Dilluns 24 juny 2024

Dilluns 24 juny 2024

Compartir

La Poesia deixa Volar

Escrit per Fabiola Calvo*

Gairebé segur que alguna vegada has escrit un vers o el vas deixar guardat dins teu o en algun racó… Ha acabat a Bogotà la Trobada Internacional de Poesia amb un homenatge a l’artista i poeta Patricia Ariza.

Ah! Què per a què serveix la poesia? Se’n ven poc, no dóna diners, no és a la llista per a l’èxit econòmic… Aleshores?

La Poesia deixa Volar, despullar l’ànima i explicar l’estat del nostre esperit, escriure un poema és deixar sobre paper el més íntim, una mica del teu ésser profund, és plasmar l’ordre simbòlic amb què actuem o els ressorts més profunds que ens impulsen a viure i a desxifrar els codis per ser-hi.

Durant segles vam estar sense drets recloses a la casa, a l’horta, al convent i ens va quedar la paraula, la paraula per expressar els nostres sentiments, per educar els fills, per pensar i arrebossar les nostres cuites i enuigs en allò més profund.

“Gracias a la vida que me ha dado tanto/ me ha dado el sonido y el abecedario/ con él las palabras que pienso y declaro…” va escriure i cantar Violeta Parra, la llegendària xilena que ens va regalar el seu saber mitjançant la paraula.

Va dir María Zambrano, la pensadora i filòsofa espanyola, que el pensament grec va sorgir amb la separació entre allò sagrat i el pensament lògic, per la qual cosa el pensament contemporani es troba basat en la raó cega, el que per a altres és la irrupció de la consciència a Atenes.

Ella considera la necessitat d’obrir-nos a allò diví i allò “diví” és a dins, per a altres és l’autonomia de l’individu que podrà projectar allò que pertanyia a allò sagrat sobre un individu de carn i ossos.

D’alló que estic més segura és de la urgència d’airejar l’inconscient, treure’l i convertir-lo en paraula, i aquesta paraula transformar-la en versos, en poesia, no importa que per al món estigui devaluada perquè ella en si no demana ni produeix béns materials, amb ella donem, ens lliurem. Parafrasejant Maria Zambrano necessitem expulsar aquest res del paradís de la raó.

Deixar el nostre imaginari plasmat, donar vida als fantasmes que ens enfronten al mirall, a aquest altre jo o aquell ésser desconegut que ens dota d’ales per portar-nos lluny a conèixer altres mons, al món de la creació.

Frida Kahlo ho va representar amb la seva pintura, un altre camí per reconèixer-se. “Pies para que os quiero si tengo alas para volar”. Jo diria que la pintura, la fotografia artística, l’escultura és poesia.

Alfonsina Storni, la poeta argentina ens va deixar confidències i reflexions.

“Anda, date a volar, hazte una abeja/ en el jardín florecen amapolas, y el néctar fino colma las corolas; mañana el alma tuya estará vieja.”

Alejandra Pizarnik, també argentina, es confessa a “Esta lúgubre manía de vivir/ esta recóndita humorada de vivir/ te arrastra, Alejandra, no lo niegues/. Hoy te miraste al espejo/ y te fue triste, estabas sola, / la luz rugía, el aire cantaba/ pero tu amado no volvió.”

Elles ho han pogut expressar, comptar, discernir, elles i altres poetes han connectat amb el món que portaven des de lluny molt lluny i que es va instal·lar en els seus éssers o van desconnectar de la terra per poder volar, o potser altres possibilitats que avui no comprenc o no veig.

Cadascuna de nosaltres i de nosaltres porta dins les seves pròpies bogeries i inquietuds, els seus amors i desamors, les seves mesquineses, els seus duels potser sense fer-los, les seves ràbies que podem transformar en creació, en poesia, i en poesia podem convertir fins i tot el silenci o el silenci mateix és poesia.

En poesia podem convertir la quotidianitat i dedicar-li un poema a la panella, sí perquè “Esbelta y sensual/ la caña volcó su savia/ en la vieja paila como cadera/ en la vieja paila de cobre…/y con su color de otoño/ masa sólida quedó panela/…/ muchos males cura y… las penas…/ y las penas no quita, pero/ les da sabor a miel”, vaig escriure alguna vegada per als meus néts. (Leeme un poema).

I escrivint o recomponent aquest article vaig recordar un himne que va escriure Eugéne Pottier i música de Pierre Degeyter, el van cantar fa més d’un segle els “pobres del mundo”, un himne que és altruista i va portar somiadors i somiadores a lluitar per això que en tot cas és poesia i parlo de “La Internacional. “El día que el triunfo alcancemos/ ni esclavos ni dueños habrá/ los odios que al mundo envenenan/al punto se extinguirán. /El hombre del hombre es hermano/derechos iguales tendrán/ la tierra será el paraíso/ bello de la humanidad”.

Nota: Diversos aparts d’aquesta columna corresponen a la introducció del meu llibre de poemes “Amazònia entre sombras”.

*Fabiola Calvo és periodista y poeta colombiana. Té una columna a El Espectador

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

XI Fòrum contra les violències de gènere

foto: heliadones.blogspot.com Montserrat Vila Planas, Presidenta de la Plataforma Unitària contra les violències de gènere:...

tere moll

On estan les seves veus?

OPINIÒ Fa uns dies vam recordar que ha transcorregut un any des del segrest...

Internacional: El canvi climàtic i les desigualtats de gènere

Els efectes del canvi climàtic incrementen les desigualtats de gènere en les comunitats pobres...