Divendres 17 maig 2024

Divendres 17 maig 2024

7N. Jo hi vaig pel nostre dret a una vida sense violències masclistes

 

#JOHIVAIG7N

” … estem treballant per a organitzar una MANIFESTACIÓ estatal contra la violència masclista. Cercant un consens més necessari que mai: el nostre total rebuig a les violències que patim per ser dones. Les agressions constants, les dones assassinades. Estem arribant a unes xifres insuportables, quasi tots els dies estem sumant més i més assassinats.

… Com més compartim la proposta, més persones seran coneixedores d’ella i al seu torn la reexpediran als seus contactes.


…ha de ser una marxa que no s’oblide, la societat no pot seguir tornant la cara, ho aconseguirem…”

 

 

Macu Gimeno

 

 

OPINIÓ

Així va començar aquesta marxa, fa deu mesos. El desembre del 2014, alguna va fer una proposta a la Coordinadora feminista de València i es va aprovar per majoria fer una manifestació estatal contra la violència masclista. Un primer objectiu: llançar el missatge als diferents contactes feministes de les unes i les altres, temptejar el terreny per a veure si el moviment feminista seria capaç de traure avant aquesta marxa, on la causa comuna seria el rebuig a qualsevol forma de violència masclista sense que res ni ningú la monopolitzara ni ens separara. Així va nàixer el primer grup virtual en les xarxes. I va créixer tant que es va fer necessari un grup de correu. Un fòrum on debatre, proposar, compartir idees, accions.

Després va venir la primera reunió presencial a Madrid on ja va haver-hi consens en molts temes. El lema, Contra les violències masclistes. L’exigència que el terrorisme masclista havia de ser considerat una qüestió d’estat. L’absència de sigles i banderes partidistes. La convocatòria per part del Moviment Feminista.

Hi ha hagut més reunions i cada vegada hi hem anat assistint més i més. Acordarem la data i ferem comissions de treball, comptes en facebook, twitter. Crearem una pàgina web. Consensuarem, entre altres coses, un manifest i un model de moció per a presentar en les corporacions locals. I estem ací.
Una sensació de vertigen m’envaeix en recordar aquell xicotet grup de l’inici, tota la nostra ràbia i les ganes d’eixir als carrers juntes, cridant prou, volem ser lliures, viure sense violències!

Sí, violències, en plural. Encara que siga una sola la seua causa: ser dona. A tot el món aquesta violència se segueix manifestant de moltes formes. Visibles o subtils. No hi ha massa subtilesa en les agressions sexuals que hem de patir el 70% de nosaltres, encara que moltes d’elles passaran desapercebudes.

Violències que suporten aquests 603 milions de dones que viuen en països on no es considera delicte que se les maltracti i assassini. Les que pateixen aquests 60 milions de xiquetes en el món lliurades a homes perquè abusen d’elles, les embarassen, les maltracten sota la tapadora del matrimoni. Són les xiquetes esposes.

Hi ha 2 milions de xiquetes la vida de les quals correrà perill perquè les cultures misógines les mutilaran genitalment. Són també violències. I les que provoquen la mort cada any de 47.000 dones per avortaments insegurs i sense condicions sanitàries perquè els governants dels seus països han decidit que així siga prohibint-les-hi avortar.

Són violències masclistes els diferents maltractaments que han d’aguantar 600.000 dones cada any en l’estat espanyol. Ho és l’assassinat d’aquestes 70 dones que com a mitjana són víctimes cada any d’un terrorisme -el masclista- del qual no es parla, ni contra el qual es prenen mesures. Víctimes a les quals no se’ls ret homenatge.

Massa agressions, tantes violències contra les dones i no es fa res. Ni per prevenir aquest masclisme que és la mà executora, el brou de cultiu d’aquesta violència. No s’ensenya en igualtat, ni es recupera i visibiliza a les dones i la seua contribució a la història de la humanitat. Simplement, no existim.
Seguim cosificades, no importa que la nostra formació siga excepcional, les nostres capacitats no valen res si els nostres cossos no responen a l’estàndard de bellesa. El nostre valor se segueix mesurant en talles impossibles i maternitats.

En l’estat espanyol, és vergonyosa la falta d’interès polític a eradicar aquesta violència. No hi ha recursos assistencials, ni formació del personal professional que intervé en el procés quan una dona presenta una denúncia. Des del personal sanitari, al de forces de seguretat, de judicatura o d’assistència social. No hi ha treball per a garantir la independència econòmica necessària per a eixir de la situació de maltractament.

Es continua intentant centrar l’atenció sobre si les dones assassinades havien interposat o no denuncia. Però s’amaga la realitat d’aqueix 27% que sí ho va fer i del com només en el 9,8% dels casos l’agressor va ser condemnat.

Se segueix parlant de denúncies falses i de res serveix recordar una vegada i una altra que el percentatge- un 0,01% del total de les denúncies- és més baix que en qualsevol altre delicte. I segueix pujant el nombre de casos en què s’imposa la custòdia compartida de les i els menors, encara amb condemna de maltractament al pare. Només se suspèn la guàrdia i custòdia en un 6,7% dels casos i el 0,3% en els casos de règim de visites.

És clar, aquestes són xifres que no interessen. Com no interessa que continuem discriminades en tots els àmbits de la vida. Que amb prou faenes ocupem un 15% en els llocs de decisió. Que seguim aguantant una bretxa salarial que segueix augmentant (l’última EES parla d’un 24%, la més alta des de l’any 2008) i que va a repercutir en un futur en les pensions, un 38% més baixes que les que cobren ells.

Som més de la meitat de la població i, no obstant això, les nostres vides no valen el mateix. Per açò hem d’anar el 7 de novembre a Madrid. És la nostra marxa. La meua, la teua, la d’ell, la de nosaltres, la de totes i tots els que volem que el nostre dret a una vida sense violències siga una realitat garantida per l’estat i reconeguda per tota la societat.

Jo hi vaig, i tu? No et quedes a casa, el 7 de novembre tens una cita a la qual no pots faltar. Perquè saps que el silenci et fa còmplice.


Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Maria-Mercè Marçal, veus entre onades

Aquest llibre és el resultat editorial d 8217 una elaborada i aprofundida tesi doctoral...

Estat espanyol: Carta oberta del Forum de Política Feminista al President de Grècia / La Independent / Notícies gènere

El Forum de Política Feminista ha adreçat una Carta oberta al President de Grècia davant...

Mayor Oreja lidera un moviment dins del Parlament Europeu contra l’avortament

Segons Mayor Oreja el menyspreu a la vida als drets dels no nascuts s 8217...