Per Mónica Vaccaro* DDF / La Independent
«No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno que ni se entera del viento, y gente de fuego loco que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros, otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende». Eduardo Galeano (El libro de los abrazos).
Fa temps, el món va començar a desconfigurar-se, l’impacte a les subjectivitats no ens és aliè, els malestars, s’apropien de cossos i ànimes. A l’escena de la vida quotidiana de totes les persones, els símptomes es diversifiquen, la situació s’agreuja ostensiblement, ressonant en la salut-salut mental decantant en afectacions a la salut integral, en particular a les dones. El retrocés en matèria de drets és tant notori com dolorós, el rumb de la gestió política, no està adreçat cap a un camí que allotgi humanitat, per contra, el déu mercat és venerat i posat per sobre d’absolutament tot, fins al punt que no es garanteixen drets humans bàsics, en nom d’una llibertat que no existeix (i que, per contra, endarrereix), s’instal·la un discurs, «comandat» des de xarxes socials per no d’humans, apareixent els bots, un bot és una aplicació de programari automatitzada que fa tasques repetitives en una xarxa. Aquesta aplicació segueix instruccions específiques per imitar el comportament humà, però és més ràpida i precisa. Aquest model és acompanyat per exèrcits de trols, en parlar de trols ens referim a una persona amb identitat desconeguda que publica missatges provocadors, irrellevants, polèmics o fora de tema en una comunitat en línia. La seva principal intenció és molestar o provocar una resposta emocional negativa amb finalitats diverses.
Porto aquests conceptes considerant necessari, donar-nos l’oportunitat d’incorporar informació veraç, que doni lloc a debats saludables en el marc del respecte i el coneixement, ja que està comprovat, els riscos que implica instal·lar discursos d’odi i avalar-ne la repetició buida de contingut, discursos propiciats, des d’un sector de la societat que des d’una realitat paral·lela, habitada per poca gent, autodenominada «gent de bé», promouen confrontacions entre parells portant els desacords a llocs molt foscos, sense retorn, on preval la crueltat, el destí i el menyspreu per l’otretat.
La successió dels esdeveniments es produeix de forma vertiginosa. Un dels eixos d’aquest pla sistemàtic de destrucció és la provocació permanent, que distreu i «entreté» mentre el terrorisme econòmic s’instal·la i el lliurament de sobirania s’executa.
Encara ressonen els ressons de les darreres mobilitzacions, malgrat l’intent d’invisibilitzar i criminalitzar, són indicadors d’un poble que pateix, al qual volen treure l’alegria i retallar tots els seus drets, però més enllà de l’aparent anestèsia col·lectiva, està dempeus.
La multitudinària marxa federal per l’educació pública, en defensa de les universitats públiques nacionals va ser d’alt impacte, a tal punt, que el poder va canviar l’estratègia pel “divideix i regnaràs”, a tall de desarticular la unitat i el reclam col·lectiu.
Durant el transcurs d’aquesta, la fustigació a través de les xarxes socials va aparèixer sota la consigna «llàgrimes d’esquerrans» (amb 0 de patriarcat) des de la fúria incontrolable i la manca de capacitat per llegir els reclams d’aquesta humanitat que defensa els seus drets .
A aquesta agressió, responem amb els «contrafocs» que s’encenen amb mirades humides d’emoció, emoció desconeguda per als qui no coneixen el braç a braç, mocador a mocador, cançó a cançó, bandera amb bandera, abraçada amb abraçada, gaudint de la trobada a les places que propicien tebiesa als cors, aquells que es fonen en l’esperança del crit urgent i la sortida col·lectiva.
És clar que cada dia estem més lluny, perquè mentre fem focs entreteixint xarxes allotjadores, el despietat intent colonitzador avança, això és l’únic que avança, perquè la «promesa» llibertat endarrereix i molt, moltíssim.
