OPINIÓ
Aquesta setmana vam conèixer que una falla de València, la de Borrull-Socors va modificar els seus estatuts per adaptar-los al segle XXI i permetre que qualsevol home o nen pugui ser faller major a partir de l’any que ve. Ara la Junta Central Fallera haurà d’acceptar o no, aquesta modificació.
La figura de la Fallera Major, és una part important del món faller. Però bàsicament ho és per l’ornamentació dels seus vestits i complements. Estatutàriament i segons l’article 29 del preàmbul o títol preliminar del reglament faller pel qual es regeix la Junta Central Fallera, “La fallera major serà l’única dona que exercirà la representació honorífica de la comissió de falla en els actes propis i oficials”.
Observem en aquest article dues expressions que donen a entendre que aquesta figura és una figura pràcticament silenciada i gairebé merament decorativa. Aquestes expressions són “única” i “honorífica”. I el que entenc és que la resta de dones de la falla, siguin o no falleres no poden representar honoríficament a les seves agrupacions falleres. I per extensió, la fallera major només pot representar a la seua falla de manera honorífica. Des del meu punt de vista això traspua sexisme per tot arreu.
La resistència del món faller als canvis i a l’eliminació del sexisme en els seus monuments no és nova. A principis d’aquest any es va presentar un pre-informe d’anàlisi de les falles de la ciutat de València des d’una perspectiva de gènere. Aquest treball va ser elaborat per la Universitat de València, per encàrrec del Consell Municipal de les Dones i per la Igualtat. I és molt curiós observar com en les seves conclusions apareix això: “A la llum d’aquest estudi, queda clar que hi ha grans diferències entre homes i dones en la Falles de València, tant en la participació de les estructures organitzatives, on les dones no tenen el mateix accés que els homes, com en la seva representació en els monuments”. Amb aquest exemple volia fer visible la reticència als canvis per part dels que estan al capdavant de les comissions de festes i celebracions de les diferents ciutats i comunitats. La dona com a gerro, com a element decoratiu d’unes festes organitzades, encara i majoritàriament per homes.
Les falles són, com he dit un exemple, però passa el mateix amb cada població que tingui la seva reina i cort d’honor de les seves festes patronals.
Hi ha un altre exemple encara crec que més greu i que és la impossibilitat de les dones de desfilar en els actes importants de les famoses festes de Moros i Cristians d’Alcoi. I si, he dit impossibilitat fins fa molt poc.
Unes festes, com totes elles, sufragades en part amb diners públics, o sigui amb impostos de dones i homes, que relega les dones a espais merament de boato i sense els mateixos drets que els homes haurien de ser, des del meu punt de vista, unes festes anticonstitucionals. I no em val l’argument tantes vegades escoltat del “sempre ha estat així”. I no em val, perquè si no hagués estat per haver anat vencent aquestes resistències al canvi per tal de millorar, les nostres societats seguirien ancorades en l’edat de pedra.
La resistència al canvi cap a unes festes i tradicions amb més equitat entre dones i homes, ve imposada pel patriarcat que, a través de la diferència i amb l’excusa de l’especificitat d’aquests actes, impedeix l’avanç de les dones que vulguin canviar l’estatus existent.
Aquesta resistència als canvis no entén de política de partits perquè ens les hem trobat i les seguim trobant en pobles i ciutats governades per la dreta i per l’esquerra i als que els importa més el grapat de vots que es pot perdre puntualment per canviar alguna cosa per fer unes festes més igualitàries, que la situació d’inequitat que es consolida per no voler avançar una mica.
Segueix sense ser èticament correcte la situació d’exclusió de les dones d’espais de presa de decisió en les comissions de festes dels pobles. Se segueix amagant sota del discurs del “sempre ha estat així” la necessitat de canvis que igualin i respectin per igual a les dones i els homes en les festes i tradicions dels nostres pobles i ciutats. I no és de rebut que, amb l’excusa de “anem a passar-ho bé i a divertir-nos” no vulguem analitzar l’estrat de sexisme subjacent en la repetició any rere any d’aquests actes que, no per més repeticions, canviaran sols.
I tot això sense entrar a valorar la naturalització amb què s’arriba a tractar les vexacions que durant la celebració de les festes han de patir les dones. Això ho deixarem per a una altra reflexió.
És cert que els canvis sempre susciten temor i ens posa en alerta per veure què pot passar. Però és igual de cert que s’han de crear espais de reflexió perquè aquestes modificacions siguin fetes des de la consciència de la necessitat d’igualar a les persones, també, en moments d’oci i culturals. I si per a això els estatuts de les associacions de festes del tipus que siguin han de modificar-se, que és faça. Amb tranquil·litat, després de les reflexions i discussions constructives necessàries per a això. Però que és faça.
Aplaudeixo la decisió de la direcció de la falla Borrull-Socors de València per caminar en l’adaptació d’unes falles més igualitàries entre dones i homes. Esperem que la Junta Central Fallera, camini en la mateixa direcció i ens sorprengui modificant també els seus estatuts i adaptant-los en el camí d’equitat entre dones i homes també en les festes.
