Anna Alcalá-1

Compartir

Sanitàries davant la pandèmia: entrevista a Anna Alcalá Sayeras

Sèrie d’entrevistes

Parlem amb Anna Alcalá Sayeras, auxiliar d’infermeria de l’hospital Santa Caterina a Salt. És delegada sindical de CATAC-CTS/IAC, participa a Sanitàries en Lluita i al grup de treball de sanitat de la CUP des d’on reivindica una Sanitat 100% pública.

Treballes en un hospital “de comarques” com has viscut aquest darrer any?

M’imagino que com molta gent, al principi amb estupefacció i por, encara que a mi em va arribar molt ràpid la indignació que s’ha mantingut durant tot aquest temps i és el que més destacaria. També molt de cansament.

Com gestioneu els canvis de mesures, confinaments, protocols?

Sobretot a la primera onada, els canvis de protocols de protecció dels sanitaris, eren canviants, fins i tot dos protocols diferents al mateix dia, segons la disponibilitat de material que hi hagués. Això genera molta desconfiança quan et trobes davant una amenaça que ningú sap ben bé què pot passar i a tu et diuen que si vas la meitat de protegida que ahir, estas segura igualment.

Pel que fa a les mesures de contenció de la pandèmia, moltes vegades ho hem comentat amb els companys, que no estan pensades segons la seva efectivitat, si no amb criteris d’aprofitament polític. Ara mateix ho estem veient, fa pocs dies les notícies deien que s’estaven relaxant mesures per encarar la setmana santa i jo pensava, què passa, que per obra del senyor per setmana santa no ens contagiarem o què? I hem tornat a restringir. El fet és que volen quedar bé amb certs sectors poderosos, indústria hotelera per exemple, i en canvi als petits autònoms, no els salva poder obrir una mica més durant 10 dies. No s’han posat les mesures socials que calen, no han volgut fer aquesta despesa, i a canvi ens trobem amb un augment dràstic de la pobresa i una salut mental de la població que empitjora dia a dia i al final, si s’ho volen mirar en termes econòmics, la despesa que es requereix per arreglar tot això, és molt més gran que si ho haguessin invertit des del primer dia. És clar que sempre tenen l’opció de tancar els ulls davant la miseria que viu molta gent, però és que ni el seu sistema capitalista s’aguanta sense aquestes persones.

Penso que el més efectiu, que s’hauria d’haver fet des de bon principi, és salvar a la població amb mesures socials, per mi la Renda Bàsica Universal és el més fàcil, és possible, efectiu i ràpid. Quan tens a la població protegida, aguanta els confinaments que facin falta i hagués sigut molt millor tornar-nos a tancar a casa al novembre o al gener, que no pas aquesta agonia de mesures, que retallen llibertats més que contenir el virus i s’allarguen en el temps. Costa veure-hi el final. 

Estem a sobre de la quarta onada, com heu viscut les anteriors?

La primera onada, va ser terrible per tothom, com deia, la sensació d’estupefacció, de desconcert, realment està passant això? No sabiem ben bé com funcionava aquest virus ni si estavem prou protegits. Als centres era un desgabell perquè es va haver de reordenar tot, separar sales de covid i de no-covid, suspendre molta activitat, posar ucis en llocs que no estaven preparats, i personal per cobrir aquests llocs.

A nivell professional, molts ens vam trobar d’un dia per l’altre, treballant en unitats que no hi haviem estat mai, això crea molta inseguretat fins que no t’hi acostumes. Es van suspendre tots els permisos, treballavem sense descans, amb la familia tancada a casa i quan arribaves trinxada, també havies d’estar per ells.

Personalment se m’hi sumava ser membre del Comitè d’Empresa, no vam agafar hores sindicals per coherència, en un moment així, però era una constant rebre trucades de companys i companyes que tenien problemes per mil coses que l’empresa no feia bé i tot era urgent de resoldre. Hi ha coses que ens fem el càrrec que traspassaven les competències de l’empresa, com ara el desabastiment d’EPIs, és evident, si no hi havia mascaretes, no les podien pintar, però he trobat a faltar, a tots nivells, que ens diguessin, mireu, estem així, espabilem-nos entre tots. No, ens volien fer creure que ho tenien tot controlat i que no necessitavem tantes mascaretes.

Qui es va espabilar, va ser la població que es va autoorganitzar per proporcionar aquests equips on no arribaven, això és mèrit única i exclusivament de l’autoorganització popular i tant de bo tothom en fos conscient, massa vegades alguns partits han intentat capitalitzar aquest esdeveniment i en general tot el patiment de la població. Què és això de fer homenatges a les víctimes, moltes de les quals carreguen sobre les espatlles per la mala gestió que porten anys fent en sanitat i serveis socials? Què és això de fer homenatges quan encara està morint gent?

