merce-otero-perfil

Compartir

D’On the road a Nomadland

OPINIÓ 

Estem encara amb les restriccions de la pandèmia que ens obliguen a no moure’ns d’uns perímetres determinats i que condicionen qualsevol tipus de desplaçament i en aquestes circumstàncies xoca poder anar al cine i veure una pel·lícula, Nomadland*, que com diu el seu títol es basa en el nomadisme.

Doc 1

Cal dir, d’entrada, que aquest “voltar pel món” amb la casa a sobre o millor dit sobre una casa amb rodes tampoc no és una situació ideal i els fets que provoquen aquest tipus de vida i experiència poden ser diversos però sempre tenen un punt agredolç, entre la llibertat i la fatalitat, entre el desig i la impotència.

Vagi per endavant que es tracta d’una pel·lícula que s’ha de veure i que fins i tot penso si la tornaré a anar a veure i que, de fet, ja va recollint premis i té les nominacions als Oscars corresponents. La seva directora Choé Zhao i l’actriu protagonista Frances McDormand són excepcionals i la resta de personatges també perquè són persones reals que intervenen, segons sembla, sense saber pràcticament que formen part d’un film. Aquest fet és una mostra de la fina línia que separa actualment alguns films de creació dels documentals.

Doc 2
doc 3

La crítica vincula la pel·lícula a una tipologia que ja té el seu apartat propi en la classificació fílmica i és el de “road movies”. En aquest apartat, però, es poden trobar productes molt diferents perquè el viatge per carretera permet tractaments diversos i pot ser el símbol d’un ritu d’iniciació, una fugida, simplement una cursa, un viatge de plaer, un retorn… sempre al llarg d’un temps que comporta trobades i separacions i evidentment comptant amb la llibertat de moviment dels seus protagonistes. No sé si es podria dir que en el cas de Nomadland hi ha una mica de tot això, però sobretot és el testimoni d’una societat en crisi que aboca un col·lectiu a no sentir-se arrelat perquè, per diferents motius, és privat d’una casa (house) i construeix la seva llar (home) en moviment. El joc de duresa i tendresa hi és present i té un rerefons positiu que dignifica les persones, la majoria d’edat avançada, que viuen en camionetes, caravanes i rulots com és el cas de Fern, la protagonista, vídua i que s’ha quedat sense feina i sense casa quan el seu poble desapareix en desaparèixer la indústria que li donava vida.

En el context del Centre de documentació no hi pot faltar la literatura i en aquest cas potser hagués estat més correcte començar dient que justament tota aquesta producció sota l’etiqueta de “road movies” s’inspira en l’obra paradigmàtica del moviment hippy i generació beat, On the road de Jack Kerouac (1922-1969), escrita el 1951 i publicada l’any 1957. L’obra parla dels viatges a través dels Estats Units d’una colla de joves, el mateix Kerouac, Neal Cassady, Allen Ginsberg i William S. Burroughs, amb ganes de conèixer el món i viure la vida al límit. És l’obra clau de la generació beat, envoltada de jazz, poesia i experiències amb les drogues, escrita amb una prosa espontània i amb elements surrealistes.

Però no perdem el fil perquè ens interessen especialment les autores i aleshores cal destacar el llibre de Janet Michelle “Jan” Kerouac (1952-1996) filla única de Jack Kerouac i de la seva segona esposa Joan Haverty, que també fou autora de tres llibres de fons autobiogràfic. El més conegut i l’únic traduït al castellà és Baby Driver/Una chica en la carretera que podeu trobar a la nostra biblioteca.

Jan durant la seva infantesa va viatjar amb la seva mare i les seves germanes i el seu germà de manera precària i va rebre una educació deficient i les conseqüències foren molt negatives a nivell personal i, per una altra banda, no va arribar a anar la universitat, però això no la va privar de ser una escriptora interessant. Als 30 anys (1982) escriu el seu primer llibre i va morir als 44 anys, efecte d’una salut molt deteriorada degut al tipus de vida que havia portat.

Malgrat que Jan Kerouac no pertany pròpiament a la generació beat, s’hi inclou per ser filla de qui era, per la seva dinàmica vital i per la seva obra que, com sempre passa amb les autores, sap greu que sigui tan desconeguda.

Per una altra banda, amb retard, es van coneixent els noms i les obres de les dones que sí que formaren part del moviment beat i podem llegir-ne una antologia que també podeu trobar al Centre de documentació. En aquesta antologia de dones poetes, en edició bilingüe, hi trobem poemes de Elise Cowen, Joanne Kyger, Lenore Kandel, Diane di Prima, Denise Levertov, ruthweiss, Janine Pommy Vega, Hettie Jones, Anne Waldman i Mary Norbert Körte. Es tracta de dones que no van ser les amants, esposes o amigues sinó escriptores considerables que no varen rebre el reconeixement que mereixien.

Ja veieu com tot, si es busca, té una genealogia femenina i així una magnífica pel·lícula com Nomadland serveix també per a reivindicar les dones que van fer camí, “on the road” abans de les “road movies”, a la recerca de la seva llibertat.

Mireia Bofill Abelló afegeix:

“La pel·lícula també està basada en un llibre. En aquest cas de periodisme d’investigació participativa. L’autora, Jessica Bruder, es va passar uns anys seguint la Linda May, que surt a la pel·lícula interpretant-se a si mateixa. I després es va comprar una caravana i es va afegir a la nació nòmada i va treballar a Amazon i a la recollida de remolatxa.
Tot això ho sé perquè vaig tenir la sort de traduir el llibre.
Aquí teniu el comentari de la Heide Braun (de la històrica llibreria Sal de Casa de València i després del servei de llibres a domicili Sidecar)per si en voleu saber més:

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar