Dimecres 21 febrer 2024

Dimecres 21 febrer 2024

Contra el feminisme de “què hi ha d’allò meu”

Per Nuria Alabao*

OPINIÓ

Que algunes dones arribin a llocs de comandament no canviarà gens ni mica la situació laboral o vital en que estan situades a la base de la piràmide, només donarà una pàtina feminista a aquest sistema injust.

En un article anterior explicava com la llei del “només sí que és sí” i la llei de paritat són propostes feministes que no responen a les prioritats de les dones que no pertanyen a les classes mitjanes o altes. Per què la major part de “èxits” feministes no arriben a les dones pobres o fins i tot pretenen criminalitzar-les com es fa amb les migrants sense papers o amb les prostitutes?

Les vagues feministes d’anys anteriors –2018 i 2019 fonamentalment– aconseguiren posicionar públicament la qüestió de la reproducció social, on resideix una de les potències transformadores més importants del feminisme quan es combina amb una mirada de classe. Tot i que el canvi cultural és innegable –i probablement el més important que ha passat en aquest cicle–, després d’uns anys de les mobilitzacions feministes més grans de les últimes dècades podem dir que el balanç de polítiques destinades a millorar les condicions de vida de les que estan més avall des d’una òptica feminista ha estat escàs –més enllà de la pujada del salari mínim que afecta moltes dones–. Aquí el feminisme no n’és una excepció, la majoria de polítiques que s’aproven estan pensades per a les classes mitjanes i altes.

També han estat gairebé nuls els avenços que tenen a veure amb la cura, per exemple en la millora de la Llei de Dependència o de la inversió en aquest àmbit, que és central, i que es parla molt poc. Podríem nomenar, però, les millores en drets laborals de les treballadores de la llar, encara que quedin moltes coses per aconseguir. La universalització i gratuïtat de les escoles bressol és una altra mesura que canviaria radicalment la vida a moltes dones i que no sembla una prioritat de gairebé ningú. Diguem que allò que no té a veure amb sexualitat o violència –ho vaig tractar en aquell article–, sostres de vidre o polítiques simbòliques té menys possibilitats de colar-se a l’agenda.

El feminisme és “un camp social”, com diria Bourdieu, on es produeixen i negocien significats socials i on es generen i es disputen capitals –és a dir, tipus de poder–, ja siguin econòmics, culturals, socials o simbòlics. Al camp feminista també es generen hegemonies. Paula Sánchez Perera analitza, a Crítica de la razón puta (La Oveja Roja, 2023), com la posició abolicionista de la prostitució s’ha convertit en hegemònica, en un senyal del feminisme del poder –no necessàriament en la posició social majoritària, sinó només la del seu camp–. El feminisme és valuós per la seva capacitat de mobilització i penetració social, per la qual cosa es produeixen intents de determinats partits o figures públiques de fer-se amb el capital polític erigint-se en les seves legítimes representants. Només cal comparar amb altres camps, per exemple l’ecologisme, que encara que també pateix intents d’apropiació, més aviat ho fa dels seus conceptes i propostes –descafeïnant-les o adaptant-les al mercat–, però pocs polítics diuen legislar en nom del moviment i cap no es passeja impunement per una manifestació contra la crisi climàtica. Serà perquè a l’ecologisme encara hi ha gent que exerceix la desobediència civil, cosa que tot just passa en el feminisme actual a Espanya?

Així, el fet que el feminisme estigui conformat d’una manera tan transversal i interclassista fa difícil operar políticament les que pensem que pot ser una palanca de transformació del que existeix, les que apostem per un feminisme de les de baix –o de classe – que cerca la redistribució radical de la riquesa i del poder, un que no es conforma amb el 50% de l’infern. Podem expressar-nos, manifestar-nos o organitzar-nos per lluitar per aquests principis, però en fer-ho a partir del feminisme compartim “camp” amb altres que l’utilitzen com una via d’ascens social o laboral, per legitimar les seves posicions institucionals, cercar presència a xarxes –moltes vegades mobilitzant l’economia de la indignació– o defensar-ne la inclusió en llistes electorals.

