Foto:www10.gencat
OPINIÓ
El feminisme (o algunes de les seves corrents més visibles), s’enfronta amb dificultats epistemològiques per incloure en les seves reivindicacions la veu de les dones pertanyents als sectors marginals.
Malgrat el seu potencial qüestionador, la seva voluntat universalitzadora i al seu interès per les víctimes de violència, el feminisme més institucional s’ha vist sovint atrapat en dos dilemes.
Si es reclamaven drets civils a partir de la superioritat moral de la dona què es feia amb aquelles a les quals se’ls assignava moralitat dubtosa o no convencional? D’altra banda, però convergentment, si es creia en un model únic de reivindicacions universals, i en l’existència d’un subjecte “dona” indiferenciat, com entendre prioritats diferents a partir de situacions socials diverses, com ara els condicionaments de classe o ètnics?
Tots dos elements, la presumpta superioritat moral i la universalitat dels objectius de gènere, poques vegades s’han fet explícits, excepte en algunes generalitzacions sobre el “patriarcat”, però han influït en la manera de determinar prioritats, de generar aliances o desconfiances i en la credibilitat que s’ha atorgat als diferents sectors.
Per l’esforç continuat, per implicar la meitat de la humanitat i pel seu calat teòric, la reivindicació feminista s’ha guanyat un lloc destacat en l’anàlisi social, tot i que aquest reconeixement només s’ha donat en les últimes dècades.
Actualment es revisen des de la perspectiva feminista els estudis històrics, econòmics i socials; i es considera que brinden una aportació imprescindible per entendre els processos i els problemes que ens afecten a tots, homes i dones.
Però l’actual reconeixement de la necessitat d’incorporar la mirada de gènere, no vol dir que la tasca ja estigui conclusa. I si resulta difícil superar els prejudicis i incorporar la perspectiva de gènere en els estudis socials en general, com ho demostra la dificultat que encara trobem de vegades per comptar amb dades estadístiques desagregades en què visibilitzi a les dones, podem entendre que les dificultats s’incrementen en algunes situacions específiques, quan estudiem a dones que pertanyen a minories ètniques, quan intervenen prejudicis racials o ètnics i sobretot quan el que analitzem són conductes que desaprovem.
Aquí ens trobem davant d’un doble obstacle en el moment d’abordar els problemes: les resistències que posa la societat en general als estudis de gènere, i els prejudicis que es donen dins del mateix moviment de dones sobre alguns sectors més o menys marginals.
Acte a Marienea, a la Casa de les Dones de Basauri: Models de Sexualitat Femenina. Foto:zubiakeraikitzen.blogspot.com
La història d’aquestes dificultats ve d’antic. Durant el segle XIX, tant les dones que defensaven els seus drets civils (des de la precursora Mary Wollstonecraft, a les sufragistes britàniques i a les anti-esclavistes dels EUA) com els simpatitzants homes, argumentaven que les dones podien i havien de tenir el reconeixement dels seus drets civils perquè ostentaven superioritat moral respecte als homes, fet pel qual la seva plena participació elevaria el nivell ètic de la societat. Però aquesta argumentació, tot i que va demostrar eficàcia, tenia els seus riscos i els seus límits. En realitat s’estava condicionant el reconeixement dels drets femenins a l’estricte compliment dels rols establerts.
A més, donar suport a la presumpta superioritat moral femenina les reivindicacions de gènere, deixava sense empar ideològic a les dones transgressores què, amb la seva conducta, desautorizaven la interpretació “bonista” i debilitaven la seva credibilitat. Les sufragistes dels EUA que es recolzaven en la superioritat moral femenina, eren també anti esclavistes i partidàries de la llei seca. Està ben documentat l’activisme femení en la lluita contra l’alcohol, que va acabar materialitzant-se en “La llei seca” de 1910, però aquesta relació no va sorgir espontàniament, les feministes van haver de convèncer abans, a les més conservadores partidàries de la Llei seca, de que eren innocents de les acusacions de laïcisme i d’immoralitat sexual.
Partint d’aquestes bases, la temptació de culpabilitzar les infractores, el model eren les prostitutes, o les sospitoses de ser-ho, podia ser molt fort i trobar suport dins del moviment de dones, sempre a la recerca de reconeixement. L’altra possibilitat consistia a victimizar-les, considerant que les conductes “immorals” els eren imposades externament. Camins semblants de falses analogies i generalitzacions ha seguit en l’actualitat el pensament “políticament correcte”, influït pel “pànic moral” denunciat per Vance i Rubin. (Grup Davida 2005)
Però, com s’ha assenyalat: “No es tracta de reclamar-se com a reserva moral o benèfica, sinó de reivindicar el propi poder, inclòs el dret al mal” (Rodríguez Magda 2003) (p. 96).
Afortunadament, en les últimes dècades s’han anat obrint pas possibilitats d’interpretacions alternatives, a partir d’aportacions com les de J. Butler (J.Butler 2007; J.Butler 2008), i alguns sectors (lesbianes, transsexuals) han vist legitimades des del feminisme les seves opcions.
Però la veda es manté per al treball sexual, que forma part de l’experiència vital de moltes d’aquestes dones, tot i la intensitat del debat, en què els sectors més desfavorits s’hi juguen molt. Un diàleg sense prejudicis i un millor coneixement dels problemes reals d’aquest sector pot fer que arribi el moment en què es compleixin les expectatives de Carla Cors: “Estàvem convençudes que aquestes dones (les feministes italianes) havien d’estar amb nosaltres (les treballadores sexuals), senzillament perquè nosaltres havíem estat amb elles”. (Corso and Landi 2000) (p. 149).
*Bibliografia citada
Butler, J. (2007). From bodies that matter. Beyond the body Proper. M. Locky and J. Farquhar. Durham-London, Duke University Press: 164-176.
Butler, J. (2008). Vulnerabilidad, supervivència. Barcelona, CCCB.
Corso, C. and S. Landi (2000). Retrat d’intensos colors. Madrid, Talasa.
Grup Davida (2005). Prostitutes, “traficades” i pànics morais: un análise dóna Producció de Fatos em indagacions sobre o “tràfic d’éssers humans”. Quaderns Pagu. 25: 153-184.
Rodríguez Magda, R. M. (2003). El plaer del simulacre. Dona, raó i erotisme. Barcelona, ??Ic
