Dissabte 02 març 2024

Dissabte 02 març 2024

Compartir

Entrevista a Elisenda Díaz, que estudia la figura de l’estrella de cinema femenina i madura

Elisenda Díaz és graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona i ha fet un màster d’Estudis de Cinema i Audiovisual Contemporani a la Universitat Pompeu Fabra.

Actualment, és estudiant de doctorat del grup de recerca Cos i textualitat de la Universitat Autònoma de Barcelona i fa una recerca per traçar la representació cinematogràfica de la figura de l’actriu en declivi, des del cinema clàssic de Hollywood, fins als retrats biogràfics dels últims dies d’estrelles com Romy Schneider a 3 days in Quiberon (2018) o Judy Garland a Judy (2019).


 ¿Com definiries l’actriu estrella, la diva, al llarg de la història del cinema i quin seria el seu equivalent masculí?

La diferència entre una actriu i una estrella no resideix en el seu talent interpretatiu. Una diva porta en el seu rostre tots els personatges que ha encarnat, totes les seves aparicions públiques, els escàndols amb la premsa… Per exemple, quan veiem a Jennifer Aniston a la pantalla, veiem a la típica jove rossa americana, veiem a la Rachel de Friends, veiem a l’exdona de Brad Pitt, etc. Per mi, és molt interessant pensar les estrelles de cinema amb el pas del temps. Segurament, cada cop hi haurà en el món menys gent que reconegui a Clark Gable o, fins i tot, a Frank Sinatra. Tot i això, hi ha estrelles eternes, icones, com la Marilyn.


Les primeres dives retratades pel Hollywood dels anys 50 eren solitàries i solteres: sense fills ni marits, sense família, però en anys posteriors van anar sorgint estrelles de cinema que eren també mares. ¿Com s’explica la incorporació de la maternitat en les dives del cinema i quines conseqüències té en el relat?

Les estrelles del Hollywood clàssic vivien en unes condicions on la maternitat era una decisió complicada. Si eren solteres i es quedaven embarassades, els estudis cinematogràfics les incitaven a avortar o bé, com es veu a Hail, Caesar! (2016), les feien desaparèixer de l’àmbit públic durant l’embaràs i, més endavant, s’explicava que era una adopció. Pel·lícules com Sunset Boulevard (1950) mostren la dedicació professional total, deixant de banda el matrimoni i la maternitat. La soledat, l’alcoholisme i la vanitat es reflecteixen com a conseqüències narcisistes d’aquelles dones que només s’han dedicat a si mateixes. L’alternativa que es proposa és el matrimoni, com es veu a All about Eve (1950) que, justament mostra l’acceptació de l’envelliment i el crepuscle laboral a través de l’amor conjugal. Crec que, les pel·lícules posteriors, distants de les polítiques de l’ Star System de Hollywood, segueixen aquesta via fent els personatges més rics i complexos. L’estereotip de la diva es fa més humà, més connectat amb la realitat, quan s’explora l’amor, la maternitat, els problemes de salut que implica l’envelliment, etc.

Com afecta l’envelliment a aquestes dones, la professió de les quals està estretament lligada a l’aparença física i als cànons de bellesa juvenils?

Hi ha diverses anàlisis culturals, com per exemple El mite de la bellesa de Naomi Wolf (Contintametienes, 2020), que exposen com, per una banda, la bellesa està lligada a la joventut i a la blancor de pell i, per altra banda, mostren com la construcció del valor del gènere femení resideix en la bellesa. Així doncs, en general, les dones que són considerades com a “belles” per la societat, són propenses a l’èxit en tots els aspectes vitals. Les actrius davant de l’envelliment no només s’enfronten a una devaluació en tant que dona, patint la crisi de la mitjana edat, sinó que, a més a més, s’encaren amb la pèrdua d’oportunitats laborals. Recordem que, tot i que en l’actualitat ja no és tan radical, els personatges femenins són majoritàriament joves. La resta són papers secundaris.

Hi ha pel·lícules que tractin de manera respectuosa i fins i tot lloant-lo l’envelliment femení?

