Per la llibertat d’expressió, la sàtira contra polítics i religions i contra la tirania del silenci, ‘Nous sommes toutes Charlie“.
L’execució de dibuixants i periodistes del setmanari francès Charlie Hebdo ha impactat en gairebé tots els racons del planeta, però els assassinats i empresonament de periodistes s’ha convertit en una trista pràctica en totes les regions del món. 118 persones (135, si se sumen les 17 víctimes accidentals per la feina), més homes que dones, han perdut la vida el 2014 durant l’exercici de la seva professió, atacades directament o en foc creuat.
El 31 de desembre, aquestes eren les dades publicades per la Federació Internacional de Periodistes (FIP). Però 2015 ha començat molt malament. La negra estadística ja consta de 11 persones abatudes. Khalid Mohammed al Washali, corresponsal de la cadena Al-Masirah, la va inaugurar, en morir el 4 de gener (amb d’altres 3 civils) a la ciutat de Dhamar, al sud de la capital iemenita, Sanaa, a causa de l’explosió d’una bomba reivindicada pel grup d’Al-Qaida a la Península Aràbiga (AQAP per les sigles en anglès). Els següents, han estat les i els companys de Charli Hebdo de París.
Periodistes caiguts sobretot en zones de guerra
Aquestes 118 víctimes, suposen, a més, un augment de 13 professionals respecte als 105 de l’any anterior. Encapçala la llista () la regió d’Àsia Pacífic, la més perillosa del món per al treball periodístic, amb 35 víctimes; el segueix molt de prop el Pròxim Orient, amb 31 morts i la següent zona perillosa és Amèrica Llatina, amb 26 assassinats.
Àfrica té un registre de 17 víctimes, sobretot en zones de guerra (Somàlia, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, més Guinea Conakry). En aquest últim país, segons l’International Press Institute (IPI) dos periodistes van ser “assassinats per pobladors, mentre acompanyaven un equip sanitari, que distribuïa informació sobre el virus de l’èbola”. A Europa van morir 9 periodistes. La Freddom House de l’IPI, creu que “la llibertat de premsa està en el seu més baix nivel” i assenyala “fortes pressions” per silenciar els mitjans a Ucraïna, Rússia, Turquia i Azerbaidjan.
Pakistan el més perillós per a la professió
D’acord amb les dades de la FIP, el major nombre de víctimes segrestades, executades o assassinades en 2014, es va situar a Àsia i al Pròxim Orient, on persisteixen les guerres i els atacs o atemptats de grups armats. Pakistan, amb l’ofensiva talibana contra l’educació i la llibertat d’expressió, és el país més perillós per a l’exercici del periodisme amb 14 víctimes mortals. El segueix Síria (12, inclosos els dos fotoperiodistes nord-americans decapitats), Afganistan (9), Palestina (9) i l’Iraq (8).
A Ucraïna van perdre la vida 8 periodistes. La FIP assenyala que a Ucraïna i la franja de Gaza s’han efectuat “atacs temeraris” o premeditats, contra els mitjans de comunicació.
A Llatinoamèrica van matar a 5 reporters homes a Hondures, a altres 5 a Mèxic, 4 a Paraguai (1 dona), 3 a Colòmbia (1 dona), 3 homes a Brasil, 2 a Perú i altres 2 a República Dominicana. En l’apartat de morts accidentals o per desastres naturals, van morir 2 homes a l’Argentina, un altre a El Salvador i 1 dona al Brasil.
Ana Lilia Perez, exiliada de Mèxic per amenaces de mort
Permissivitat criminal a Hondures i Mèxic
Segons la FIP, els i les periodistes que s’atreveixen a informar sobre el tràfic de drogues i les trames de corrupció són les víctimes, especialment a Hondures i Mèxic, on actua el crim organitzat i el narcotràfic, amb la quasi total permissivitat de les autoritats. Si més no, aquesta és una de les conclusions de la missió que la Federació Internacional de Premsa va efectuar el setembre de 2014 a l’estat mexicà de Guerrero (on van assassinar als 43 estudiants a Iguala). Allà van pressionar a les autoritats mexicanes (locals, federals i nacionals) a exercir el seu “deure de protecció” a les persones que treballen en els mitjans de comunicació, perquè “la informació i la llibertat de premsa és un dels drets humans” i a més “la informació és necessària per al desenvolupament i la justícia social”.
La brasilera Beth Costa, secretària general de la FIP des de 2011, afirmava que “els nivells de violència contra les i els periodistes segueixen inadmissiblement alts en els països on, exercir aquesta professió, implica grans riscos diaris per a les seves vides” i afegia que “malhauradament, moltes persones han pagat un alt preu aquest any (2014) amb la pèrdua de la seva vida, en l’espiral de violència que envolta als mitjans i que s’incrementa amb el clima d’impunitat”.
Per això, Beth Costa (enllaç video) assenyala que la FIP ha convertit en “permanent la seva campanya contra la impunitat, i insta els governs i la Justícia dels països que tots els crims contra periodistes siguin investigats i els seus assassins castigats” perquè “cada vegada que es mata un periodista s’està callant la veu de la societat”. La secretària general insta també els sindicats integrants de la Federació que se sumin a la campanya contra la impunitat.
