Les dones indígenes han participat en la construcció de la identitat i cultura indígena colombiana. Simultàniament, continuen en harmonia amb la naturalesa fomentant la cura i el respecte del entorn ambiental. No obstant això, la lluita de les dones no ha estat fàcil i s’han enfrontar amb el masclisme que es troba en la vida quotidiana de Colòmbia i que també es troba en les comunitats indígenes.
La Independent va fer presència a Colòmbia fent entrevistes a dones indígenes de diversos pobles com Pijaos, Nasas, Emberas, Uwas, Ingas i altres comunitats. Ells han parlat de les dificultats que tenen i com s’estan organitzant al voltant de la Conselleria de “la Dona, la Família i la Generació” de l’Organització Nacional d’Indígenes de Colòmbia (ONIC).
L’any 2010 hi va haver 1146 dones i homes desplaçats forçosament dels seus territoris i un total de 122 persones assassinades. En els casos de violència sexual, el 100% de les víctimes van ser dones. L’informe “Els drets humans dels pobles indígenes de Colòmbia durant el 2010 i l’inici del govern de Santos” realitzat per la Conselleria de Drets Humans de la ONIC, assenyala: “com a presumpte actor responsable de la violència sexual identificada en la base de dades de la ONIC es troba l’exèrcit. Aquest delicte és poc denunciat i registrar-ho és molt complex.” L’estudi demostra que des del 7 d’agost del 2010 (data en la qual l’actual president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, es va possessionar al càrrec) va haver-hi 4 casos d’assassinats i dues desaparicions forçades de dones indígenes.
Un altre Informe: “Les dones indígenes en el marc del conflicte armat intern que viu Colòmbia” fet per la Conselleria de la Dona, Família i Generació de la ONIC, assenyala que entre els anys (2002 al 2009) va haver-hi 97 casos d’assassinats polítics a dones, i mostra que el nombre d’assassinats va augmentar comparat amb el govern d’Andrés Pastrana (1998-2002). En el període de l’ex-president Álvaro Uribe Vélez (2002-2010) l’increment d’assassinats de dones indígenes “és del 70%, en nens indígenes l’increment és del 42% i en nenes indígenes, la situació és tan alarmant que l’increment equival al 450%.”
Història de com les dones van avançant en el lideratge de les seves comunitats
Dora Tavera és Consellera la ONIC: l’organització que reuneix a la majoria de pobles indígenes que existeixen al país i lidera la Conselleria de Dona, Família i Generació. Com a consellera Dora Tavera té la tasca d’ajudar a organitzar i fer l’acompanyament als programes i activitats que empoderen l’accionar de dones indígenes a Colòmbia.
Tradicionalment les dones indígenes han estat objete de la discriminació social que ha existit a través de la història i s’aferma a partir de 1492 amb l’inici de la colonització a Amèrica: “En tot aquest procés de conquesta devastadora que van fer els espanyols al territori, les dones vam ser les que portem la pitjor part” Assenyala Dora Tavera.
“El procés de dones indígenes a Colòmbia neix al mateix temps que el moviment d’Usuaris Camperols. Va ser arran de la concepció que tenim sobre la terra, sobre el territori que justament els pobles indígenes comencem una lluita diferent per recuperar el nostre territori ancestral i això ens va fer diferents en la lluita que tenim al costat dels camperols”,declara Dora Tavera.
El moviment indígena lluitava per la recuperació dels territoris, la defensa de l’autonomia i la unitat. Però en tot aquest procés “el tema de dones específicament no es tractava”. “Arran de la mort violenta d’algunes companyes (1972)” es comencen a organitzar encara més.
Les dones van ser part important de la història indígena, en participar en el moviment Quintin Lame. Va haver-hi un grup de dones anomenades les Lamistas “que també van fer grans aportacions com a dones indígenes davant el procés organitzatiu”, afirma Dora Tavera.
Al 1983, sorgeix la ONIC. Un dels objectius era exigir el respecte als drets dels indígenes i es va començar a parlar del programa de les dones amb la defensa dels drets fonamentals, la recuperació de la terra i les necessitats de les dones indígenes en l’època que eren particulars al moment. Dora Tavera assenyala sobre aquest tema:
“Hi va haver moltes dones que van donar la seva vida també a aquest procés i a partir d’aquí van assumint altres dones que també li van apostar a això. El 2007 les dones indígenes ens ajuntem, vam fer com una avaluació del que havia estat tot el procés des que va començar tot el moviment indígena a Colòmbia, fins al 2007. Que havíem fet, que havíem assolit i que ens faltava. I a partir de tot això, com eren les necessitats abans i com eren les dificultats ara…Es va recollir tot, es va fer una avaluació molt judiciosa, es van identificar alguns assoliments, es van identificar fortaleses, es van identificar moltíssimes debilitats i a partir d’aquí vam fer un pari i projectem cap a aquests quatre anys següents que vindria el congrés.
En el marc del Congrés de 2007 es crea la Conselleria Dona Família i Generació. La recent Conselleria creada té el mateix nivell de decisió que la resta de Conselleries que posseeix la ONIC i a més ha de ser una dona la representant d’aquest espai. També, es crea un grup de dones triades en l’Assemblea que recolza a la Conselleria. Aquest Grup funciona com un espai de diàleg i a més organitza activitats proposades entre la Conselleria i les comunitats.
