de Otero

Compartir

Utopies fora de temps

OPINIÓ

Llegir llibres que foren escrits fa cent anys i que no ens han arribat fins ara és una experiència curiosa i encara més si resulta que tenen l’aura de ciència ficció o potser també podríem dir d’utopia.

El que cal fer primer és donar les gràcies a la iniciativa editorial que ha fet possible que ara tinguem a l’abast aquest llibre en qüestió. Es tracta de l’obra de Rose Macauly, I tot això. Una comèdia profètica d’editorial Minúscula dirigida per Valèria Bergalli i traduïda per Marta Hernández Pibernat i Zahara Méndez Hernández.

La traducció de la primera part del títol What Not: A Prophetic Comedy planteja problemes i requereix una explicació, però la segona part és molt suggestiva perquè gairebé és un contrasentit pensar en una comèdia que tingui la pretensió de ser profètica i cal dir d’entrada, que fa plantejaments molts seriosos sota una forma volgudament desenfadada.

 de Otero

Emilie Rose Macaulay (1881-1958) fou una escriptora britànica d’una extensa producció de novel·les, biografies, llibres de viatges i assajos. Va començar a publicar l’any 1906 després d’haver acabat els estudis a la universitat d’Oxford. Durant la primera guerra mundial va treballar el departament de propaganda britànic, va ser infermera i funcionària de la War Office i va ser pacifista fins que va deixar de ser-ho a mesura que canviaven les circumstàncies. Tota aquesta experiència està a la base de la comèdia profètica que justament va dedicada als funcionaris.

La novel·la parteix de la feina que es fa al Ministeri de Cervells on els funcionaris tenen molta feina a classificar la ciutadania segons les seves capacitats intel·lectives, fan cursos de formació per a millorar i controlen les relacions entre persones dels diferents grups i posen sancions quan no es compleixen les normes, sobretot pel que fa a la descendència, perquè les criatures d’unions no permeses són abandonades quan les parelles no poden pagar les multes de càstig. Els personatges protagonistes són el ministre i una de les funcionàries d’alt rang que mantenen una relació clandestina amb totes les contradiccions hipòcrites dins del sistema. La situació es fa inaguantable i hi ha una revolta i el ministeri queda pràcticament desmantellat. Tot el conjunt és d’agradable lectura perquè empra un estil àgil i alhora concret en les descripcions i espurnejat en els diàlegs.

Aquí teniu una cita de mostra del que hi ha de seriós i compromès al fons de la “comèdia” que ens fa qüestionar valors i prioritats:

Mentre s’adreçava als reunits, els feia creure que el que importava era la intel·ligència; que importava més que la llibertat, que importava més que la satisfacció dels desitjos immediats. Convertia la intel·ligència en una idea flamejant, com el patriotisme, la llibertat, la pau, la democràcia, la jornada de vuit hores o Déu; i de passada assenyalava que conduiria a la major part d’aquestes coses; i se’l creien (p. 198)

Amb la tesi que la intel·ligència hauria d’evitar la guerra, Macauly dona un visió irònica i satírica de la societat de postguerra. Cal tenir present que aquesta novel·la obre el camí a Aldous Huxley i després a George Orwell. Per una altra banda, no es pot oblidar la vinculació a l’autora amb el grup de Bloomsbury i es parla de la influència que va rebre de Virginia Woolf. I cal subratllar el seu feminisme que traspua constantment en els seus escrits.

Aquest llibre de la Macauly és un tast de la seva nombrosa obra, dins de la qual destaca Les torres de Trebisonda, que està considerada la seva novel·la definitiva i obra mestra pel que té d’autobiografia i d’humor melancòlic.

Egalias døtre

 

L’altra utopia, llegida fora de temps, quan ja han passat quaranta-cinc anys de la seva publicació és Las hijas de Egalia, escrita el 1977 i que fou traduïda al castellà per Laura i Raquel Hidalgo i ens va arribar l’any 1993 editada per Horas i HORAS dins de la col·lecció “Todas eran valientes”.

La seva autora és Gerd Mjøen Brantenberg (1941), professora i feminista noruega que va fer estudis d’anglès, història, sociologia i ciència política a Gran Bretanya i a Oslo. Va ser professora a escoles superiors de Noruega i Dinamarca i va tenir responsabilitats sindicals i a la Norvegian Authors’ Union. El 1978, va fundar un Fòrum de dones i literatura per tal d’incentivar que les dones escrivissin i publiquessin.

Gerd Bratenberg del 1972 al 1983 va ser activista feminista a la Women’s House d’Oslo. També va ser promotora de la primera associació d’homosexuals de Noruega, precursora de la Norwegian National Association for Lesbian and Gay Liberation on va continuar lluitant pels drets del col·lectiu LGTBI.

La seva obra comprèn sobretot novel·les, dues obres de teatre i destaca la seva famosa novel·la Egalias døtre / Les filles d‘Egalia, que presenta una societat on les dones són el primer sexe i el homes el sexe subjugat. Tots els noms que tenen normalment forma masculina, agafen forma femenina i viceversa.

A Egalia les dones tenen el poder, controlen l’economia i tenen càrrecs al Parlament, mentre els homes es queden a casa, s’encarreguen de les criatures, fan les feines de la llar i pensen en l’amor i la moda.

Aquesta novel·la, de fet, està pensada per a un públic adolescent que quedi xocat per aquest plantejament del “món al revés” que reflecteix com en un mirall la paròdia de la nostra societat patriarcal. Pot semblar un estirabot, però també pot servir per a analitzar la situació dels homes i les dones i fer veure les opressions de les dones i els privilegis dels homes. La sàtira basada en el fet que un home no és res sense la seva dona fa reflexionar sobre la igualtat, la diferència i la injustícia.

El fill de la directora Brava, que té el poder a la família i a la societat, escriu una novel·la per a denunciar la situació discriminatòria que pateix. És interessant com s’incorpora aquesta novel·la del fill Petronio Brava a la novel·la que estem llegint. La novel·la del xicot no resolt evidentment la situació de la revolta masculinista, de la mateixa manera que la novel·la que estem llegint no resolt la revolta feminista dels anys setanta del segle passat.

Aquí teniu una mostra de com sona la paròdia de la novel·la que fa la crítica de la novel·la:

La mayoría de las críticas de la novel·la Los hijos de la democracia de Petronio Brava, eran mujeres- Por consiguiente se apresuraron a exponer su opinión personal sobre todo lo referente a la liberación de los hombres (p. 216).

(…)

El libro molestó tanto a algunas personas que no pudieron siquiera terminar su lectura . Desde luego no era en absoluto edificante leer que los hombres eran seres hembranos supermusculosos que iban por ahí con modales dominadores, mientras las mujeres se comportaban como unas tontas y débiles muñequitas que no hacían sino sonreir como idiotas. Era realmente grotesco. Una cultura que trastocaba de esa manera las cualidades naturales de los dos sexos no era siquiera digna de llamarse cultura.(p- 218).

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

També et pot interessar