Anna Alcalá

Us heu pogut recuperar de tot plegat? Perquè com deies, costa veure el final.

Per sort, l’estiu ens va donar un cert descans. Quan a l’octubre va tornar a anar en augment, era desesperant, tot i així penso que s’ha normalitzat força entre els treballadors i treballadores,  d’alguna manera ja era conegut i no es va viure de la mateixa manera, però ve Nadal i obrim, tercera onada, ve setmana santa i obrim i aqui estem en quarta onada. Per mi és evident que les onades les estan provocant els gestors, el que deia abans, si es posessin mesures efectives tant sanitàries com socials, estic convençuda que estariem molt millor. S’ha convertit en un dia de la marmota on ja ningú entén què estem fent.

Deien que a l’estiu tindriem el 70% de la població vacunada, però si ha estat un fracàs la campanya de vacunació! Diria que estem pel 4%. Està clar que hi ha un desabastiment de vacunes, però a part de comunicar-nos-ho, han fet alguna acció? Comprar altres vacunes, expropiar patents… no, la farmaceutica mana, el capitalisme salvatge. Si va com l’any passat, tenim l’estiu de marge per solucionar tot això, si no, esperem la 5a i 6a onada la tardor que ve. A part que no sé com han dissenyat aquesta campanya, en comptes de fer-ho a través d’atenció primària, reforçant els equips existents, creen equips nous, al marge de tot, que ni coneixen els pacients. Això dificulta els criteris de priorització. Criteris per cert, que s’han fet de forma molt superficial i aleatòria, és fàcil i queda bé dir els sanitaris primer, però en aquest grup han vacunat a gent que treballa tancada en un despatx i en canvi una caixera de supermercat que està constantment exposada, no hi té dret. El fet però continua sent que hauriem d’estar ja a la vora del 70%.

El contagi de professionals ha estat una constant, com us ha afectat?

Recordo els primers dies anar a l’hospital com si entrés a l’escorxador, amb els veïns de davant el pàrking posant música i aplaudint-nos, era emocionant i tot, personalment em donava molta força. Més tard, ja vam veure com per part dels polítics es va aprofitar, assumint que entravem als centres de treball com herois i per tant disposats a morir. No, perdonin, això no m’ho ha preguntat ningú, jo vaig a treballar perquè és el que toca, i a vostè li toca protegir-me i no ho està fent. El meu centre va arribar a ser el primer en el % de contagis de tot l’estat, no feia cap gràcia, patiem per si un dia ens trobàvem atenent un company intubat. A més, sortint de treballar, sense saber si estaves contagiat, anaves cap a casa amb la familia. Pensa que el primer cribatge que van fer-nos a totes les treballadores i alss treballadors de l’empresa, va ser al maig amb un test ràpid de molt poca fiabilitat. No va ser fins a finals de tardor quan va començar a haver-hi brots en sales suposadament netes, que ens van començar a fer PCRs setmanals o quinzenals i fins que ens han vacunat.

Els treballs de la sanitat estan força feminitzats, s’han tingut en compte mesures de conciliació específiques?

En absolut, dubto que s’hagi fet enlloc, almenys no en tinc notícia. Més enllà de les mesures que ja hi havia, però que no son suficients o no son reals.

Penso que sí que en general el treball de cures sol recaure sobre les dones, tradicionalment ha estat així, i per tant en un sector com el sanitari, es nota molt, però vaja, tots els treballadors, homes i dones, de qualsevol sector, haurien de tenir aquest dret a la conciliació garantit i queda molt de camí per fer.

Creus que s’ha actuat amb planificació?

És evident que no. Ni s’ha fet ni es fa. Des que vam començar que ens miravem com la pandèmia s’anava acostant fins que la vam tenir aqui i llavors correm-hi tots, fins ara amb la campanya de vacunació per exemple. Ostres, Alemanya ja està negociant al marge de la UE per comprar la vacuna Sputnik, la comunitat de Madrid també ho està negociant per la seva banda i d’aqui un temps direm que nosaltres també ho hauriem d’haver fet. Anem reaccionant tard i mira que hi ha gent experta en salut pública i en epidemiologia, que van marcant el camí per avançar-nos als esdeveniments, però no se’ls escolta, perquè i tornem sempre allà mateix, la salut pública és cara d’entrada, és invertir molts diners, però crec que aquesta pandèmia ha demostrat sobradament que a la llarga, és un estalvi, no només econòmic, si no de patiment de les persones. Mentre no hi hagi algú al comandament preparat per emprendre mesures valentes, amb visió de futur i de bé comunitari, no sortirem del clot. 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.

També et pot interessar