La ciutadania de les dones
Probablement un dels indicadors de major validesa en les democràcies emergents en el continent americà sigui l’exclosió de les dones de les elits del poder real, on es decideix el destí de les majories. Ni als Estats Units d’Amèrica, el campió dels drets civils, les dones han millorat la seva participació política. Per a Amèrica Llatina el més greu és que el dèficit més frepant és la desigualtat social i la pobresa, reconeixent que han millorat les economies en alguns països en els darrers anys, la desigualtat és el seu signe: una desigualtat entre pobresa i riquesa, cert, però la que més dol és la de tracte, classe i oportunitats, on les dones hi són presents.
Segons la Comissió per a Amèrica Llatina (CEPAL), la regió és considerada com a la més desigual del món. El 33% de la població viu sota la línia de la pobresa, això significa gairebé 200 milions de persones. La meitat o una mica més són dones.
Els tres països més desiguals són: Bolivia, Haití i Paraguai, amb gairebé el 60% de la població en aquella condició. I els més igualitaris són: Veneçuela, Uruguai i Equador, amb xifres de pobresa majors al 45%. Davant aquesta realitat el que sorgeix és una reformulació del sistema. Així ho van dir recentment ministres, congressistes, especialistas i feministes entorn a un diàleg/debat convocat per la Comissió Interamericana de Dones (CIM/OEA), on es va parlar del centre de desigualtat bàsica entre homes i dones: la política, aquella que construeix camí ciutadà per a les dones i abona per a què elles puguin actuar directament en polítiques més humanes i de canvi.
El context de la discussió, celebrada a Washington D.C., entre el 4 i 6 d’abril, va ser el tema dels obstacles: un principal és la pobresa, però l’existència de la violència masclista i social, aprofundeix aquesta desigualtat, que per a països devastats per l’ús de la força per la resolució dels conflictes com Colòmbia, Mèxic i Guatemala, els dèficits per a les dones estan coberts d’una disciminació i un retard inacceptables. Els 41 països llatinoamericans i caribenys, segons les dades disponibles tenen una població aproximada de 573 milions de persones, més del 51% són dones, és a dir, 285 milions. I són elles les que, d’acors amb CEPAL, han evitat la fallida de països, són les principals productores d’aliments i sostenen fins un 30% de les famílies, aquelles famílies i nombroses comunitats.
En la reunió, desenvolupada en els auditoris de l’Organització d’Estats Americans (OEA), en l’imperi nord-americà, en una ciutat amable i acollidora hi va haver de tot. Debat, explicació de dades, testimonis vius, estudis i estadístiques.
Una de les coses rellevants és la dificultat per a què els homes de la política, el govern i els lideratges socials, comprenguin que s’ha de reconèixer l’aportació de les dones, la conveniència d’oferir valors i obrir oportunitats. Reunió alliçonadora per la qualitat de qui van participar en el forum, com la primera ministra de Trinitat i Tobago, Kamla Persad-Bissessar; com la directora executiva d’ONU Dona i expresidenta de Xile, Michelle Bachelet; expertes coneixedores i lluitadores com Virginia Vargas de Perú i Line Bareiro de Paraguai, i nombroses congresistes i ministres o secretàries o presidentes de la dona en la reunió. Presidit el debat per la presidenta de la CIM, la mexicana Rocío García Gaytán i la secretària executiva de la mateixa, l’ambaixadora Carmen Moreno, la reunió no va estar exempta del discurs dels homes, el secretari general de l’OEA, José Miguel Insulza i Enrique Iglesias de la secretaria general Iberoamericana.
I va ser alliçonadora perquè malgrat els comptes de l’avançament de les dones, es van posar en el centre dos grans assumptes: ni les dones tenen reals oportunitats per governar o participar en les decisions d’alt rang, i viuen, com mai abans, en un escenari de violència masclista, que es cobra milers de vides anuals en tota la regió llatinoamericana i també a Amèrica del Nord.
