COMUNICAT DE PREMSA
La Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadors de Catalunya – Xarxa Internacional amb Visió de Gènere, XIDPIC.CAT-XIPVG, expressa -des de l’exercici del periodisme amb visió de gènere, incloent i democràtic- el seu més absolut rebuig al tractament de la informació realitzada per alguns mitjans generalistes catalans i diversos de l’estat espanyol durant les primeres hores i dies després dels atemptats a Catalunya, perpetrats a Barcelona i Cambrils, sembla que planificats a Alcanar i Ripoll, comptant amb una altra víctima de Vilafranca.
Estem infinitament decebudes pel que això significa: l’ús indiscriminat d’imatges i missatges d’odi disfressats d’elucubracions, no fan més que acabar de desprestigiar una vocació de servei, que no hauria d’intentar manipular ni que fos per un motiu estètic a qui ens busca amb l’única finalitat que siguem els seus ulls i orelles, les seves boques i fins i tot els silencis en els llocs dels fets. Si: manipular i mentir, estèticament és lleig, i es nota.
Davant la immediatesa d’informació necessària per a tota la ciutadania, diversos mitjans de comunicació han faltat -al nostre criteri professional i humà- a cada un dels preceptes del codi deontològic del periodisme, que regula el comportament dels informadors a través de les recomanacions que han de ser posades en pràctica a l’hora de lliurar la informació, sobretot en fets tan delicats com els viscuts durant les últimes hores.
El respecte a la veritat, investigar els fets, perseguir l’objectivitat encara que se sàpiga inaccessible, contrastar les dades amb totes les fonts periodístiques siguin necessàries, enfrontar -quan existeixin- les versions sobre un fet, respecte a la presumpció d’innocència, rectificació de les informacions errònies i, sobretot: diferenciar amb claredat entre informació i opinió.
Cada professional que s’autodenomini “periodista”, ha de tenir com a premissa que la nostra professió té com a finalitat última democratitzar la informació i aquesta ha de ser recol•lectada, sintetitzada, jerarquitzada i publicada, havent-la abans confirmada i verificat les seves fonts, per posteriorment transmetre-la al públic a través dels mitjans de comunicació, siguin quins siguin.
Qui es consideri “periodista” es regeix, primer que tot, pel seu deure deontològic i, després, per la suposada independència dels mitjans respecte als poders polítics i econòmics.
Els qui es tinguin per “periodistes” són persones que estan subjectes a la seva obligació d’actuar amb la major diligència possible en l’accés a les fonts i en el contrast d’opinions confrontades. Es tracta d’acudir al lloc on està passant o ha passat alguna cosa i intentar informar de la manera més neutra possible, des de la seva perspectiva, investigant, entrevistant, preguntant, observant i intentant entendre els fets perquè qui consumeixi la seva informació, sigui realment ben informada i informat. Serà la ciutadania qui triï consumir un o altre mitjà de comunicació, però aquesta decisió, s’ha de prendre en base a fets reals i no a elucubracions o -directament- a opinions que barregen de manera absolutament arbitrària ideologies o creences, i no els fets purament com succeeixen.
Qui s’autodesigna “periodista” o tingui una tribuna com opinador o opinadora, té el deure -en casos com el dels atemptats perpetrats a Catalunya- d’ajudar a tranquil•litzar la població sobre la base de dades reals, evitant utilitzar les primeres emocions, frustracions, pors i odis, per transformar els sentiments de la població en armes d’un o més sectors dels grups de poder per transformar fets puntuals en puntes de llança amb altres objectius que no són els d’informar i tranquil·litzar, sinó tot el contrari.
Els i les que s’autodefineixen “periodistes”, haurien d’haver estat com a mínim al nivell de la comunicació difosa pels Mossos d’Esquadra, que anaven oferint informació a través de diversos mitjans i xarxes socials, en tres idiomes, informant, tranquil·litzant i assessorant a la ciutadania.
En la dinàmica col·lectiva que generen els atemptats, les i els periodistes han de donar el protagonisme a les dones i homes que els pateixen, allunyant-se de patrons i jerarquies informatives patriarcals i apropant-nos més a la nostra societat plural de gènere, religions … Per això tenir cura d’un ús del llenguatge no sexista ni discriminatori és fonamental.
Mentre professionals de la salut deixen les seves vacances i ofereixen els seus serveis perquè així ho han jurat, mentre gent del carrer ofereix aigua i aliments a persones retingudes en els seus cotxes durant hores o mentre gent anònima feia llargues cues per donar sang, mentre taxistes recorren gratis les ciutats transportant a les persones afectades, mentre cambrers i cambreres, personal de botigues i d’altres oficines oferien refugi i calma a les víctimes, que siguin persones que s’autodenominen periodistes i opinadors i opinadores tot especulant i manipulant, no mereixen la professió. Mereixen el nostre rebuig més enèrgic.
Ser periodista és, abans que res, oferir veritat i humanitat.
La ciutadania durant aquests traumàtics esdeveniments ha demostrat més vàlua ètica a l’hora del tractament de la informació que molts dels mitjans que ens informen diàriament.
Barcelona, 19 d’agost de 2017
“El carrer més alegre del món, el carrer on viuen juntes alhora les quatre estacions de l’any, l’únic carrer de la terra que jo desitjaria que no s’acabés mai, rica en sons, abundant en brises, formosa en trobades, antiga de sang: La Rambla de Barcelona”.
Federico García Lorca 5 juny 1898 – 18 d’agost de 1936)