Sostres de vidre

Aquest context implica enormes reptes per al feminisme de les de baix que, en la lluita per l’hegemonia dins del moviment, i en la lluita entre els diferents projectes que conté, sembla que va perdent. D’una banda, el moment de tancament polític post 15M també es reflecteix en les possibilitats que tenim d’operar. Si el moment és de replegament o conservador –contrarevolucionari podem dir, si el punt de comparació és la irrupció del 2011–, el camp feminista també es torna un reflex d’aquest context. D’altra banda, també és un reflex de la pròpia estructura social: les feministes que ja ocupen llocs de poder –econòmic, polític o simbòlic– tenen més altaveus de tota mena. Aquest feminisme concep la desigualtat de gènere com una “disfunció del sistema” que es pot superar sense tocar gaire la resta de l’organització social; és a dir, consideren que la societat ja està bé i que només falten dones als llocs de presa de decisions.

Però també hi ha bases materials per a un feminisme “del sostre de vidre”, ja que les dones de classe mitjana o alta han aconseguit arribar a determinades posicions socials de rellevància, però es troben amb una barrera a l’hora d’assumir espais de poder: el famós sostre de vidre del feminisme liberal. Per això el PSOE ha aprovat una llei de paritat, és a dir, que fixa quotes de quantes dones hi ha d’haver en consells d’administració, col·legis professionals, governs i llistes electorals. Està acontentant així una part important de les seves bases socials o militants, la que té més capacitat d’incidència política, però a més a més, en aquesta proposta és inevitable veure alguna cosa del feminisme de “què hi ha d’allò meu”. Algunes de les impulsores d’aquesta llei sens dubte acabaran en consells d’administració d’elèctriques i constructores, com passa habitualment amb moltes figures polítiques a Espanya. Ara ho tindran més fàcil.

Vegem algunes dades sobre sostres de vidre i canvis socials a la composició del treball. A l’administració pública espanyola, tot i que ja hi ha una majoria de dones –el 57,7%– segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya del 2022, el nombre de dones disminueix a mesura que puja de categoria professional. Tot i que són una clara majoria entre auxiliars i el personal de servei, hi ha menys representació entre alts càrrecs i direccions –només el 37,8% són dones–. Podem comprovar aquesta desigualtat també a la carrera judicial. Les dones ja són majoria entre jutges –el 54%–, però encara són una minoria a gairebé tots els estrats superiors. Al Tribunal Suprem, de 74 magistrats només deu són dones –un 12,34%–, i el mateix passa a les Audiències Provincials –el 34,5%– o a l’Audiència Nacional –44,4%–. Trobem també exemples a la carrera sanitària, ja que, segons l’INE, la majoria de metges col·legiats són dones –el 54,2%–. Tot i això, només suposen el 32,7% dels i de les professionals mèdics amb càrrecs directius en el sistema públic de salut a Espanya, segons un estudi de l’Observatori Dones, Ciència i Innovació del 2019. La universitat no presenta resultats diferents. Avui, la majoria d’alumnat són dones i els seus resultats acadèmics són millors que els dels homes, però la presència de dones és majoritària als nivells inferiors de la carrera acadèmica, mentre els nivells superiors estan masculinitzats, com passa amb el títol de catedràtic d’universitat: només hi ha un 26% de dones segons dades del Ministeri d’Universitats corresponents al curs 2021-2022.

Això al sector públic, mentre que aquesta desigualtat de poder és molt més acusada al sector privat, sobretot als consells d’administració i a l’alta direcció d’empreses, on les dones ocupen el 27,7% dels càrrecs, mentre que els homes ocupen el 72,3% restant, segons un informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors del 2021. També són minoria en llocs intermedis –el 34%–, mentre que representen el 54,6% dels llocs d’auxiliars i similars.

