Fa anys vaig imitar la filòsofa Victòria Sendón amb la filosofia de “tot és mentida” i “tot al revés”. I m’ha anat prou bé. Igual que l’aforisme popular, Llença’t al buit i se t’obriran les ales. Ara estic en plena promoció del meu primer llibre Algèria sense pors. Vivències d’una viatgera nòmada, publicat per l’Editorial Sunya. L’any 2007 vaig llegir la novel·la El vuit de l’escriptora nordamericana Catherine Neville, i em va sorprendre moltíssim que un personatge digués: “Algèria és un país meravellós. Ja veurà com li encantarà.”
Part de l’acció transcorre al desert del Tassili, el museu de pintures rupestres a l’aire lliure més gran del món. Mai no havia llegit enlloc comentaris que m’incitessin a descobrir Algèria,i era una assignatura pendent en el meu currículum viatger. Dit i fet. Pensament i acció, la filosofia de la periodista Carmen de Burgos (Columbine). Després de 12 viatges a Algèria, on he començat sent una turista, m’he transformat en viatgera i m’he convertit finalment en una algeriana més. Una dona que hi fa estades, amb l’única intenció d’intercanviar experiències, conèixer paisatges nous i conviure amb les dones i els homes que hi viuen. A casa seva. Dormint a terra, si cal, amb sis persones més.
He fet el ramadà amb una família que m’ha adoptat simbòlicament, he travessat el país de nord a sud en transport públic amb un algerià que he conegut allà, i he creat una xerrada-exposició titulada Jo també sóc algeriana. Algèria és un país mediterrani, i africà, i amazig, i àrab, i molts adjectius més. És setanta-cinc vegades més gran que Catalunya i, la capital, Alger, es troba a menys d’una hora d’avió de Barcelona. Però és la gran desconeguda. Ja els dic a les dones algerianes que han de rebel·lar-se contra les lleis que les tracten com a menors d’edat, i que han de treballar per l’autodeterminació de la seves vides. Però no m’atreveixo a donar gaires consells més, perquè jo visc en un país on mai cap dona ha estat presidenta del govern; on l’entitat que el representa arreu del món, el Barça, és un món d’homes; on la dona que ha arribat a la vicepresicència del govern espanyol ha estat arraconada; i on a l’únic que podem aspirar és a ser les número 2 de les llistes, amb alguna excepció.
Com diu l’escriptora i activista egípcia Nawal El Saadawi, hi ha dones que porten un mocador al cap, però les occidentals portem un vel invisible als ulls que ens fa veure com a natural allò que no ho és. I aquest vel, és el més perillós de tots. El llibre Algèria sense pors és una crida a llençar-se al buit, en sentit figurat clar, i a experimentar com se’ns obren les ales, a les dones i als homes, per fer realitat els nostres desitjos. Jo ho he fet amb la publicació d’aquest primer llibre. Que també s’hauria pogut titular Jo confesso. Com ser feliç sense sentir-te culpable o Petons de papallona per Algèria. Us convido a visitar el meu bloc i a assistir a alguna de les presentacions que he preparat, amb ambient de festa mediterrània.
