OPINIÓ
És urgent abordar el tractament de les masculinitats en els discursos que expliquen la realitat
Fa unes setmanes vaig llegir un titular sobre la batuda policial esdevinguda a Espanya sobre l’assassinat d’un seguidor de futbol. Literalment deia que de les desenes de persones detingudes hi havia “un guàrdia civil, un militar i una dona”.
Per què als homes se’ls identifica pel seu ofici i a la dona no? És molt fàcil. Pràcticament són tots homes i ressalten aquells oficis que sorprenen. En el cas de la dona per al periodista el que xoca és precisament això, que és dona. Per què només s’identifica en el cas dels homes a aquells amb professions que exerceixen violència? És fàcil, són professions que se suposa defensores de la ciutadania i per açò és imperdonable que exercisquen vandalisme.
És un fet que la majoria dels membres d’aquests grups de violents organitzats al voltant de l’esport són homes. Els homes com a col·lectiu hem de fer autocrítica i treballar la masculinitat i la seva relació amb la violència. Però també és un fet que el periodisme o els diferents discursos socials moltes vegades reprodueixen estereotips masclistes sobre la pròpia masculinitat, sense la més mínima crítica i amb els quals molts ens sentim incòmodes.
Perspectiva de gènere per a la masculinitat
Hi ha una anècdota molt coneguda sobre la segona guerra mundial. En els mesos previs al conflicte armat es respirava una intolerància social i estructural cap a qualsevol minoria o majoria que no fóra la dominant. Una persona li va comentar a una altra que anaven a detenir i potser assassinar a jueus, gitanos, forners i minusvàlids. La persona que escoltava va voler saber per què també als forners. La seua visió del món, totalment imbuïda pel nazisme, li feia pensar que la resta de discriminacions o assassinats no eren qüestionables. De la mateixa manera actua el masclisme generalitzat que és estructural, naturalitzat i per tant roman ocult a aquells que no se l’han qüestionat. És la visió del món androcèntrica, on allò masculí hegemònic és la forma de mesurar i els masclismes quotidians són vistos com una discriminació.
La perspectiva de gènere és una alternativa, una mirada feminista que analitza críticament a la societat en general i als discursos socials i ho fa en pro de la igualtat. Enfront de la naturalització de l’androcentrisme, es proposa que l’habitual siga qüestionar-se la desigualtat de gènere. Es tracta doncs de veure com afecten de forma diferent a homes i dones les diferents polítiques públiques o situacions socials: el repartiment de tasques domèstiques i cures a familiars; les polítiques d’igualtat en l’empresa, municipi, comunitat autònoma o govern nacional; les diferències salarials; o a quin dels dos gèneres afecten més les retallades en la llei de la dependència, etc. A la discriminació de gènere s’hi poden sumar unes altres que també cal tenir en compte: la pertinència a altres col·lectius estigmatitzats socialment bé per la seua discapacitat, bé per la seua orientació sexual, be pel seu origen, etc.
En aquest sentit, és urgent incloure la perspectiva de gènere en els mitjans i en els discursos socials i polítics i afegir-li l’enfocament de les masculinitats. I hem de ser els homes (per la igualtat) els qui prenguem les regnes d’un discurs per una masculinitat igualitària, plural i inclusiva que supere les limitacions que ens imposa el masclisme. I hem de plantejar-nos com aconseguir, sense que siga un repte fàcil, que açò cale en tots els homes, així com el feminisme ha aconseguit que la igualtat siga un discurs de les dones -i d’alguns homes-. En el cas dels homes, hi ha molts pocs referents, tot es construeix pràcticament des de zero i, de vegades, genera rebuig i incomprensió. Molts no ens sentim còmodes amb la identitat que per als homes ha dissenyat el sistema patriarcal. I sabem que aquest malestar és més generalitzat del que sembla i, per això, volem aconseguir que es puguen preguntar sense pressió social quin tipus d’home volen ser. I que puguen triar lliurement.
Per a un canvi social veritable en pro de la igualtat és necessari abordar les masculinitats tòxiques i la seua representació en el discurs, especialment en mitjans encara que no solament. Així com abordar-les en l’àmbit de quotidianitat amb serveis d’atenció a aquells homes que es qüestionen però que se senten desorientats.
Mentre no deconstruïms aquestes masculinitats tòxiques i masclistes, la inèrcia portarà als joves a reproduir-les i fins i tot a reforçar-les en la recerca d’una identitat pròpia que els done seguretat en una època tan inestable com la que ens ha tocat viure.