Cada vegada hi ha més pel·lícules que s’apropen a l’envelliment femení d’una manera respectuosa, des de l’empatia o l’humor. Per exemple, totes les pel·lícules protagonitzades per Dianne Keaton des de la seva cinquantena (des de The First Wives Club, 1996 fins a Book Club, 2008). Crec que l’aportació que ha fet la comèdia romàntica és important en aquest aspecte, ja que es dirigeix a un públic femení madur, un públic que vol continuar sentint-se identificat amb les històries que expliquen les seves estrelles de joventut. A més a més, des de l’humor es tracten temes fins a l’actualitat silenciats, com el desig sexual a la menopausa. En aquest sentit, la sèrie de set temporades produïda i protagonitzada per les octogenàries Jane Fonda i Lily Tomlin, Grace and Frankie és una aportació molt valuosa. Tot i això, voldria remarcar que encara no he vist una pel·lícula que lloï l’envelliment femení. Crec que la pèrdua de la joventut com a devaluació personal, impregna els relats d’una manera que no permet explotar tots els aspectes positius que dona la maduresa: seguretat, experiència, autoconeixement…

Moltes pel·lícules exploten la idea de la dona que ha de suportar la pressió social d’haver de ser la bona mare entregada als seus fills i l’àngel de la llar amb l’exigència d’una carrera professional que combina mobilitat, diners i fama. ¿Creus que es fa des d’una falsa idea de dona que pot amb tot i més i que acaba culpabilitzant-la i esclavitzant-la?

És veritat que, des de la incorporació de la dona en l’àmbit laboral, s’ha alimentat un imaginari de la super-woman: realitzada en la seva professió, mare entregada, atractiva pel seu marit, esportista que segueix una bona alimentació, etc. Aquesta dona “perfecta” és problematitzada en moltes pel·lícules que se centren en la dona avesada a la seva professió. Especialment, entra en conflicte amb allò que socialment es requereix com d’una mare: el temps de dedicació i la predisposició total es tradueix en amor maternal. Llavors, quan una mare prefereix dedicar-se a la feina es llegeix com a una ambició egoista, sent mala mare i així, perjudicant els fills. Des de Psycho (1960) fins al Jocker (2019), la mare és culpable de la salut mental i homicidis del fill. En aquestes pel·lícules, el protagonista és el fill. Quan s’assumeix el punt de vista de la mare treballadora, generalment, es tracta des d’una complexitat que no permet jutjar-les exclusivament com a males mares.

La drogoaddicció i l’alcoholisme juntament amb l’internament en centres psiquiàtrics o de rehabilitació sempre persegueix les dives del cinema i les grans estrelles femenines en general. Com es justifica aquesta situació dramàtica i com la reflecteix el cinema?

Tots els relats sobre Hollywood, sobre el món de la fama, tracten la corrupció. Sembla una conseqüència inevitable de l’èxit que envolta el món de la música, el cinema, el showbussines… Passa en el cas de totes les versions de la pel·lícula A Star is Born; també en la proclamada Annette (2021), és el personatge masculí qui sucumbeix a l’alcoholisme. En el cas de les estrelles femenines, crec que és un fantasma que recorre l’èxit de l’artista des de Marilyn Monroe fins a Amy Winehouse o Britney Spears. En el retrat que en fa el cinema es justifica com a resultat d’una pressió pública i mediàtica que demana a les estrelles mantenir-se constantment en el cim de l’èxit, la fama, la bellesa, a més de la capacitat de reinvenció de l’originalitat de la seva carrera. Crec que el cinema contribueix al relat dramàtic de les nines trencades, víctimes d’un món que les encasella, les jutja i les condemna. És necessari deixar de romantitzar la malaltia, l’autodestrucció i el suïcidi i explorar altres vies. Considero la figura de Madonna interessant: una artista que ha estat activa en el món de la música més de cinquanta anys, multimilionària, amb rerefons polític, etc. Tot i això, els mitjans no deixen d’alimentar constantment els escàndols respecte al seu envelliment: se la condemna per sotmetre’s a la cirurgia, per no actuar de manera apropiada a la seva edat, per l’edat de la seva parella,… Què pot fer una diva si no? Els artistes masculins no són sotmesos a aquests judicis.

Com s’ha tractat al cinema el tema de les joves promeses que admiren una dona més gran que ja ha fet la carrera desitjada?

Crec que als anys cinquanta es tractava des de la rivalitat i competència, fent d’aquesta relació una baralla de gates, com veiem a All about Eve (1950). Avui en dia sí que hi ha pel·lícules on es pot percebre una continuïtat amb aquesta relació vampiressa en el món de l’èxit professional femení, per exemple a Neon Demon (2016), però crec que la sororitat ha impactat positivament en la nostra vida i les nostres ficcions. Un exemple el trobem a Clouds of Sils Maria (2014), on la relació entre l’estrella madura i la seva assistent jove explora àmbits diversos com les cures de l’una per l’altre, la convivència quotidiana, certa atracció eròtica, etc.

