OPINIÓ
Amb els problemes tan greus que existeixen parlar d’aquest tema pot semblar una frivolitat, però espero em disculpeu l’atreviment de prendre un respir enmig de tanta desolació.
Llegeixo que una firma de moda italiana ha dissenyat un vestit per a homes, amb un preu per cert que només estarà a l’abast d’alguns homes amb gran poder adquisitiu. Els altres, si volen anar a la moda, l’ hauran de comprar en els grans magatzems, als que sens dubte arribarà la tendència si aconsegueix tenir èxit comercial.
A mi em sembla genial que els homes portin vestit. Igual que les dones ens embotim en pantalons fa ja més d’un segle, i avui pràcticament s’ha generalitzat el seu ús perquè és la manera més còmoda d’anar per la vida, per què els homes no podrien posar-se vestits?
Que portin vestits ajustats, vaporosos o minifaldilles els representarà que atenguin també altres aspectes: hauran de posar-se mitges o leotards, perquè especialment a l’hivern portar les cames “a pèl” no és recomanable. I parlant de pèl, també hauran de recórrer a la depilació, ja que no sé si va serà molt estètic portar una faldilla de tub amb unes cames peludes. La qual cosa em porta al fet que també hauran de combinar millor el calçat. Continuaran amb els seus mocassins de tota la vida, les seves botes o les seves sabatilles esportives (segons l’estil de cada cavaller) o el nou vestit exigirà un calçat renovat? Igual a la marca italiana se li uneix una nova línia de sabates de taló masculins creada per Loubotin o Jimmy Choo.
Que els homes desitgen portar vestits igual té efectes col·laterals beneficiosos per a les dones, per exemple, que quan vagin en transport públic no s’espatarrin i mantinguin les formes, no sigui que amb el seu tradicional costum d’obrir-se de cames deixin al descobert algun detall de més a més de la seva anatomia.
Altres efectes positius d’aquest nou fervor masculí per adoptar l’estereotip femení que potser la moda aconsegueixi imposar, és que si han de dedicar més temps a depilar-se, a maquillar-se, a anar a la perruqueria, a fer dieta i a cuidar el menor detall de la seva imatge corporal, els deixarà menys temps per escriure, per pensar, per participar en esdeveniments, i potser comenci a equilibrar-el nombre d’escriptores, intel·lectuals, pensadores, cineastes, músiques, artistes, guanyadores de premis, etc.
Posats a imitar el tradicional paper femení, haurien també de dedicar-se a les tasques de cura i treball no remunerat les 4 hores llargues diàries que dediquen les dones enfront de les 1,7 hores que segons l’ONU hi dediquen els homes. I a encarregar-se de criatures i persones dependents, o pares o mares gent gran, inclosos moltes vegades les i els sogres a qui no poques vegades les nores tenen cura en absència dels fills homes. I ja que una cosa porta a l’altra, aquesta major dedicació als treballs de cura personal i dels altres potser reverteixi en una menor possibilitat de prosperar en les empreses, afrontar la bretxa salarial, el rebuig a ser contractats per les càrregues familiars o la renúncia a ocupar direccions i càrrecs de responsabilitat.
Ser dona, estimats meus, no és només posar-se un vestit, pintar-se els llavis i portar sabates de taló. Si de veritat voleu experimentar el que ha estat i és ser dona des de temps immemorial, us heu d’assabentar del que costa una pinta.
*Publicat a Publico