El pitjor any per nombre d’empresonaments
Que 2014 és el pitjor any pel nombre de periodistes empresonats és una afirmació del periodista suec Martin Karl Schibbye, empresonat junt amb el fotògraf Johan Persson a Etiòpia el 2011, per “vinculació amb el terrorismo” en entrar il·legalment a la regió etíop de l’Ogaden amb el Front Nacional d’Alliberament d’aquesta zona. Tots dos van ser exculpats i alliberats un any després.
Tres periodistes homes de la cadena Al-Jazeera en anglès fa més d’un any que son a la presó a Egipte, també per suposada “pertinença a una organització terrorista” (en aquest cas Els Germans Musulmans) i per “difondre notícies falses”. Condemnats el 2014 a penes d’entre 7 i 10 anys de presó, podran comparèixer de nou davant un tribunal i tenir un altre judici, per ordre de la Cort de Cassació egípcia, a causa de la pressió internacional.
Les dones periodistes egipcies, no son detingudes, però sí eren agredides i violades a la Plaça Tahrir, des dels inicis de les Primaveres Àrabs el 2011, però també el 2013, durant les protestes contra el cop d’Estat militar d’Aldelfatah al-Sisi contra el president electe Mohamed Mursi. Es una brutal táctica dissuasòria perquè elles deixin d’informar des d’el carrer.
Reporters Sense Fronteres (RSF), que xifra en 177 les i els periodistes empresonats al món (), exigeix l’alliberament d’un total de 16 periodistes a les presóns d’Egipte “país que, ara per ara, és la quarta major presó del món per a les persones que exerceixen el periodisme, després de la Xina, Eritrea i l’Iran”.
Per William Horsley, experiodista de la BBC i Director Internacional de l’CFOM (Centre for Freedom of the Media (CFOM), 220 periodistes estan a la presó a tot el món. El penós lideratge de la Xina coincideix amb RSF, però el CFOM afirma que una tercera part dels periodistes empresonats estan en presons de Síria, Egipte, Rússia i Myanmar (l’antiga Birmània). A l’Iran hi ha 30 persones empresonades i altres 23 a Eritrea, totes elles sense càrrecs, segons l’informe “The protection of media Freedom in Europe” del CFOM.
En aquest cas, les reixes coincideixen amb els països on els assassinen: Síria, Palestina, Ucraïna, Iraq i Líbia. El CFOM, afirma, a més, que “s’està exercint violència policial contra periodistes en els dos extrems d’Europa: a Rússia i a l’Estat español”.
La periodista i presentadora de la TV turca, Sedef Kabas
Turquia, el pitjor rànquing contra les llibertats
Turquia té el pitjor rànquing d’empresonats, ja des de 2012, encara que no es xifra el nombre. RSF afirma que “al voltant de 70 treballadors de mitjans de comunicació s’enfronten a diversos processos judicials, per publicar informacions sobre suposats casos de corrupció del govern del llavors primer ministre Recep Yayyip Erdogan, ara president, malgrat el tancament de la Comissió Parlamentària que els investigava”.
Precisament per criticar a Twiter el tancament d’aquesta investigació a l’octubre de 2014, Sedef Kabas, una coneguda periodista i presentadora de la televisió turca és a la llista de processats. Les autoritats turques van entrar al seu domicili i li van requisar el mòbil i l’ordinador. Va ser posada en llibertat per ordre judicial, tot i la sol·licitud de la fiscalia de mantenir-la sota custòdia. Sedef Kabas ha rebut amenaces de diferents membres de l’AKP, (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), en el govern des de 2003.
També per un comentari a Twiter sobre un dels assessors del president Erdogan va ser detingut el 30 de desembre el periodista del diari Taraf, Mehmet Baransu, segons recull RSF.
Però Turquia també s’ha desqualificat pel que fa a la llibertat d’informació per posar traves i fins i tot desconectar, de vegades, l’accés a Internet, quan les informacions no convenien a l’abans primer ministre i ara president. Erdogan, a més, es va fer tristament famós al novembre de 2014, per criticar les feministes per l’exigència al dret a decidir lliurement sobre la maternitat, per qualificar d “assassinat” l’avortament i per defensar el paper exclusiu de “mare” per a les dones, a les que va instar a tenir, almenys, tres nadons.
El PEN Internacional (Poetes Assagistes i Escriptors), que comptabilitza els casos d’escriptors i periodistes perseguits o empresonats, indica que el 2014 la xifra ha pujat fins a 900 persones, des dels 201 casos que van registrar l’any 2000.
Marta Sibina de Cafèambllet, abans d’entrar als jutjats
Cafèambllet com a exemple de la pressió institucional
Marta Sibina, coeditora de la revista catalana cafèambllet.com va participar el passat 28 de novembre a Madrid, en un seminari sobre la llibertat de premsa i expressió de l’International Press Institute (IPI) en el qual es van analitzar les lleis espanyoles sobre difamació. Ella i l’altre coeditor de cafèambllet, Albano Dante, van ser denunciats a la Justícia per haver destapat una trama de corrupció a la Sanitat Catalana el 2012, en un vídeo titulat “El major Robatori de la història de Catalunya”.
El judici, amb àmplia cobertura mediàtica es va realitzar el 27 de setembre de 2012 i va congregar a centenars de persones davant els jutjats, en suport de la revista. Després d’un any d’una llarga odissea judicial, la revista cafèambllet va ser absolta de tots els càrrecs.