Hi ha algun gènere cinematogràfic -thriller, terror, melodrama, bèl·lic, western, etc.- que sigui especialment poc respectuós amb els personatges de dones grans, o que directament els exclogui o menystingui?

Els gèneres es dirigeixen a un públic objectiu i, per això, s’explica que siguin escassos els personatges de dones grans al cinema bèl·lic, per exemple. També, el gènere treballa amb convencions i personatges estereotipats. Per això, si apareix una dona gran al western serà, majoritàriament, la mare o l’àvia. Com hem dit abans, les dones grans deixen de ser personatges secundaris en gèneres com la comèdia, la comèdia romàntica i el melodrama. Per altra banda, trobo negativa la representació que continua fent, en alguns casos, el terror. L’estereotip de l’àvia assassina, boja, malalta, que encara trobem en la darrera Last Night in Soho (2021), naturalitza una visió de l’envelliment femení des de la por, el grotesc, l’abjecte…

hedy-lamarr-111272 960 720

Hedy Lamarr

joan-crawford-hollywood-1260973 960 720

Joan Crawford

Es pot detectar un tractament diferent dels personatges femenins en les pel·lícules dirigides per dones?

Segons la meva opinió, no només depèn de la directora, també de la producció, del guió, de l’època, de si les actrius poden participar en el procés creatiu del seu personatge o no, etc. Pel que fa als biopics sobre personatges femenins històrics, crec que l’època de producció afecta tant com la direcció. Per exemple, pel·lícules com Mommie Dearest (1981), sobre la maternitat de Joan Crawford o Frances (1982), sobre la vida i salut mental de l’actriu Frances Farmer, són força contundents en fer un retrat negatiu de l’actriu, en aquest cas, reduint-les a víctimes o mares malèfiques. En canvi, la sèrie Feud (2017) dirigida per Ryan Murphy, director amb tendència LGBTI+, fa un retrat més complex de Joan Crawford i Bette Davis. Un cas excepcional és el de Nico, 1988 (2017) de la directora Susanna Nicchiarelli. S’apropa a la cantant Nico, la seva maternitat conflictiva, l’addicció a l’heroïna, l’ambició musical… amb tants matisos que, tan aviat empatitzes amb ella com et qüestiones algunes de les seves decisions.


Com valores l’intent de bona part del cinema actual de ser feminista i de voler incorporar la diversitat sexual als relats?

Ho valoro positivament. Tot i que, en molts casos sembla respondre a la necessitat d’haver de ser inclusiu i políticament correcte, d’acord amb el moment històric que estem vivint. Llavors, el resulta en un canvi d’aparença (bàsicament, complir la quota de personatges femenins, homosexuals i racials) sense per això modificar el relat. Trobo interessant aquelles pel·lícules que no es limiten a exposar una sexualitat com problemàtica central. Per exemple, Deux (2019) fa un retrat d’una parella de dones madures que, fins al moment, han sigut veïnes per ocultar la seva relació amorosa. La pel·lícula tracta sobre l’acceptació pública de la seva relació, però també de la malaltia, dels canvis que comporta la jubilació, de les relacions familiars, dels records,…

Quines pel·lícules ens recomanaries veure per il·lustrar el que hem mencionat en les preguntes anteriors?

Recomano alguns clàssics fascinants com Sunset Boulevard (1950) i All about Eve (1950) amb la magnífica Bette Davis. També Postcards From the Edge (1990) amb guió de Carrie Fisher i interpretada per Meryl Streep i Shirley MacLaine. Darrerament, trobem molts biopics sobre actrius de cinema i un molt recomanable és el de la famosa Judy Garland, Judy (2019), que retrata la darrera gira d’espectacles per Anglaterra amb la que vol establir-se econòmicament i així, poder dedicar-se als seus fills.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Elsa Corominas

Elsa Corominas

Economista, editora, gestora cultural. Escric sobre cultura, literatura, teatre, cine, ciència i educació.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Dones Llibertaries Convocatorias 25N

  25 N:  Dones Llibertaries   https://twitter.com/CGTBaixP/status/1064804994547892224?s=03)      

...

EUA: En els mitjans, per cada 5 homes hi ha 1 dona / La Independent / Notícies gènere

  De cada sis noms que apareixen en els mitjans d’ Estats Units, cinc són...

Canviem la llengua i canviarà el món. Contra la dictadura lingüística secular

OPINIÓ I, és clar, si canvia el món també canviarà la llengua en un procés...