Els palaus, a més de tenir passadissos secrets i cambres ocultes, sempre han tingut armaris molt ben tancats
Sissi emperatriz (Wikipedia)
El llibre Reyes sodomitas, de Miguel Cabañas (Egales) se suma a d’altres que miren de treure de l’armari a més d’un membre de les monarquies regnants i no regnants de la història. Els palaus, a més de tenir passadissos secrets i cambres ocultes i ser escenari de tractats i festes, sempre han tingut armaris molt ben tancats, dels quals, a poc a poc, se’n van escapant alguns prínceps i reis. I fins i tot alguna reina, com l’emperadriu Sissi, que va desenvolupar una afició exagerada a col·leccionar retrats de belles dames.
Regne Unit
A banda dels històrics i llegendaris Alexandre el Magne, Adrià i Juli Cèsar, a qui anomenaven la reina de Bitinia per la seva relació amb el rei Nicomedes, en aquesta llista de reis amb ploma els britànics ostenten un petit rècord. Ricardo Corazón de León, que va regnar al segle XII, és un dels primers monarques homosexuals que la historia ens ha deixat. La seva relació amb un altre rei, Felip August de França, converteix a aquests dos sobirans en la parella de reines per excel·lència. “Ricardo, que llavors era duc d’Aquitània, va firmar una treva amb Felip, rei de França, que des de feia tant temps li testimoniava tant honor que menjaven cada dia a la mateixa taula, al mateix plat, i durant la nit, el llit no els separava”, explicava a les seves cròniques l’anglès Roger de Hoveden.
El rei Eduard II Plantagenet va estimar sense amagar-se’n a Piers Gavestón, primer comte de Cornualla. Aquella preferència, unida al retall de privilegis de la noblesa que va dur a terme durant el seu regnat (1307-1327) van ser una mala combinació per al rei i per a Piers, que va morir assassinat el 1312 després d’anys d’intrigues de l’aristocràcia anglesa.
Al segle XVII, el rei Jacob I d’Escòcia i VI d’Anglaterra va tenir una esposa protocol·lària, Anna de Dinamarca, i quatre amants barons reconeguts: el seu cosí, Esmé Stuart, sir James Hay i Robert Carr, a qui va nomenar Comte de Sommerset, i el darrer i més estimat, George Villiers, a qui va concedir el títol de Duc de Buckingham i va ser la persona que va tenir al costat quan va morir, el 27 de març del 1625. “No sóc Déu ni àngel, sinó un home igual als altres i que confessa amar per damunt de tot a aquells que han trobat un lloc al seu cor. Podeu estar segurs que estimo al Comte de Buckingham més que a qualsevol altre… Jesucrist tenia a Joan Baptista i jo tinc a George”, va declarar Jacob davant el Consell Reial.
França
A França ha existit també una règia tradició homosexual. Si al segle XVI, el dia de la seva boda Enric III va desitjar amb tota l’ànima lluir el vestit de núvia que ell mateix havia dissenyat per a la seva esposa. Al segle XVII el príncep Felip d’Orleans, germà de Lluís XIV, es va dedicar a escandalitzar la Cort amb els seus dissenys, el seu maquillatge excessiu i el seu llibertinatge. Monsieur, títol que rebia per ser germà del rei, va tenir diversos favorits –Julio Mancini Mazzarino, Armand de Gramont, el marquès d’Effiat– però el preferit sempre va ser Felip de Lorena. Com era de rigor, Monsieur es va casar. La primera vegada amb Enriqueta Ana Estuardo, i en quedar-se vidu, amb Isabel Carlota del Palatinado.
A Liselotte, segons l’anomenaven, no li importaven les preferències del seu espòs. Al contrari. Segons va escriure al seu diari quan van decidir la separació conjugal després del naixement del tercer fill: “Em vaig sentir alleujada quan el meu espòs va suggerir que tinguéssim llits separats, donat que, si he de dir la veritat, mai no vaig trobar gaire plaer en tenir mainada”. També al diari de la reina hi trobem l’entrada següent, arran de la mort de Felip: “Si es pogués saber a l’altre món què passa en aquest, Monsieur estaria molt satisfet de mi, ja que he buscat totes les cartes que li havien escrit els seus favorits i, sense llegir-les, les he cremat per tal que no caiguessin en mans d’altri”.
Península Ibèrica
Al segle XV, quan la casa Trastàmara estava al poder al regne de Castella, dos reis van voler ser reines: Joan II i el seu fill, Enric IV. Ells van fer bona aquella dita que diu: ‘A Castella de tal pal, tal estella’. Joan II va tenir d’amant al seu privat, Àlvar de Luna, que va ser l’home més influent i temut del regne fins que el van executar l’any 1453. Al darrere d’aquella mort hi havia la mà ferma d’Isabel de Portugal, segona esposa de Joan i mare de la futura Isabel la Catòlica. L’historiador de l’època, Fernán Pérez de Guzmán, escrivia a les seves cròniques Generaciones y semblanzas: “El rei Joan ni de nit ni de dia volia estar sense dom Àlvar de Luna, i li donava avantatge sobre els altres, i no volia que cap altre els vestís ni el tractés”.
