la noció d’interdependència.
A aquesta idea, s’hi relacionen també visions ecologistes del desenvolupament humà (la ecodependència com anomena Yayo Herrero), visions que incorporen la transformació de relacions de desigualtat de gènere, racisme, etc. Aquesta proposta teòrica i política, desplaça doncs la qüestió del treball assalariat, la producció, l’intercanvi monetari i el benefici privat, com a centre de la relació econòmica i estructurador de les societats occidentals. Es tracta d’un canvi de marc ideològic que té similituds i punts de trobada amb la proposta de la Renda Bàsica Universal, que posa el dret a la vida material garantida més enllà de la participació en el mercat de treball (mercat generador de múltiples desigualtats i precaritzador).
Per exemple, les tasques de cura, el conjunt d’activitats que es desenvolupen quotidianament per sostenir i reproduir la vida, són activitats que estan a la base del sistema social i econòmic, necessàries pel seu funcionament, que tenen impacte sobre el benestar de les persones, i que no estan reconegudes ni remunerades en la major part dels casos, i quan són remunerades ho són des de l’explotació laboral. Són la Cara B del sistema, com diu Amaya Perez Orozco.
Res menor; Cuinar, rentar la roba, comprar, netejar, acompanyar fills a escola, banyar-los, ajudar a vestir persones grans, sostenir el benestar físic i emocional d’altres, fer companyia, guarir… Totes les coses imprescindibles perquè la vida funcioni el dia a dia.
Aquesta mirada sobre l’economia, entesa com l’organització de relacions, recursos i decisions per a resoldre es necessitats humanes per viure, ens fan posar focus sobre la idea de necessitats i la mateixa idea de vida.
Quin concepte de vida té l’economia liberal, el mercat (de treball)? Vides individuals, aïllades, explotables, vides desiguals, vides que valen més les unes que les altres, vides que poden ser vulnerades, poden ser desnonades, desposseïdes. Vides al servei de la generació de producció i benefici econòmic privat.
Podem construir una idea alternativa de vida, i de pas per la vida, entenent les necessitats de manera diferent; col·lectiva, des de la interdependència, des del reconeixement que tothom necessitem cures, físiques, relacionals, emocionals, materials, … des del fet que al llarg del cicle vital haurem de ser proveïdores i alhora receptores de cura, i que aquestes necessitats les haurem de resoldre des de la responsabilitat col·lectiva.
No en canvi, el model del capitalisme i el patriarcat conjugats, han invisibilitzat i menysvalorat aquestes tasques imprescindibles pel funcionament del sistema, i les has assignat a les dones, natruralitzant-ne i quasi biologitzant aquesta tasca. Les cuidadores, que som totes, assalariades o no, hem fet les tasques de cura sense cap remuneració, malgrat el valor econòmic i la generació de riquesa que suposen.
D’altra banda, també cal posar focus a la idea de necessitats humanes. Les necessitats bàsiques, salut, benestar emocional i relacional, entorn digne i saludable, formació i creixement, afectes, temps, acció i activitat transformadora, …
Però a la base de tot, la materialitat. Per això els determinants socials de la salut. Per això la salarització de les classes populars. No hi ha altra manera de viure (materialment).
I al mateix temps, quins són els treballs socialment més necessaris i valorats segons el mercat? I segons la vida? La pandèmia ens ho ha posat davant, amb el nom de “personal essencial”: personal sanitari i sociosanitari, netejadores, escombriaires, dependentes de comerços d’alimentació, de farmàcies, mestres i educadores, treballadores socials,… professions que cuiden i acompanyen des de la proximitat i la comunitat propera. Malgrat l’alt valor social de moltes d’aquestes feines, algunes tenen un baix valor social i salarial en el mercat. Cal revisar doncs, com valoritzem el treball en relació a la vida, i les necessitats.
Així mateix David Groeber parla “treballs de merda” per nombrar de treballs d’alt valor social però sense cap tipus de sentit, inútils i innecessaris per la vida. Amb greus efectes sobre les persones que els realitzen i la societat que els sosté.
En aquest sentit, és importar avançar per reconèixer la centralitat del treball de cura i socialitzar-ne la responsabilitat, desfamiliaritzar desfeminitzar, desnaturalitzar.
Caldria generar serveis i projectes públics per la cura digna, ja que com assenyala també Pérez Orozco, els treballs de cura no poden ser amb ànim de lucre ni recaure en el mercat, ja que això genera desigualtat d’accés als serveis de cura i alhora explotació de les treballadores. Polítiques públiques on el treball professionalitzat de cura sigui valoritzat en clau salarial, reconegut socialment, i dignificat. Caldria concebre la cura des del marc d’allò públic i social-comunitari.
Però al final, i al principi de tot, la materialitat.
La qüestió material de totes les lluites i les vides. I aquí és on la Renda Bàsica Universal junt amb les polítiques públiques pot generar les condicions materials bàsiques per a una provisió i recepció de cura digna. La RBU pot ser una aliada de les polítiques públiques de cura; així com del desenvolupament de projectes comunitaris de cura col·lectiva i en clau relacional. Les tasques de cura aporten materialitat, les persones que realitzem cures, aportem materialitat i riquesa i per tant cal un dret que retorni aquesta riquesa en forma de renda.
A més, la percepció d’ingressos i una certa seguretat i benestar econòmic dona tranquil·litat i permet per poder participar d’iniciatives col·lectives. Això pot tenir com a resultats enfortiment de les xarxes i els lligams comunitaris i per tant, capacitat organitzativa. Des de la urgència i sense les necessitats bàsiques cobertes, és més difícil participar en els afers col·lectius obrint possibilitats a ampliar el capital relacional i social, indispensable per a sostenir, també, la vida.
Si aquest procés es fa a partir de la redistribució de la riquesa privatitzada, que possibilita la Renda Bàsica Universal, pot justament posar en crisi les formes com es crea, es privatitza i s’acumula la riquesa. Formes que precisament amenacen la vida humana i del planeta.
*Sociòloga. Tècnica en Drets Socials a Ajuntament Girona. Professora associada a la UdG en acció comunitària i participació.
