Mariúpulo. Foto Istock
Per Nadiya Sukhorukova, traduït per Laura Olla AZ Palmer*
Surto a fora entre bombardejos. Necessito passejar el gos. Constantment ploreja, tremola i s’amaga darrere les meves cames.
Vull dormir tot el temps. El meu pati, envoltat d’edificis alts, està tranquil i mort. Ja no tinc por de mirar al
voltant.
Enfront, crema l’entrada de la cent cinquena casa, número 105. Les flames han devorat cinc pisos i mastegen
lentament el sisè. A la sala, el foc crema suaument, com en una llar de foc. Finestres carbonitzades negres
sense vidre. D’elles, com les llengües, cauen cortines llampades per les flames. M’ho estic mirant amb calma
sentint-me condemnada a morir.
Estic segura que em moriré aviat. És qüestió de dies.
En aquesta ciutat, tothom està constantment esperant la mort. Només desitjaria que no fes massa por. Fa
tres dies ens va venir un amic del meu nebot gran i va dir que hi havia hagut un cop directe al Parc de Bombers. Els rescatadors van morir. Una dona tenia el braç, la cama i el cap arrencat.
M’agradaria que les parts del cos continuïn al seu lloc, fins i tot després de l’explosió d’una bomba.
No sé perquè, però em sembla important. Tot i que, en canvi, encara no seran enterrats durant el
bombardeig. Així ens ha contestat la policia quan els hem enxampat al carrer i hem preguntat què fer amb
l’àvia morta de la nostra amiga. Ens han aconsellat posar-la al balcó.
Em pregunto quants balcons més hi ha amb cadàvers posats?
La nostra casa de l’avinguda Mir (Pau) és l’única que s’ha escapat de cops directes. Gairebé s’ha escapat
dues vegades quan han tocat les petxines, les finestres han sortit volant en alguns apartaments, però gairebé
no s’ha fet malbé, en comparació amb altres cases, i sembla afortunada.
Tot el pati està cobert per capes de cendra, fragments de vidre, plàstic i metall.
Estic intentant no mirar l’enorme estructura de ferro que ha aterrat al pati infantil. Crec que és un coet, o
potser una mina. No m’importa, només és molest. A la finestra del tercer pis, veig la cara d’algú i em faig por.
Resulta que tinc por dels sobrevivents.
El meu gos comença a udolar i entenc que ara tornaran a disparar.
Estic dempeus de dia al carrer, i al meu voltant hi ha silenci complet com un cementiri. No hi ha cotxes, ni
veus, ni nens, ni àvies als bancs. Fins i tot el vent ha mort.
No obstant això, encara hi ha algunes persones aquí. Estan a prop del costat de la casa i al pàrquing, cobert
amb roba exterior. No les vull mirar. Em temo que veuré algú conegut.
Tota la vida a la meva ciutat ha estat esmicolada en soterranis. Em recorda a una espelma parpellejant al
nostre compartiment del soterrani. És tan fàcil apagar-la. Qualsevol vibració o una suau brisa i la foscor
arribarà.
Estic intentant plorar, però no puc. Em sap greu per mi, per la meva família, pel meu marit, pels meus veïns,
pels meus amics.
Torno al soterrani i escolto el vil cascavell de ferro que hi ha. Han passat dues setmanes i ja no crec que hi
hagués una altra vida aquí.
A Mariupol, la gent continua asseguda als soterranis. Cada dia els costa més sobreviure. No tenen aigua, ni
menjar, ni llum, ni tan sols poden sortir a l’exterior per culpa del constant bombardeig.
Els veïns de Mariupol han de viure. Ajuda’ls. Explica-ho a tothom. Que tothom sàpiga que continuen matant
civils.
*Escrit el 22 de març de 2022 per una veïna de Mariúpol, Nadiya Sukhorukova, traduït per Laura Olla AZ Palmer, enviat a La Independent a través d’una xarxa de dones solidàries. Des de Nastya Mallnychenko, que ha publicat l’escrit a facebook, lacompanya ucraniana Nika que feia un curs d’autodefensa feminista a Ca la Dona i ara resident a Kyiv, passant per Muntsa Otero Vidal.
“There is this journalist who survived Mariupol and now writes about her experience there. Her texts will give you nightmares, but people should know and never forget what is happening here. She is a really good writer, it made me think of Alliende’s descriptions of pinochet atoricities. Maybe you know of a place that could publish these stories in spanish or catalan?.
“Hay una periodista que ha sobrevivido en Mariupol y ahora escribe sobre su experiencia allí. Sus palabras te harán tener pesadillas, pero la gente debe saber y no olvidar nunca lo que ocurre aquí. Es una muy buena escritora, me hizo pensar en las descripciones de Allende sobre las atrocidades de Pinochet ¿Quizás conozca algún sitio donde publican estas historias en castellano o en catalán?”