Per tant, les dones de classe mitjana o alta són majoria –qualificada– en molts àmbits, però no han obtingut un poder equiparable. Aquesta composició social de dones que veuen les seves possibilitats d’ascens coartades pel masclisme estructural és, probablement, la base material que ha donat força al feminisme els darrers anys a Espanya i l’ha posicionat amb aquesta centralitat. Per això han pres tanta rellevància les polítiques de quotes, contra el sostre de vidre o simbòliques –de representació en llocs visibles– quan no és una demanda gaire present en les lluites de carrer. No es tracta aquí que no tinguin dret a “arribar” o aconseguir poder, sinó que aquesta no pot ser la nostra lluita si parlem des d’un feminisme de les de baix. Que algunes dones arribin a llocs de comandament, encara que pot ser legítim, no canviarà gens ni mica la situació laboral o vital de les que estan situades a la base de la piràmide, ni ens farà la vida millor a la immensa majoria de dones, només donarà una pàtina feminista a aquest sistema injust. Simplement, aquesta no és la nostra lluita.

Contra les quotes

Als Estats Units, des de principis dels setanta del segle passat s’implementen aquest tipus de polítiques de “discriminació positiva”, impulsades pel feminisme liberal de NOW, que també va apostar per l’anomenat “paradigma antidiscriminatori” que, mitjançant la lluita legal, busca confrontar les desigualtats a la feina. Nixon va impulsar aquest paradigma tant en qüestions racials com de gènere, mentre implementava una política de mà dura contra els pobres als guettos que va començar a omplir les presons –sobretot de negres–. Aquest tipus de polítiques no són mai incompatibles amb empitjorar la vida dels que mai no podran ser integrats, com explica Susan Watkins en aquest article de la New Left Review. La llei de paritat i la llei del ‘només sí que és sí’ serien així dues cares d’una mateixa manera de governar-nos que es produeix a través de la integració diferenciada –les que poden arribar– i l’exclusió selectiva –el reforç del sistema penal sempre va en detriment de les de baix–.

Per la seva banda, després de diverses dècades d’aplicació, les polítiques de discriminació positiva gairebé havien aconseguit tancar la bretxa de gènere en salaris i estatus entre les capes professionals –el 15% de dones que són a dalt de tot– el 1990, com demostren estudis com el de Paula England. (Encara que es torna a obrir quan aquestes dones són mares.) Tot i això, per a la gran majoria d’ingressos mitjans –60% de treballadors i treballadores–, la bretxa de gènere es va reduir perquè les condicions dels homes i els seus salaris van empitjorar, segons investigacions com les de Francine D. Blau i Lawrence M. Kahn. En les posicions més baixes de l’escala social, aquest tipus de polítiques tenen un impacte zero, les dones estan més explotades que abans per l’avenç del neoliberalisme i la precarietat laboral. Algú ha proposat quotes als hivernacles d’Almeria o a la conducció de camions?

En definitiva, els seus beneficis han assolit majoritàriament la classe mitjana-alta mentre es deixava darrere seu una base de la piràmide social racialitzada, empobrida i desigual. Del feminisme liberal se n’ha beneficiat només una minoria de dones que han vist com se’ls obria una multiplicitat d’oportunitats professionals i d’ascens social de les que estaven excloses fins aleshores, mentre la resta segueix lluitant per sobreviure, com assenyala Watkins. Perquè hi pot haver més igualtat entre homes i dones mentre baixen les condicions de vida de la majoria i sobretot del sector més exclòs –aproximadament un 30% de la població a Espanya–, on per descomptat hi ha les migrants.