És a dir, el somni que va venir embolcallat en discursos i polítiques públiques aplicades en els darrers 30 anys, aquell que va produir que totes les constitucions de les Amèriques reconeguin la igualtat entre homes i dones, ha deixat herències nefastes i els avançaments estan sempre obstaculitzats per la realitat, aquella que manté sota la línia de la pobresa a una mica més de 100 milions de dones, especialment indígenes, pageses, obreres i afrodescendents i les resistències ideològiques per a considerar-les en igualtat.
El que es va dir reitera les desenes d’informes: les dones guanyem menys salari que els homes en activitats idèntiques; les oportunitats es donen en comptagotes, segueix la cultura masclista familiar, en les escoles i en tots els escenaris dels mitjans de comunicació. A més a més, com diria Bachelet, creada la llei, creada la trampa. També els països de les Amèriques han signat la Convenció contra totes les Formes de Discriminació de la Dona (CEDAW), i la regional contra la violència coneguda com a Convenció Convención Belén do Pará; a pràcticament tots els països s’han declarat polítiques i programes “per a l’avançament de la dona”, però en la mateixa mesura es neguen els recursos, es propicien les resistències i les dones dels cercles del poder o de les elits, o tenen grans dificultats per actuar o no tenen consciència de dones.
No va hi va haver com s’esperava un pla de treball o un programa de seguiment, però en aquesta reunió anomenada Fòrum Hemisfèric: lideratge de les dones per a la democràcia de ciutadania”, sens dubte es van plantejar amb suficiencia els principals problemes que fan de les dones de les Amèriques una vida amb ciutadania incompleta. En alguns llocs d’Amèrica funciona l’assetjament polític, la impunitat davant la creixent violència i l’assassinat de dones; es nega a les dones aquells drets fonamentals com la interrupció voluntària de l’embaràs i també se les obstaculitza per participar en política, de jure o de facto.
I s’està perdent, segons el discurs d’Enrique Iglesias, l’oportunitat única després de derrotar les dictadures i intentar procesos democràtics per l’elecció de governants, aquella oportunitat de comptar amb les dones com a sòcies no només del progrés sinó de la democràcia.
Es va assolir un forum per a l’expressió de les dones feministes, a dos nivells, les que van explicar com des dels seus llocs de treball han realitzat tots els diagnòstics i iniciatives, i les que des d’un forum virtual –més de 700 participants- van dir quines són les majors insatisfaccions davant la realitat que viu la majoria de les dones. Van posar una agenda mínima per als propers anys:
1. Eradicació de la violència masclista.
2. Demandar la despenalització de l’avortament i l’accés de les dones a un avortament segur i gratuït.
3. Proposar l’abolició de la prostitució.
4. Demandar una educació lliure de sexisme a tots els nivells i l’accés de les dones a la ciència i la tecnologia.
5. Reivindicar la paritat política com a dret constitucional.
6. Impulsar la corresponsabilitat entre homes i dones, tant en les tasques domèstiques i de cura, com en la conciliació laboral i familiar.
7. Exigir l’eliminació de les barreres de gènere en el mercat laboral.
8. Reclamar l’accés de les dones a la propietat i independència econòmica.
9. Divulgar la contribució de les dones a la història i destacar les aportacions del feminismo en la construcció de la democràcia.
10. Desactivar els usos i els costums que no deixen a les dones constituir-se com a subjectes polítics, especialment en les comunitats indígenes.
La proposta va venir del fòrum virtual, una síntesi de la mexicana Norma Reyes Terán. Cal destacar l’enorme energia de les dones i la disposició a contribuir en el canvi i transformació de la democràcia per a tots i totes, com va destacar Bachelet quan va ressaltar que “les dones de l’elit estan en l’obligació de prendre l’agenda i promoure-la en els espais on es desenvolupen”. Una esperança en un temps en què Amèrica Llatina, la regió més desigual del planeta, ha de mirar la realitat.
