“Els grups d’homes partim de la necessitat de repensar-nos com a homes per a ser conseqüents amb l’ideal igualitari”
Jordi Cascales és membre del Grup d’Homes en Tropell, situat a València, també col·labora com a membre en el grup Homes Valencians per la Igualtat, és també educador Social i doctorant en Estudis de gènere i polítiques d’igualtat de la Universitat de València. Cascales ens explica en aquesta entrevista el seu camí com a activista cap al feminisme i la igualtat. En primer lloc es va replantejar les exigències que “el fet de posseir un cos masculí” generaven i analitzava críticamente les vivències de desigualtat en ambients polititzats com “escoltar dir a companys de militància “que vinguen dones i així hi haurà homes” per després “a més, deixar les seues aportacions en segon pla”. Tot açò li va portar preguntar-se com “on estan els homes o què estem fent els homes davant aquestes i moltes altres situacions” i afegeix, convençut, que “el feminisme em va ser donant moltes de les respostes que no entenia com a home”.
Perquè els homes necessiten un canvi cap a la igualtat?
Quan un amic se suïcida probablement per la sensació de fracàs personal, per la pressió i les obligacions que li exigeix la societat hem d’adonar-nos que alguna cosa està passant. Quan un amic cau d’una bastida per no posar-se el casc i l’arnés. Quan t’assabentes que un amic teu està denunciat per colpejar a algú per gelosia o per colpejar a la seua parella. Quan tens amics que moren en accidents de trànsit o queden incapacitats per reptar al perill. Quan tens amics els quals a uns els veus entrar a la presó i a uns altres els veus anar degradant-se a poc a poc pels excessos de les drogues i l’alcohol, et preguntes què ens està passant?
L’única resposta a la qual arribe és que els homes necessiten, necessitem, un canvi. Un canvi que partesca de qüestionar on ens situa l’organització social, un canvi cap a la igualtat. La forma de construir-nos com a homes, allò que entenem per ser “homes de debò”, ens situa davant un arquetip, un escenari social i unes funcions socials i laborals amb un alt percentatge de riscos, actituds violentes i contradiccions. La desigualtat que açò genera, no solament perjudica de forma desmesurada a les dones, que són les principals perjudicades, sinó que malgrat tenir una posició privilegiada, la gran majoria de formes de viure masculines són, no solament injustes, sinó insanes social, personal i psicològicament.
Com a professional, com a investigador i com a home preocupat pels problemes de gènere, estic convençut que el canvi passa per modificar els valors socials atribuïts per qüestions de gènere. L’exemple més clar és el canvi masculí cap a les emocions que trenca allò de “els homes no ploren”. Açò ens permet establir una millor relació amb la parella, amb els fills i filles i amb l’entorn. D’altra banda, el deixar de ser violents, el deixar d’exercir poder, l’abandonar la pose de fort, segur, sòlid… produeix, com a molts estudis i programes anoten, un desenvolupament de capacitats alternatives que generen una millor gestió de la realitat que vivim. Compartir, parlar els problemes, acceptar la limitacions que posseïm, delegar les obligacions que ens corresponen pel simple fet de ser homes i adquirir unes altres complementàriament genera que la convivència es convertesca en una gran força social més potent que l’exercici de poder individual.
Per a aconseguir açò hem d’abandonar els arquetips de masculinitat, les formes de ser home que ens obliguen a demostrar constantment que som homes forts, violents, decidits, sense por… falses construccions masculines que ens situen davant el risc, la violència i les addiccions… generant-nos més problemes que beneficis. D’aquesta manera, si observem les notícies, els homes protagonitzen les estadístiques de gènere per suïcidi, presó, mort per addicció, assassinats de dones en mans d’homes, abusos sexuals, pederàstia o accidents de trànsit….
Hi ha un camí propi per part dels homes en el feminisme?
El debat dels homes en el feminisme és complex. Al meu entendre el feminisme ha de ser liderat per les dones. La situació de les dones en el patriarcat és de dominació a diferència de la dels homes que és de privilegi i amb açò d’opressió (directa o indirecta). No obstant açò, he de reconèixer que els estudis de gènere, entre ells els estudis feministes, em van ajudar i em segueixen ajudant a descobrir la realitat del dany que produeixen les desigualtats de gènere pel simple fet de ser home. El feminisme, com a estratègia política cap a la igualtat parteix de la recerca d’un món més just i equitatiu, un món que millore les relacions entre homes i dones, un espai que no solament siga més positiu per a elles que pateixen la desigualtat, sinó també per a nosaltres.
Els homes, des dels estudis de masculinitat i el moviment d’homes en confluència amb les teories feministes, tenim encara molt que parlar i exposar: tenim encara molt que parlar i escriure entre nosaltres, i al mateix temps molt que parlar i escriure entre homes i dones de forma conjunta. No obstant açò, per a ser home feminista, pro-feminista o igualitari, al meu entendre, les accions hauran de parlar més del que som i no tant les etiquetes que ens puguem adjudicar o la pose que pretenguem adoptar.
Com va sorgir el Grup d’Homes En Tropell? Quina és la seua filosofia i que activitats feu?
