Marcela Revollo és Diputada Nacional de l’Assemblea Legislativa Plurinacional de Bolívia, per el partit politic “ Movimiento Sin Miedo”, va estudiar Sociologia i té mestratge en Filosofia i ciència política. Ha escrit llibres que aprofundeixen sobre el tema de Gènere a Bolívia. Ha estat a Catalunya participant en la campanya Mou-te per la igualtat, és de Justícia, i la Independent li ha fet una entrevista.
Veiem per la teva biografia que tens un ampli treball en l’acadèmia, quins factors et van portar a la política?.
En realitat jo vaig començar la meva vida adolescent en la política. Vaig començar als 17 anys en un moviment que es diu Movimiento de Izquierda Revolucionaria Frente de Masas, que va agrupar amb diversos partits d’esquerra de l’eix de convergència patriòtica.
Vaig començar al final de la dictadura i molt jove, encara no tenia edat per votar.Després la meva vida política activa va ser en el moment de l’obertura democràtica, de la transició entre la dictadura i la democràcia. Un procés molt dur, molt difícil, molt traumàtic per al país, perquè al mateix temps que es va triar aquell govern es venia d’una lluita molt llarga del moviment popular contra les dictadures i per la demanda de les llibertats democràtiques.
Va ser un govern que no va respondre a totes aquestas demandes perquè li va tocar viure un moment de crisi econòmica, un moment difícil en les relacions internacionals i finalment va ser una derrota de l’esquerra que ha trigat vint anys a tornar-se a construir i que no s’ha consolidat fins ara amb l’arribada d’indígenes al govern, al govern d’Evo Morales.
Aquest procés en el qual em va tocar participar en la Asamblea Constituyente, i des d’un partit que té 12 anys d’existència i que és un altre corrent d’esquerra que acabà fent aliança amb Evo Morales per al seu primer govern. En realitat la meva vida política i acadèmica ha anat paral·leles. Mai vaig deixar de ser política, d’estar present en els fets polítics del meu país. A més tinc una opció personal de lluita per la igualtat de les dones. Democràcia, Autonomies i Igualtat de les dones han estat part de les meves preocupacions intel·lectuals i la meva opció política per la construcció del meu país.
En aquest procés, Quins han estat els principals problemes que has trobat com a dona política en aquest món tan masculí que és el de la política?
Fa tants anys que estic al món masculí de la política que al final una s’adona, mirant cap a enrere, el difícil que és equilibrar la vida familiar, la vida intel·lectual, la vida professional i la vida política. Fer política, en temps masculins, en ritmes masculins, en espais masculins, acaba sent un esforç enorme.
Jo crec que al món, particularment a Amèrica Llatina, hem avançat molt especialment en els últims 25 anys, Els moviments feministes, els moviments d’esquerra els moviments de dones, els moviments socials, han interpel·lat a l’estat pels seus drets, per les seves condicions. Jo diria que els primers 10 o 15 anys, han estat temps en els quals hem demanat inclusió a l’estat patriarcal. Tal i com es presenten les institucions, tal i com com s’aproven les lleis, tal i com s’apliquen les normes de l’Estat patriarcal.
Jo crec que hi ha una mica més de maduresa polìtica. Ja no estem com les primeres feministes, no solament demanem un espai més gran en la participació politica, sinó que canviem la recepta i aquest canviar de recepta significa canviar realment els temps i espais de la política, les institucions, les formes en les quals s’aproven decisions tan importants que tenen a veure amb la nostra vida.
Avui no solament volem ser part de les decisions que ens toquen a nosaltres sinó que estem exigint ser part de les decisions del col·lectiu del be comú de dones, infants i joves, de l’àrea rural a l’àrea urbana dels nostres països. No obstant això encara és dura la tasca.
Quins serien els problemes principals que estan patint les dones a Bolivia?
Jo crec que el tema fonamental és l’accés al treball, al treball de qualitat, accés a la distribució efectiva i real de la riquesa, de la distribució de la riquesa expressada en el dret a la propietat, a la terra, dret al crèdit, accés a nivells d’educació d’alt nivell.
La redistribució de la riquesa és absolutament desigual entre els homes i les dones. Les dones seguim en l’economia informal, és a dir en treballs dels mercats, en treballs eventuals sense seguretat social. Però també l’altre tema estructural a Bolívia segueix sent la violència, la impunitat en la sanció quan es tracta d’homicidis a dones, solament l’any passat s’han registrat 194 que han quedat en la impunitat.
Els recursos per a la policia per prevenir i sancionar el tema de violència en la família i violència contra les dones en l’àmbit públic. Les violacions a nenes, adolescents i a dones adultes ens ha de commoure fortament. També existeix l’embaràs adolescent, als nostres països no s’encara amb serietat l’educació en drets sexuals i reproductius.
L’opció de les dones més joves en primer lloc és casar-se o tenir parella o embarassar-se i això comporta baixa qualitat d’educació, baixa qualitat d’accés al treball, baixa qualitat de relacions de parella, i molt conflictives.
Respecte al Govern de Bolívia i les relacions que té amb Espanya, com creus que s’estan gestionant els recursos econòmics?.
A Bolívia teniem a Repsol en l’explotació i comercialització del gas, ara la seva presència és menor. El país ha nacionalitzat el gas. L’explotació, venda i comercialització del gas, igual que els minerals, està una part en mans privades, però la tendència del govern és nacionalitzar els recursos naturals.
La relació amb Espanya, està sobretot vinculada a la migració.Ens preocupa l’actitut d’Espanya respecte al tracte i a la migració, al tracte a migrants, així com la tornada al país.
El tema de la migració s’està escoltant molt en les campanyes electorals a Espanya. Què en penses?.
En lloc de resoldre els problemes mundials que tenen una bona part del seu origen en la concentració de la riquesa mundial en poques mans, els estats prefereixen invertir en repressió, en policia, en polítiques migratòries radicals que l’única cosa que fan és relegar a les dones als treballs en pitjors condicions i que assumeixin també la responsabilitat de la cura dels nens, dels malalts, dels adults, de les persones de la tercera edat i alhora disminuiexen els recursos de l’estat en polítiques socials, llavors moltes vegades es repeteix aquesta història. Els efectes de la Postguerra per exemple van ser els mateixos: les dones van haver de sortir a treballar, i en els treballs més durs i ampliar la seva jornada de treball a la vida privada.
En el cas de la migració, és la concentració de la riquesa no només en poques mans sinó en pocs països. Mentre els països anomenats desenvolupats segueixin explotant els recursos naturals i no generant intercanvis de coneixement i d’inversió als països més pobres la gent continuarà migrant.
