Erradicar la violència contra les dones és una meta. Un objectiu de la Llei General d’Accés de les Dones a una Vida Lliure de Violència i de les Alertes de Gènere, va afirmar Marcela Lagarde i de los Rios.
Lagarte va deixar ben clar que que no és el mateix treballar per a erradicar aquesta violència que simplement per a disminuir-la, en una crítica al comportament de les autoritats.
La feminista, antropòloga, exlegisladora, acadèmica, artífice de la paraula feminicidi en l’acadèmia i impulsora de la Llei d’Accés es va oposar a negociar els pressupostos per a eliminar la violència de gènere, com és el cas del pressupost per als Refugis, cosa que s’explicaria per a un govern de dreta, però no per a un govern amb majoria d’esquerres.
Va dir no entendre que es danyi d’aquesta manera un treball d’erradicació de la violència, ja que els refugis que donen l’atenció immediata a dones en risc de perdre la vida a nenes, nens i família, són indispensables.
En analitzar els efectes de la Llei que ja té més de 12 anys, va proposar crear un sol consell perquè el funcionariat treballi por la igualtat i l’erradicació de la violència a un temps.
En una llarga intervenció davant un grup de dones que van acabar un diplomat, va animar a les feministes a aconseguir la desaparició de la violència, a apoderar-se per a aconseguir-lo. Va deixar ben clar que d’això es tracta, d’arrencar d’arrel, erradicar la violència contra les dones i va reconèixer que “és una paraula que té molta força”.
Va proposar articular les lleis com la Llei d’Igualtat entre Dones i Homes, perquè no pot ser que existeixin un consell nacional per a cada Llei, consells integrats por els titulars de les 43 dependències del govern, que diuen que tenen molta feina i mai hi van i envien representants i llavors… Qui pren decisions?
Va reiterar, com ho fa en les seves presentacions, que les feministes estem presentes cada vegada més fent visible la violència de gènere, va urgir a les militants a establir una agenda d’accions, entre d’altres coses per a aconseguir que els recursos siguin per a totes, tant, com els drets a la llibertat de trànsit, de treball, de pensament.
“No podem conformar-nos que només siguin per a unes quantes” i va posar com a exemple el dret a decidir només a la Ciutat de Mèxic i a Oaxaca.
Marcela Lagarde, apadrinà a més de cent dones que constitueixen la Primera Generació d’un diplomat que porta el seu nom, “Diplomat de Formació Política Feminista”, primera acció de l’Escola de Formació Política Feminista Hermila Galindo Acosta, del grup Hermilas Feministes, realitzat en col·laboració amb el Sindicat de Telefonistes de la República Mexicana, la Universitat Autònoma Metropolitana Xochimilco i la Campanya Treball Digne Dones.
Parlant a les feministes, Lagarde digué que no estem canviant qualsevol cosa, estem canviat la manera de vida de les persones, com a antropòloga, va dir que la manera de viure constitueix a les persones. Després va afirmar que hi ha molta oposició, fins i tot de qui hi està d’acord però es resisteix al canvi.
També es va referir a l’orgull que significa per a les feministes poder establir fonaments per a una nova governança democràtica per a les dones, tot i que estan sent violentades, però també per a les dones que no viuen violències, en referir-se als abast de la Llei General d’Accés a les Dones a una Vida Lliure de Violència.
Impulsora de la Llei, quan va ser diputada federal (2003-2006), va assenyalar que aquest va ser un assoliment dels moviments feministes, però com els períodes legislatius són finits, va assenyalar que ja no va poder seguir i les generacions que la van precedir han fet el que han pogut.
Va destacar que, no obstant això, les resistències institucionals minven ja que avui com mai abans hi ha hagut tant de desplegament a favor d’una Llei transformadora de la realitat por tot el que ha generat, les Alertes de Violència de Gènere contra les Dones, els Centres de Justícia, els refugis.
Quan vam fer la Llei federal incloiem que havia d’haver-hi un pressupost, aquest no s’ha d’estar negociant, per això no es va entendre quan es va pretendre treure els recursos per als refugis.
Va expressar que això s’ esperaria d’un govern de dreta, però no d’un govern majoritàriament d’esquerra, d’un govern democràtic que danyi d’aquesta manera un treball d’erradicació de la violència, a través de l’atenció immediata de la violència que posa en risc la vida de dones, nenes, nens i família, això signifiquen els refugis, un espai per a salvar la vida, un espai perquè no hi hagi feminicidis.
A les feministes del diplomat les-hi va demanar que s’apoderin que “no se achicopalen” que l’esforç val la pena i que està començant a mostrar resultats.