És clar que hi ha un abisme, no només ideològic, sinó de compromís social, d’enllaçar tendresa i amorositat amb projectes de vida, de caminar territori i entendre el llenguatge del poble, de les demandes que es fan consigna, en encendre’s les alarmes davant de la vulneració de drets.
Són mons paral·lels, el de la crueltat i menyspreu per l’otretat, sense cap mena de contacte amb la humanitat que pateix i els qui, sense distinció de lloc, treball o població, ens expressem col·lectivament per igualtat d’oportunitats, les mateixes que brinda l’educació -universitat pública i l’accés a tots els drets conquerits.
Les convocatòries a les mobilitzacions no cessen, tampoc els «disparadors» tenyits d’odi, es pretén ferir de mort el dret al reclam, però la defensa del mateix i també dels altres drets és més viva que mai.
S’escolta «vagin a llaurar ganduls» «agafin la pala» «el país anirà endavant llaurant», «jo m’aixeco cada dia a treballar governi qui governi»… diuen i diuen A qui li diuen i quins ho diuen?
Li diuen a les dones? En la seva gran majoria a càrrec de les tasques de cura, els diuen als qui senten propi el fred i la gana de mainada desemparada, mentre regiren les olles de l’amor, fent màgia amb els pocs recursos que la mateixa comunitat aporta, davant de l’embat d’un estat fantasma que no té límits en la seva crueltat. A les que assumeixen sense acompanyament les criances? Li diuen a jubilades i jubilats que no tenen insums per a la seva alimentació bàsica i la cura de la seva salut? Li diuen a aquest home que reclama per salaris dignes per aixoplugar les necessitats de casa seva?
A nois i noies que temen perdre la possibilitat d’estudiar a la universitat pública, sabent que el seu projecte de vida corre risc? Ho diuen a les persones de la comunitat LGBTIQ +a qui acompanyem en les seves pèrdues davant dels crims d’odi que viuen dia a dia? Ho diuen a les persones que queden en situació de carrer perquè no poden pagar un lloguer? Ho diuen a qui d’un moment a l’altre rebrà una notificació d’acomiadament i roman en estat de xoc?
Quan diuen perquè la «gent de bé» mesuren una mica l’impacte en les subjectivitats, el dolor i l’angoixa que travessa les persones? Segurament no, perquè el gaudi per la destrucció és la contra cara de la solidaritat, l’empatia i la construcció en comunitat.
La imatge de la foguera ens retrotrau al que és primitiu, a diversos segles enrere, a l’horror on la humanitat no mereix ser ni a prop.
Per contra, alimenten els discursos d’odi, i combustionen, el fum passa a ser foc i es transforma en foguera, fa pocs dies l’acció criminal d’un home desbordat d’odi, es va emportar la vida de tres dones, per pobres, per lesbianes, que van construir com van poder, enmig d’aquesta jungla, la pròpia comunitat.
Encara sense poder recuperar-nos del dolor i de l’espant, abracem la companya supervivent a aquest crim d’odi, sostenint-nos en l’entramat soror com a refugi, una vegada i una altra, totes les vegades que siguin necessàries perquè d’això en sabem, en sabem sobre llaços amorosos que salven, sobre la força de les trames com a refugi de la tendresa, davant la provocació, la profunda crueltat, les amenaces i l’intent de disciplinament.
Aquestes trames d’amor seran contrafocs davant la deshumanització i el destí, les espurnes, seran espurnes que encenguin l’esperança amb tots els colors, nous aires, altres lletres i moltes cançons, amb totes les músiques i multiplicitat de veus, promovent vincles saludables i salut mental en comunitat.
Parafrasejant Galeano, anhelo que el món sigui un mar de foguets, foguets de la trobada, de la força en lluites que no s’aturen en defensa de tots els drets sempre. Foguets que encenen igualtat d’oportunitats, que promoguin respecte per totes les persones i allotgin el seu ser al món.
El crit continua sent urgent, la construcció i la sortida són col·lectives. Sempre!
(*) Treballadora de la Salut Mental i activista de Drets Humans.
