Fotograma Saute ma ville
La Mostra Internacional de Films de Dones (MIFDB) al llarg de les seves 24 edicions, ha ofert un recorregut per la filmografia d’aquesta autora que de manera clarament sincera va transitar per totes les fronteres dels gèneres cinematogràfics.
La fidelitat en la programació per part de la MIFDB ha estat un reconeixement a l’obstinada intenció creativa de la seva obra expressada a partir d’un amor solemne per la càmera, pel muntatge, per la posada en forma de cada pla, pel so expressiu , diegètic i extradiegètic, pel diàleg extenuant entre el camp i el fora de camp. Una obra que en el seu conjunt explicita el compromís amb un cinema que és capaç de conjugar totes les sintaxis fílmiques possibles, tot els colors dels gèneres, oberta, i críptica, de vegades però sempre renascuda en cada nova intenció fílmica. Del musical, a la performance, de la comèdia al drama i per descomptat de la ficció al documental, tot tensionant els límits d’ambdós registres, mètodes o sistemes, fins a desdibuixar-ne les diferències.
Hem anat seguint-la passant d’una sorpresa a una altra, tant retrospectivament com a futur, veient el que havia produït durant els anys setanta i vuitanta i també atentes al que sortia dels seus dits de muntadora i directora en aquests darrers i convulsos 2000.
Cadascuna de les seves obres es presenta com un repte a la nostra capacitat de comprensió per l’exigència explícita i implícita d’esdevenir un exercici complet de compromís amb la sinceritat de l’enunciació fílmica en sintonia amb el tema que pretén tractar.
Fotograma de No home movie
Fotograma Saute ma ville
Fotograma Je tu il elle
A cada film hi ha una voluntat de confrontar-se amb el llenguatge, per aconseguir l’efecte de les seves troballes: que TOT sigui pensat des del pla fixe d’un arbre mogut de manera contínua pel vent a No home movie, una cambra enquadrada amb un dels plans més antitèticament pornogràfic que mai s’ hagi vist al cinema, que acull un encontre sexual lèsbic, a Je tu il elle; que una panoràmica introspectiva d’un desig íntim, a La Chambre,cobreixi el perímetre visual a un tempo entrebancat, la frontalitat hipnòtica de la mítica i antiel.líptica Jeanne Dielma; la claustrofòbia interior i el col·lapse de la seguretat front a la llibertat, a Là bas; com l’experiència de l’alterirat i la significació dels límits i les invisibilitats de classe, ètnia i sexe.. El tema sembla secundari però no ho és en cap dels seus films. El que cal es sumar el com, que esdevé en gran part de la seva obra, el camp d’acció i de sentit, la batalla lliurada amb la convenció de semblança que el cinema clàssic imposa com el cànon de la percepció.
De vegades,en els films d’Akerman ressona aquell A rose is a rose is a rose de Gertrud Stein,un anhel de resemantitzar allò que tantes vegades hem anomenat de passada, vist dins un paisatge, una casa aïllada, una habitació pròpia o aliena, una cuina, una espatlla, un llarg camí, un espai comercial, un cercle d’amigues i amics, la mare.
No es tracta que tingués una mirada més o menys intensa, blava o verda, tan se val, la seva forma de estar parlant cinematogràficament en el món del cinema (si se’m permet la redundància) era d’una estricta radicalitat sintàctica.
La sel·lecció del films i sessions programades aquestes setmanes de març a la Filmoteca de Catalunya, ha estat pensada per part de la MIFDB com una proposta de recorregut al voltant del que van ser en gran part els seus grans debats estil·lístics i temàtics de la cineasta amb una obertura i cloenda i amb dos films emblemàtics Saute ma ville i No home movie. Els dos són paradigmàtics d’un diàleg debat íntim de la directora amb la figura materna que resulta interpel·lada i convocada, reptada i volguda i rebutjada i estimada fins al darrer pla de la seva cinematografia. Perquè com Chantal Akerman reconeixia, sempre havia filmat tenint en compte la seva mare i molt sovint contra ella.