“He viscut les últimes dècades de la meva mi vida dedicades a això, por aquestes nenes, aquestes joves, aquestes dones majors, perquè l’opressió existeix, tant com l’explotació econòmica, sexual, i això és el que volem acabar. Ja que les dones hem de fer un triple esforç en viure en una societat misògina, hem de caminar juntes.
Filles de la Convenció Do Pará
De seguida va donar la seva classe antropològica. “Som filles de la Convenció Belén Do Paraá, que es va establir específicament per a erradicar la violència el 1994 que és la Convenció Interamericana per a Prevenir, Sancionar i Erradicar la Violència contra la Dona.
Primer va ser la CEDAW, la Convenció sobre l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona, el tractat internacional de les Nacions Unides signat el 1979, que reconeix expressament la discriminació de la dona pel fet de ser-ho per a eliminar la violència, donar suport a aquesta pràctica de les feministes per erradicar, pensar mesures a curt i a llarg termini, com estan pensades en la Llei d’Accés per a generar canvis institucionals.
Sobre els moviments feministes a Mèxic, va dir, sempre n’hi ha hagut, les garrofes llangueixen per un o dos anys, però després reverdeixen, reorganitzant-nos com varem fer per treballar pels drets reproductius de les dones. La generació a la qual pertanyo va lluitar pel dret a la Interrupció Legal de l’Embaràs (ILE), feministes, diputades i diputats, finalment després de 40 anys es va aconseguir el dret a la interrupció de l’embaràs a les 12 setmanes de gestació. Ara ens toca impulsar els drets humans de les dones.
La història ens ensenya a identificar què volem i què no volem
La meva generació vam ser autodidactes, no vam tenir mestres directes, les nostres mestres eren als llibres i eren al carrer; varem aprendre de les accions que van haver de fer en la història, por això es important la història, requerim d’aquesta història per a poder identificar què volem i que no volem.
Va recordar a generacions significades por dones excepcionals com la pintora María Izquierdo, Frida Kahlo i Rosario Castellanos.
Frida Kahlo formà part del moviment feminista dels anys 50 que buscaven el vot per a poder participar com a ciutadanes. La vam conèixer por la seva obra artística però casi ningú ens la va presentar com a comunista i feminista. Va formar part d’un gran front nacional de 50 mil dones i van tenir gran incidència en el president Lázaro Cárdenas qui des de l’ Executiu va presentar una iniciativa per a atorgar el vot a les dones i va ser derrotat amb arguments tan retrògrads, com que si les dones votaven serien manades pels capellans, com si les dones fóssim titelles. Aquesta situació no va ser exclusiva del nostre país, igual succeïa en altres països com a Itàlia.
Una altra distingida feminista va ser Rosario Castellanos, la introductora del pensament de Simone de Beauvoir a Mèxic, la millor anàlisi de “El segon sexe” que he llegit és el de Castellanos, afirmà. Va ser la primera dona mexicana que en un escrit va relatar que va tenir un avortament.
Lagarde va recomanar llegir els tres toms sumaris de l’obra de Rosario Castellanos, escrits d’una dona molt lligada al partit en el poder, amb textos amb els uqla s’hi poden identificar totes les dones, era una feminista progressista. Va escriure un gran poema sobre el 2 d’octubre i després va anar d’ambaixadora a Israel on va morir accidentalment.
Com un regal a les recentment egressades del diplomat les hi va parlar sobre la sororitat. Les-hi va dir que a través del temps s’ha gestat en el feminisme una dimensió de la política que busca la confluència i la sintonia entre les dones. Es tracta de la sororitat, l’aliança feminista entre les dones per a canviar la vida i el món amb un sentit just i llibertari.
La sororidad la vaig pensar ja fa 40 anys, va dir, i la va recomanar a les presents, deixar de passar la veu patriarcal quan diem a les nostres filles o fills “parlaré amb el teu papà perquè et doni permís per sortir”.
La dona d’ales desplegades, segell de sororidad
Va explicar que l’agulla de pit que porta es una dona de plata, art Nouveau, que va trobar fa anys al mercat de puces de París i es va convertir en el símbol dels Tallers Casandra i després del primer diplomat feminista que creà amb la Fundació Guatemala.
Les seves amigues ho van convertir en símbol de sororitat. En aixecar els seus braços la dona estén les seves faldilles. La dona aixeca les seves faldilles i evoca per a Lagarde a la dona d’ales desplegades d’Alejandra Kolontay. També va recomanar llegir els textos d’aquesta russa comunista i feminista, qui va ser a Mèxic els anys 20.
Per ser feministes hem pogut enfrontar avatars de la vida amb creativitat. Hem après a viure a favor de nosaltres mateixes i de la vida. Per la vida i la llibertat de les dones, va reblar.
