Foto Tere

Perquè van ser, som. I perquè som, seran

OPINIÓ

Fa una setmana vaig estar fent una xerrada a adolescents entre catorze i setze anys sobre els micro masclismes com una forma d’entrada a les violències masclistes.

Van ser dues hores molt intenses. Molt. Els nois adolescents i algunes noies també es van sentir atacats. I això que vaig començar la meva intervenció dient clarament que el que tractaríem no anava amb ells ni per ells. Però ni així, no hi va haver manera.

Durant la meva exposició ja van començar els comentaris fora de to, els intents d’intervenció, etc. Però va ser en el torn de preguntes quan va sorgir l’allau de crítiques a allò exposat, qüestionant fins i tot amb males formes, algunes de les frases que contenia el material exposat. Vaig haver de repetir incessantment al llarg de tot aquest temps que, quan formulessin la seva pregunta o dubte, busquessin sumar per seguir aprenent en comunitat, però no va poder ser.

Durant el dinar amb les amigues que havien organitzat la trobada vam estar comentant el que va passar i totes vam coincidir en el dur que resulta veure com, després de gairebé vint anys de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2004 sobre mesures de protecció contra la violència de gènere que, entre altres mesures, contempla la sensibilització en tots els aspectes i nivells, la nostra adolescència segueixi amb un discurs tan negacionista.

Òbviament les feministes no ens aturarem en la nostra tasca transmissora dels valors necessàriament igualitaris a la nostra societat. I, òbviament també, la gent adolescent que va acudir a la xerrada, i malgrat totes les seves resistències, estic completament convençuda que alguna cosa retindrà a la seva memòria fins i tot en el futur. Senzillament perquè vaig exposar força exemples de situacions on es donen micromasclismes de forma quotidiana que poden acabar derivant en qualsevol tipus de violència masclista que vivim de forma habitual les dones. I, sobretot les noies, recordaran alguna cosa en un futur proper.

És preocupant com el discurs populista que comporta el negacionisme de les violències masclistes cala i, tanmateix, el feminista i, per tant, de prevenció d’aquestes violències, resulta força impermeable.
Tot i això, té la seva explicació lògica. El patriarcat és fàcil d’entendre atesa la seva llarga trajectòria i, per tant, el seu continuisme està acceptat des de les posicions biologicistes i de naturalitat de les coses sobre les quals s’han construït els fonaments culturals del patriarcat social i col·lectiu.

Per contra, la teoria feminista qüestiona aquests fonaments basats en la diferència biològica per construir societats injustes i basades en els privilegis masculins sobre les submissions de les dones. O, dit altrament, el feminisme és atemptatori contra l’ordre patriarcal establert que resulta absolutament injust per a les dones i les nenes. I això costa d’acceptar.

I costa d’acceptar perquè comporta implícitament el reconeixement dels privilegis que han gaudit la meitat de la població, és a dir, els homes, en base a la submissió, fins i tot per la força de l’altra meitat de la població que som les dones. I reconèixer aquests privilegis, en justícia hauria de comportar la renúncia per part dels qui els gaudeixen per construir una societat més equitativa i justa. I això és força difícil de pair per part dels que tenen assumit el discurs negacionista i l’expandeixen.

Aquests dies va ser l’alumnat adolescent d’un institut que, en plena adolescència, nega privilegis i parla d’atacs als homes. Això, en certa manera, forma part de la pròpia adolescència en plena ebullició, que tot ho qüestiona i que, en la seva pròpia construcció, pot afirmar una cosa i la contrària sense gaires problemes. És potser massa aviat per exigir-los coherència en els seus discursos.

Però el problema són les persones adultes que s’entesten a negar les violències masclistes i que des de les institucions tenen el mateix discurs de l’alumnat de l’institut. No hi creuen. La neguen, mentre que moltes dones són maltractades per haver nascut dones. Algunes fins i tot des de la infància. Això sí que és un greu problema per a les dones.

Però des del feminisme no ens pararem, ni callarem en la nostra denúncia permanent del patriarcat assassí que busca la seva pervivència a través del patiment de les dones. I que tampoc no dubta a assassinar per mantenir el seu ordre asimètric, jeràrquic i justificatiu d’aquests assassinats i explotacions de les dones.
Perquè no, no ens callaran per molt que ho intentin. Les nostres veus feministes són i seran també les veus de les assassinades i explotades pel patriarcat. I ho continuaran sent.

Perquè potser, de vegades estiguem cansades, no ho negue. Però no estarem mai vençudes. Que prenguin bona nota els negacionistes defensors del patriarcat.

Perquè van ser, som. I perquè som, seran. I així continuarem. Que no ho dubtin

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG

També et pot interessar