El seu fill, Enric IV de Castella, va rebre el sobrenom de L’impotent per no haver tingut cap fill amb la seva primera esposa, Blanca de Navarra, i perquè la filla que va tenir amb la segona, Joanna de Portugal, era, segons els rumors, del seu favorit, Beltrán de la Cueva (per això anomenaven la nena Juana la Beltraneja). I si Enric no congeniava amb les dones, amb els homes no tenia pas problemes. Entre els seus amants trobem Joan de Pacheco, que va voler tenir el mateix poder que va tenir Àlvar de Luna durant el regnat de Joan II de Castella; Gómez Cáceres, “un jove de figura arrogant, bellesa física i tracte afable”, el qual, segons les cròniques de l’època, va gaudir del favor reial només per aquestes virtuts, i Beltrán de la Cueva.
Al segle XIX, un personatge de veu atiplada i gestos amanerats va conquerir un espai d’honor als armaris reials: l’espòs de la reina Isabel II, Francesc d’Assís, duc de Cadis. A dom Francesc l’anomenaven Paquita a Madrid, i el seu favorit va ser Ramon de Meneses, duc de Baños. La reina Isabel explicava sovint a les persones del seu entorn la decepció que es va endur la nit de noces quan es va adonar que el seu marit duia més brodats que ella mateixa. Al dia següent de l’enllaç, la parella ja dormia en habitacions separades.
A principis del XX, l’infant Lluís Ferran d’Orleans, fill d’Eulàlia de Borbó i cosí germà d’Alfons XIII, va ser l’homosexual reial més destacat, brillant i escandalós del moment. A París, en Lluís Ferran va ser client habitual de l’hotel Marigny, un must de l’ambient parisenc de l’època, on va treballar de relacions públiques, i a Venècia va viure una època daurada amb els gondolers més atractius. Es va casar el 1930, quan tenia 42 anys, amb la princesa Marie de Broglie, que en tenia 73 i era hereva d’una gran empresa de sucre que va arruïnar abans d’abandonar-la.
Als nostres dies
Ara fa uns mesos, l’octubre del 2012, el llibre Cuestiones reales va provocar un tsunami reial a Bèlgica. El seu autor, el periodista belga Frédéric Deborsu, va posar el príncep Felip de Bèlgica al punt de mira. “Als 39 anys, Felip tenia un problema amb les dones”, afirma el periodista al seu llibre, en què explica que l’hereu hauria mantingut una intensa relació amb el compte Thomas de Marchant antes de casar-se el 1999. “Durant alguns anys, els dos homes van estar junts. Però el príncep va haver de cedir al xantatge del seu pare i casar-se amb Matilde d’Udekem: ‘O et cases, o no seràs mai rei’, va dir Albert II al seu fill”. I Felip, com molts altres, es va casar.
Altres casos recents han estat els d’Albert de Mònaco, que s’ha mantingut solter fins als 52 anys, i Eduard d’Anglaterra, un apassionat del teatre que preferia el disseny per damunt dels uniformes i que no va aconseguir acabar la seva formació militar. Tots dos s’han casat, tot i que no sabem si amaguen alguna cosa a l’armari.
Una reina? Sissi?
Hi ha una llegenda d’armaris al voltant d’una icona de la femineïtat reial: l’emperadriu Sissi. L’escriptora Anna Maria Moix ha gosat qüestionar l’heterosexualitat de la bella i eterna Sissi, des d’una perspectiva de gènere històric, a la seva novel·la Vals negro.
Aquesta obra retrata la vida de l’emperadriu, es menciona la seva amistat amb nombroses dones de la seva època i la insistent afició que tenia a fer-se fotografies amb amigues i admiradores: “Una segona mirada més atenta descobria que, en realitat, els quatre mariners eren quatre dames vestides de mariners, amb brusa i gorra. I una tercera mirada revelava la veritat: ¡les quatre dames vestides de mariners eren l’emperadriu i les seves dames! L’emperadriu, asseguda, tocava la mandolina; Elena de Taxis, agenollada al seus peus i amb un gosset als braços, la mirava com un enamorat; Matilde de Windischgrätz, dempeus, aguantava una ullera de llarga vista, i al fons apareixia l’hongaresa Lily de Hunyady, mirant-les a totes amb expressió malvada”, es llegeix en un moment de la novel·la. Per si quedaven dubtes de la naturalesa de les relacions de Sissi amb les seves amigues, en aquesta novel·la de tall històric també es llegeix: “(…) a la impertinent i constant presència de Lily Hunyady al costat de l’emperadriu la seguiria la d’aquella ‘gitana espanyola (…) que no altra que la impressionant Maria de Còrdova. Per les agres dames em vaig assabentar que l’emperadriu s’havia encapritxat de la companyia de l’espanyola al seu pas per Sevilla”.
