Després de vuit extenuants setmanes de negociacions, rebutjos, traïcions creuades i xantatges, el 27 d’abril ha nascut, entre trets, l’últim govern de la República italiana, nomenat pel Primer Ministre Gianni Letta, on el 36% són dones i entre les quals hi ha, per primera vegada, una dona d’arrels africanes.
El Partit Democràtic (centreesquerra) va guanyar per un pols en les últimes eleccions al partit dretà de Silvio Berlusconi (PDL-Poble de la Llibertat).
El PDL va perdre més de sis milions d’electors respecte a les anteriors eleccions del 2008, però ara ha aconseguit col·locar com a vice Primer Ministre a Angelino Alfano, el dofí de Berlusconi, el mateix que fa anys va tractar d’esborrar tots els seus judicis per frau i abusos diversos amb una llei que va ser considerada il·legítima.
S’entendrà per això com aquesta aliança entre els dos partits, rivals per ideologies i pràctiques, vingui definida “una abraçada mortal”, per molts dels italians i italianes que van votar per un canvi profund del sistema polític (aproximadament el 60% de l’electorat) i que ara se senten traïts i traïdes. Però és l’única possible, segons el President de la República Giorgio Napolitano, reelegit als seus 87 anys, després que l’altre guanyador de les eleccions, el Moviment 5 estrelles de Beppe Grillo, amb el purisme diamantí de qui mai s’ha mullat els peus al pantà polític, no va accedir a governar amb el PD, considerant part del “sistema podrit” dels partits.
Els trets que saludaven el flamant govern venien de la pistola carregada de bales i d’ira de Luigi Preiti, un home de 49 anys, desesperat per haver perdut la feina en la construcció, els estalvis en el videopoker, la dona que es va afartar d’aquest vici, i el fill de 10 anys del qual va haver de separar-se per tornar a viure a casa dels seus pares al sud d’Itàlia, en una ruïna existencial que el va portar al propòsit de suïcidar-se. No abans de disparar a algun polític, per fer una acció efectista, i aconseguir que posessin atenció al malestar profund que travessa Itàlia.
“Mai ha estat violent”, precisa la seva exdona. No obstant això els seus trets davant del palau del govern no van tocar els polítics, (molts dels quals probablement continuaran distrets), sinó a dos carrabiners que el protegien. Preiti i la seva família ara demanen disculpes a tota Itàlia.
Laura Boldrini, recentment nomenada Presidenta del Parlament, ha declarat que és hora que els polítics deixin les polèmiques i es posin a treballar per donar respostes als problemes del país, colpejat primer pel malbaratament públic i després per una “cura d’austeritat matacaballs”.
S’està enfonsant per falta de crèdits (o per interessos del 10%) el teixit econòmic de les petites empreses que constituïen la seva fortalesa econòmica, augmenten les famílies que no arriben a final de mes, dos milions de persones no tenen com pagar el tiquet ( la contribució per als serveis sanitaris), i empitjora la (en un altre temps) bona qualitat del sistema educatiu.
En un llibre recentment publicat de Roberto Ippolito, “Ignorants”, s’evidencia la regressió del saber al país, després de vint anys de política berlusconiana, que s’ha acarnissat contra l’escola pública.
7 dones
Moralització del sistema polític, reforma del sistema electoral i fiscal, impuls a l’ocupació, són unes de les prioritats que hauran d’afrontar el parlament i el govern, amb els seus 21 ministres acabats d’escollir, dels quals 7 són dones.
Per fi una bona notícia!, comentaran les nostres lectores i lectors. Les dones són ara el 36% dels membres del parlament, on l’edat mitjana és de 45 anys.
Entre les 7 noves ministres, 5 tenen una competència i trajectòria admirables. La responsable de la cartera d’ Instrucció i Universitat és Maria Chiara Carrozza, una física experta en bioenginyeria i biorobótica, i exrectora d’una Escola de doctorat d’altíssim nivell, la Sant’Anna de Pisa, oberta a la innovació i als drets humans.
Maria Chiara Carrozza ha treballat a l’agència espacial europea i al CERN de Ginebra, i ha viscut també al Japó. D’ella esperem que l’alacaiguda investigació científica recobri la seva importància i la meritocràcia s’afirmi sobre el clientelisme.
Emma Bonino, leader radical, ex comissària europea, ara a la cartera d’Exteriors, aspira a una reforma de la Unió Europea, perquè sigui més propera a la gent que als bancs. És coneguda per les seves campanyes per als drets humans i els de la Dona, dada important en un país on hi ha un repunt de feminicidi. Soltera, curiosa i competent, parla set idiomes, i és l’única política que coneix l’àrab, havent viscut al Caire i molt interessada en els problemes del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà.
Anna Maria Cancellieri, exministra d’Interior i ara ministra de Justícia, apreciada en totes les ciutats on ha treballat com “prefetto” (representant de l’Estat a la província), desenvolupa una lluita silenciosa contra la màfia. Ha arribat a la cerimònia de jurament amb les seves nétes.
La campiona de canoa multipremiada en 8 olimpíades, Josefa Idem, d’origen alemany i casada amb el seu entrenador italià, assumeix amb entusiasme la cartera d’Esport. En la seva família, afirma practicar el “joc d’equip” amb el seu marit, en la cura dels fills i en les tasques de la llar. “Una dona que treballa, igual que l’home, no ha de sentir-se culpable per no poder dedicar tot el temps que voldria als seus fills”, afegeix, “sinó que s’ha d’organitzar amb el marit i els altres familiars de manera que els fills tinguin tota l’atenció que es mereixen, i la parella es realitzi en tots els aspectes de la vida “.
Però la veritable novetat del moment és que la cartera d’Integració la tingui a una oftalmòloga nascuda al Congo i nacionalitzada italiana, Cécile Kyenge, primera ministra de color a la història italiana, símbol d’un país que va perfilant-se com multicultural, amb els seus 5 milions d’immigrants, (la meitat amb treball), en una població de 60 milions de persones.
Afirma que donarà impuls a la llei de ciutadania per a les filles i fills d’immigrants, que segons l’actual llei podran obtenir només als 18 anys, després d’un molesta paperassa. Més d’un quart de les persones detingudes a les presons són estrangeres, (aproximadament 25.000 persones), que han augmentat després de l’aprovació de la llei Bossi-Fini, que va introduir el relat de clandestinitat.
La de Cécile Kyenge és una nominació “de ruptura”, en un moment en què la crisi accentua la sensació de desconfiança, sinó és d’obert racisme, de bona pafrt de la ciutadania italiana cap a la immigració. No hi ha el mateix rebuig, però, cap a l’empressariat italià que trasllada la producció a Romania o Bangla Desh, per aprofitar els baixíssims salaris, o cap als homes itàlics que gaudeixen dels serveis sexuals de prostitutes senegaleses o poloneses, sense preguntar-se si són esclaves sexuals. No oblidem que els italo-americans són 11, 7 milions als EUA
“Cal recuperar decència, sobrietat, esperit de servei”, ha declarat en el seu discurs inaugural el primer ministre Gianni Letta, després dels anys foscos del berlusconisme que han baixat la imatge de la política italiana a un teatret de titelles.
Aquesta Itàlia més sòbria i honesta pot donar espai a Cécile Kyenge, una dona de pell fosca i clares intencions, a qui toca l’enorme tasca d’obrir més ponts entre política i societat civil, i facilitar la comprensió entre ciutadans i ciutadanes de diferents orígens.
