En l’obra Per què veiem dinosaures en els núvols, les psicòlogues Montserrat Moreno i Genoveva Sastre emprenen l’apassionant aventura de comprendre l’intricat funcionament del pensament quotidià.
Només cal pensar què és el temps, assajava Agustí d’Hipona, perquè no tinguem absolutament ni idea del que és. El més senzill i banal, allò en què ens recolzem dia a dia per construir les nostres vides, resulta obtús i intricat si de sistematitzar-i donar-li un entramat conceptual es tracta. Si l’objecte del nostre divagar no és el temps, amb Agustí, sinó el mateix pensament quotidià, aquesta màquina fantàstica que ens sosté en una realitat concreta i ens excita amb tota mena de preguntes, la tasca redobla en dificultat i entusiasme.
És aquesta motivació avivada la que ha impulsat a les prestigioses psicòlogues Montserrat Moreno i Genoveva Sastre a escriure, Per què veiem dinosaures en els núvols, un text proper, rigorós i amè que aborda el problema d’explicar el pensament quotidià mitjançant una nova teoria capaç de combinar el que ens deien que era incombinable: pensament científic i sensibilitat, cognició i emoció.
Com sol ser habitual, la vida insisteix a ajuntar el que les teories científiques separen. Totes les teories cognitives que respirem al llarg de la nostra educació insisteixen a separar tantíssimes coses que la nostra quotidianitat invoca conjuntes, siguin realitat i interpretació o afecte i concepte, que aquella ciència que venia a portar clarividencia en un món desordenat acaba impedint veure la complexitat que esperona la investigació.
Moreno i Sastre canvien el to, alternen l’estratègia, recelen d’una capacitat cognitiva quadrada i racionalista, privada de cos: hereves de les teories de Piaget i Inhelder, parteixen d’allò que les teories psicològiques negaven: la inextricable unió de percepció i interpretació, d’afectivitat i pensament racional.
Per saber com funciona el nostre pensament és indispensable observar com pensem, com ens conduïm amb la nostra ment, però també amb el nostre cos, per l’embolic d’horaris, obligacions i xarxes socials que ens travessa. Com construïm universos, com fem món, l’habitem i l’imaginem, en suma.
Primera lliçó, tan evident com escandalosa per a les ciències gustoses del que total: no totes les persones veiem el mateix davant els mateixos fets; no tots habitem, gran llàstima o enorme dita, el mateix univers mental. Abans bé, sempre atribuïm significat a allò que veiem: veure i llegir, valorar i sentir, són dues facetes d’una mateixa operació. I en aquesta equivocitat, que Moreno i Sastre aprenen de Piaget i conreen amb prosa clara i amable, resideix la meravella d’aquest territori estrany que és el interpersonal.
Un territori que porta a uns a veure dinosaures i als altres, conills, en els núvols. Aquest territori en què el nostre pensament s’encarna i adopta els ritmes i colors del que la forma de la nostra vida dibuixa.
Tot està en joc, doncs, en allò que veiem en els núvols. La nostra forma de mirar, de situar-nos al món, de concebre-i organitzar-ho, no passa així per classificar facultats i dividir operacions, sinó per integrar-les, i per entendre que el límit de la nostra realitat sol ser, la majoria de les vegades, el límit del nostre pensament i el horitzó de la nostra imaginació.
Per una vegada, estar en els núvols no és sinònim de distracció o de mandra. Abans bé, és el gran repte que articula tots els secrets del nostre pensament, les maneres mateixos en que estem en el món. El principi de totes les teories.