El naixement del Grup d’Homes En Tropell va sorgir en les Jornades sobre grups mixts i no mixts organitzades pel col·lectiu Histèria Col·lectiva en el Centre Social Okupat Autogestionat (CSOA) Horta en la ciutat de València. En aquell debat coincidim homes de diversos col·lectius socials valencians que vèiem la necessitat de reunir-nos i teníem una gran inquietud per les problemàtiques de gènere. Unes setmanes després tres companys ens uniríem a altres tres homes en el Solar Corona per a treballar la nostra masculinitat, sense tenir molt clar qué érem ni on ens dirigíem. Després de dos ays de moltes reunions, molts tallers, un gran nombre de debats, haver participat en activitats i xarrades sobre igualtat i feminisme i després d’haver col·laborat en diverses accions plantejades per col·lectius feministes de la ciutat vam fer la presentació del grup ja amb el nom de Grup Obert d’Homes En Tropell en el CSOA Horta. Des d’aquell moment no hem deixat de treballar i treballar-nos com a grup de forma oberta, lliure i assembleària.
Actualment, el Grup d’Homes En Tropell ens reunim un matí cada dues setmanes en l’espai La Tapadora de Benimaclet. En una primera part, realitzem un taller de treball personal on algun company planteja un tema que li preocupa i es treballa entre tots. Podem abordar infinitat de matèries: masculinitat hegemònica, sexualitat, amor romàntic, emocions, micromaclismes, la negociació contra la imposició, els homes en el feminisme… Aquests tallers es decideixen en funció de les experiències personals de cadascú i les que va vivint en propi grup, i de les nostres inquietuds. En una segona part, es realitza l’assemblea on es plantegen aquelles qüestions i accions en referència a l’activisme en el qual puguem participar. Si haguera de parlar d’un ideari del grup jo diria que partim de la cita de Kate Millet “allò personal és polític”. Partim de la necessitat de repensar-nos a nosaltres mateixos com a homes per a ser conseqüents amb l’ideal igualitari que construïm en conjunt.
El grup és obert a tots els homes que vulguen participar, açò vol dir que qualsevol persona pot passar-se quan vulga sense compromís en qualsevol de les nostres sessions. Pensem que és important que els homes comencen a asseure’s a parlar, sobretot entre ells, allò que ens afecta pel simple fet d’haver sigut construïts com a homes. I fer-ho lluny de judicis de valor, sense acusacions i des d’una posició d’empatia, de tranquil·litat, d’enteniment i en confidencialitat. I d’aquesta forma repensar les formes de relacionar-nos, d’actuar i de conèixer-nos per a millorar com a homes, com a persones i com a subjectes en relació.
Han assumit els homes la igualtat com a valor propi?
La masculinitat viu la seua vida com allò normal, com allò que no és qüestionable pel fet de ser així. Açò fa més difícil que els propis homes puguen albirar els seus canvis i, per tant, més fàcil que seguesquen acceptant la seua realitat com a part d’una existència coherent global. Malgrat açò, la qual cosa jo he percebut és que molts homes se situen a ells mateixos en una etiqueta de modernitat allunyant-se de certes construccions socials de ser homes que van ser referent en uns altres temps, com la idea més tradicional de masculinitat.
És cert que davant els incessants progressos de les dones (l’impuls en l’espai laboral, el control de la natalitat, una major participació en espais públics…), els homes han tingut readaptar-se a aquesta nova realitat entrant, redefinint les seues posicions, els seus discursos, les seues diferents formes d’estar en el món… encara que sense perdre cap valor social o poder en referència a açò. La dona treballa però l’home segueix sent el cos normal davant l’àmbit laboral i això afecta a l’hora de les contractacions. La dona té veu en la política però aquells que arriben al poder segueixen sent majoritàriament homes i si és una dona queda etiquetada com una dona amb trets masculins apresos… Per contra, l’home es converteix en la façana del súper papà quan curiosament les dades sobre criança, cures i treball domèstic ens diuen una altra cosa. Les dones dediquen quatre hores al dia de treball domèstic i cures enfront d’una hora de treball domèstic i de cures l’home. També és la dona la que majoritàriament es deixa l’ocupació i les seues aspiracions de vida en el moment que apareix una nova vida en la família o quan apareix una malaltia de llarga durada i es necessita una atenció constant dins de l’àmbit familiar, fent-se càrrec de la cura del mateix.
En aquest sentit, hi ha autors i activistes que parlen de la crisi de la masculinitat. Al meu entendre no estem davant una crisi de la masculinitat sinó davant una redefinició de la mateixa. Ens queda un llarg camí per a desvetlar una desigualtat de gènere que passa com a imperceptible, mentre que s’ha construït i reconfigurat el relat sobre la masculinitat adornant-ho de modernitat. Així doncs, açò ha fet efecte en les formes d’entendre el progrés, les relacions i la realitat, individualitzant allò problemàtic (en aquest cas la desigualtat que afavoreix en certs aspectes als homes) i construint un discurs postfeminista que a dia d’avui està molt incrustat en la consciència de molts homes i dones, els quals verbalitzen constantment, arribant a autoconvéncer-se a ells mateixos que ja vivim en igualtat, cosa que sens dubte falsa.
