OPINIÓ
Per Fabiola Calvo, periodista
Fa 15 anys, un grapat de dones vam emprendre a Colòmbia una proposta per aportar a la revolució de la paraula i la imatge, dirigida als mitjans de comunicació, periodistes, facultats de comunicació i periodisme.
Es tractava d’un grup de joves que encara no acabaven la universitat (algunes periodistes reconegudes no li van donar importància ni van veure ni van sentir la necessitat de fer-ho), però es van sumar a la urgència de transformar la mirada amb què es nomena les dones: belles, submises, a la cuina, al lloc privat, sense autonomia ia l’ombra d’un home.
El nostre referent va ser i continua sent un dels 12 capítols de la Plataforma de Beijing, el Capítol J, aquell gran desconegut que ja va sortir del seu amagatall per dignificar les dones sobre les quals parlen els mitjans i sobre el lloc de les dones periodistes a els Estats i governs han de donar suport perquè siguin propietàries de mitjans, perquè tinguin participació on es prenen les decisions Ho compleixen?
Com a Red Colombiana de Periodistas con Visión de Género vam iniciar vol el 2007 i en boja carrera organitzem i coordinem la III Trobada de la Xarxa Internacional, a Bogotà el 2009, en què van participar 16 països de quatre continents i periodistes de diferents llocs del país.
Culminem un procés d’un any a Tunja amb funcionàries i periodistes, el tanquem amb un Congrés llatinoamericà; ens embarquem en un diplomat amb la Universidad Nacional, així mateix, tallers aquí, tertúlies allà, i conferències sobre lenfocament de gènere i un llenguatge incloent i no discriminatori.
Li pot interessar: Dones, al timó als mitjans
És reconfortant fer-nos una passejada pels jardins de la nostra creació com el programa “Ni reinas Ni cenicientas”, emès per Canal Capital i que segueix sent material didàctic a col·legis, universitats i organitzacions socials, i si ens avorrim podem entrar a l’eduentreteniment amb la radionovel·la “Llaços invisibles” sobre violències. Bona trama i el final…
Tant, “Altres mirades per construir, comunicar i analitzar la informació” com “Enreda’t amb les dones de Tunja: A la recerca dels meus drets” són publicacions que donen elements per fer un periodisme amb enfocament de drets i no sexista.
Si volem mirar altres joies, podem cercar “Aportes per a l’exercici professional: un bon periodisme inclou la visió de gènere i els drets de les dones”, un decàleg per informar casos de violències contra dones; estratègies per garantir els drets de les dones en el cobriment de la pau, o tips per a notícies esportives incloent
Què més hem aconseguit en aquests 15 anys? Donar un enfocament de gènere al diagnòstic al mal a periodistes en el conflicte armat mentre participem como Red al Comitè de Periodistes Víctimas en la Unidad de Víctimas.
Llegiu també: El feminisme de Simone de Beauvoir fins als nostres dies
Qui som? Dones enamorades de la nostra feina, que dansem per estirar el dia, conversar entre nosaltres, resoldre assumptes de la quotidianitat, de la nostra vida laboral, atendre els terratrèmols familiars, prendre uns vins amb amigues, llegir i trobar un forat per a la nostra Xarxa, organitzada en cinc nodes (Barranquilla-Carib, Bogotà, Cali-Valle, Medellín-Antioquia i Tunja-Boyacá).
Sumem el temps d’una, una altra i una altra. Quan hi ha discrepàncies…parlar, escoltar, acordar, o no, i hi afegim respecte i molta sororitat. Tot això fa part del que som: Una escola que genera impacte.
Fem màgia amb la nostra economia per arribar d’una ciutat a una altra, reunir-nos i traçar estratègies per seguir i seguir amb la companyia dels pocs col·legues compromesos, aliats de la causa que ens acompanyen, proposen i fan.
Des de fa cinc anys presentem aquí i allà la proposta per investigar les violències vers periodistes a partir de la campanya Periodistes sense assetjament. Per fi ens van arribar aliades i finançadors i el resultat va ser un estudi, donat a conèixer l’agost del 2021.
Llegiu també: Construir equitat de gènere des de la diversitat
Per seguir amb l’entusiasme, el febrer 2022, per iniciar la nostra celebració dels 15 anys presentem l’informe sobre els avenços i mancances a l’aplicació del Capítol J a Colòmbia i, al març, realitzem un conversatori “Les periodistes narren el post-acord” amb un enfocament de gènere, ètnic i territorial.
Estem amb el compromís de continuar en la consolidació de la “Aliança per la igualtat de les dones als mitjans” que integrem a més de la Xarxa Colombiana de Periodistes amb Visió de Gènere, la Fundació per a la Llibertat de Premsa, Consell de Redacció, Karisma , Sentido, Colnodo, la Xarxa Colombiana de Periodisme Universitari i la Línia del Mitjà.
Per acabar la història viscuda fins avui, juntament amb la Xarxa, va néixer la Fundació Acció Comunicar. En una xarxa les persones entren i surten (d’aquesta no se n’han anat), és flexible, poden seguir sense actuar (no és el millor) i en el nostre cas ens vam donar una estructura senzilla, mentre que una fundació és un ens jurídic que té una junta directiva, existeix a la Cambra de Comerç, a la temuda Dian i en altres embolics burocràtics. Ella ens representa jurídicament i té la seva autonomia.
Llegiu també: Per què parlar de “majors i majores” no és accidental?
Ah! Una altra coseta: Insistir a escriure amb l’A, sense caure en l’infantilisme, és una de les nostres tasques, a les dones les hem de visibilitzar nomenant-les perquè el que no es nomena és com si no existís perquè existir existim. Queda al tinter conversar sobre la imatge, però un article no dóna per tant. Queda pendent.
Colofó: Gràcies, gràcies. Gràcies als qui es van embarcar en aquest somni possible, a les nostres aliades i aliats (persones, organitzacions, mitjans, institucions, cooperació internacional, institucions governamentals…).
Un canvi cultural és llarg, de molta feina, estratègies, diners, paciència… És possible, hem avançat.