Millor suport mutu que sororitat

Per tant, una de les grans qüestions a què ens enfrontem des d’un feminisme de classe és com podem fer d’un moviment interclassista, com el feminisme, una eina útil per a la transformació que trenqui l’interclassisme i situï els interessos de qui està més a baix al centre, siguin pobres, putes, trans o migrants. Això ens porta a interrogar-nos per la nostra pròpia composició social, com treballar políticament amb les dones més pobres o precàries? Tot i que això ja està succeint en algunes assemblees, on s’ajunten treballadores domèstiques organitzades o treballadores sexuals i altres formes de sindicalisme feminista, el feminisme continua sent majoritàriament de classe mitjana –i urbà–, una qüestió que no afecta únicament aquest moviment sinó que comparteix amb moltes altres mobilitzacions de base.

Les respostes no són fàcils. D’una banda, la qüestió de reproducció social –des d’una mirada de classe– continua sent un lloc polític central des d’on impulsar propostes transformadores. (En aquest sentit, resulta inspiradores les mobilitzacions dels moviments feministes bascos per un sistema de serveis de cures que els desprivatitzi, els universalitzi i millori les condicions de treball de les cuidadores). D’altra banda, més que tancar-nos en allò que es considera estretament “temes de dones” hem de travessar altres lluites en marxa, formar part com a feministes del moviment de vivenda, el sindicalisme social, les lluites laborals o contra les fronteres. També amb les que defensen formes de distribució indirecta de la renda com són la sanitat i l’educació –on també és imprescindible introduir una mirada de classe–.

La pregunta seria com trencar la sororitat abstracta entre dones –és a dir, el fals interclassisme feminista– per posar al centre el suport mutu entre les de baix? O si més no, com donar lloc a aliances polítiques que aconsegueixin situar aquests interessos i aquesta mirada de classe a l’agenda política? Sens dubte, compartir espais de militància amb dones que tenen altres preocupacions diferents de les dones de classe mitjana pot ajudar a centrar els discursos i les propostes polítiques. Si el feminisme de transformació vol avançar, s’ha de consolidar en aquest tipus d’organitzacions existents o de noves, dotar-se d’institucions pròpies que siguin capaces de llançar i sostenir conflictes, i de mantenir posicions autònomes que no assumeixin i fins i tot defensin l’agenda que ens imposen des dels ministeris. La política no només passa per fer demandes de drets a l’Estat, sinó que ha de donar lloc a un món propi.

D’aquí també es desprèn el repte d’articular un projecte amb vocació universalista. Si no volem estar subordinades és perquè volem un món on ningú hi hagi d’estar. Per tant, des d’aquest lloc es pot qüestionar tota l’organització social. La nostra preocupació per la situació de les dones no es pot construir al marge del qüestionament de l’explotació i el patiment dels homes de classe treballadora. Ens importa que no hi hagi tracta amb fins de prostitució forçada perquè no volem que hi hagi cap tipus de treball forçat. No creiem en l’explotació reproductiva perquè no volem cap tipus d’explotació. Per tant, com es pot construir a partir de la posició de subordinació de les dones una proposta emancipadora associada a un projecte de caràcter universal que també pugui fer més forta la nostra lluita? Probablement només des d’aquests plantejaments podrem desmarcar-nos de l’interclassisme feminista i avançar en una agenda pròpia del feminisme de les de baix que vagi més enllà de les lleis de paritat i de les lleis penals, i que curtcircuiti l’apropiació de la nostra capacitat d’enunciació política objectiu de governar-nos millor.

Nuria Alabao: Es periodista y doctora en Antropología.
*Fuente


Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mitjans de Comunicació i Dia de la Visibilitat Lèsbica

La Independent i IDEMTV, organitzen el 25 d’abril l’acte* “L que L. Els mitjans de...

Tercera Cimera Nacional de Dones a Bolivia

Font: Tele SUR tv Tercera Cimera Nacional de Dones de Bolívia. A Cochabamba s’ha celebrat la...

Internacional: 11 de febrer. Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència / La Independent / Notícies gènere

Segons dades de la UNESCO, les dones són menys del 30 per cent en la...