Principals problemàtiques que afronten les dones indígenes
A les entrevistes que va fer La Independent, trobem que existeix un debilitament de la cultura en algunes regions per diferents raons, una d’elles és el desplaçament forçat, on els actors armats obliguen a les comunitats a sortir dels territoris. En conseqüència els pobles indígenes acaben en altres llocs adquirint formes d’organització que tergiversa la seva cultura o la seva cosmovisió.
Silvia G. de la Regió de l’Amazones observa que l’idioma Cubeo s’està perdent “perquè ja els avis gairebé no parlen amb els seus néts… a la Maloka (casa indígena) ja va entrar el televisor i ara passen mirant la televisió”. No en totes les comunitats succeeix la mateixa situació, altres regions tenen característiques que ajuden a potenciar la identitat. Algunes a més posseeixen professors bilingües que ajuden a enfortir la idiosincràsia i la cultura.
La Violència i la Militarització de les comunitats
Grups armats il·legals i militars són els actors principals de la violència a les regions. Les dones es veuen afectades per aquesta situació. “Som indígenes, Som sense armes”, deia sobre aquest tema Silvia G.
Un altre testimoniatge donat a la Independent plantejava que: “D’un moment a un altre arriben camions de l’exèrcit, i ara no venen durant el dia, venen de nit, quan ja veus, t’aixeques envoltada de militars” Comenta Blanca Andrade del Poble Nasa situat al sud-occident de Colòmbia.
La violència sexual, és un dels temes que preocupa a les dones, “Quan nosaltres diem a les forces públiques és que estan violat dones, els soldats responen: «Ah! sí, nosaltres els estem capacitant perquè no les violin.» Però és que no va més enllà!, no hi ha una voluntat que no se segueixi fent. Llavors, així evidenciem el que diem de la doble discriminació, perquè la violen, perquè se’ls dóna la gana, però com que són indígenes Què importen! cert?” Diu Dora Tavera irònicament. També va afirmar que la militarització de les comunitats es presenta en la majoria dels territoris indígenes.
Els Megaprojectes
Els “Mega Projectes” són grans projectes econòmics amb alt impacte social i ambiental. A Colòmbia aquests projectes els fan entre la Nació Colombiana i empreses que no tenen seu principal al país. La ONIC planteja que aquests projectes no se solen concertar amb les comunitats indígenes o van en contra de la forma de vida de les comunitats. Existeixen concessions mineres o d’hidroelèctriques que afecten algunes zones on els grups indígenes estan situats.
Un exemple de Mega-projecto és la mina del “Cerrejon”: la mina de Carbó de cel obert més gran de Llatinoamèrica situada en el departament de la Guajira al nord de Colòmbia on es troba el poble Wayuu, “Els capitals involucrats en El Cerrejon corresponen a les companyies Glencore (Suïssa), BHP Billiton (Regne Unit) i Xtrata (Suïssa – Austràlia)”. Esmenta l’informe fet per la Conselleria Dona Família i Generació.
Davant d’això la III Assemblea Nacional de Dones Indígenes celebrada al novembre de 2010, en una de les seves conclusions es llegeix: “L’avanç de les negociacions dels Tractats de Lliure Comerç, especialment amb Europa i Canadà, sense que s’hagin avaluat els impactes que causaran als nostres pobles i comunitats, especialment en el que té a veure amb la propietat intel·lectual de la saviesamil·lenària dels nostres pobles. Advertim que som les dones indígenes les majors dipositàries dels coneixements ancestrals i de les tècniques de treball nostres.”
Una altra de les conclusions de l’Assemblea mostra que el govern deixa de costat les idees i decisions de les dones en les polítiques públiques. Nora Domico del Resguard Embera Katio d’Alt Sinú i Verd situat al nor-occident de Colòmbia esmentava que entre els problemes de salut que es tenien a la regió era la desnutrició dels nens o en casos on les dones tenien parts complicats no tenien accés a Serveis de Salut propers a la comunitat. També; comentava que hi havia casos de còlera . “Hi ha mares que són solitàries, hi ha orfes que necessiten alimentar-se, i les mares que no hi arriven a ensortir-se quan tenen sis o set fills que també necessiten aliment” assenyala Nora.
El projecte de la Hidroelectrica Urra II també els afecta: “Urra II el volen posar al territori indígena, en el resguard.” assenyala Nora Domico.
Les relacions de poder segueixen sent fortes en les comunitats i els llocs de decisió importants ho ocupen en la majoria els homes, una de les explicacions a això es mostra en una altra entrevista on es parla de la timidesa: ha estat un obstacle en el moment d’expressar verbalment les idees, no obstant això a poc a poc es va superant aquest problema, “En nosaltres els Nasa existeix molt la timidesa, les dones no parlen… No obstant això en la meva comunitat ja hem estat dues governadores i amb aquesta si aconseguim nomenar – la , ja som tres, però en els altres resguards encara no hi ha governadora.”, comenta Blanca Andrade del Poble Nasa.
Malgrat les diverses problemàtiques de les dones indígenes, s’han anat organitzant a les seves regions per fer diagnòstic i actuar enfront de les situacions que afecten a la seva regió. Això si, cada regió té les seves pròpies dinàmiques i els seus propis avanços, però la implicació i els ànims de treballar en equip és un element positiu a destacar de totes les dones implicades.
