Dijous 25 abril 2024

Dijous 25 abril 2024

Compartir

Què fem amb els superlatius?

La idea de parlar dels superlatius se’m va ocórrer quan vaig veure al diari el titular de la necrològica de l’actriu Gina Lollobrigida que posava “La més guapa del món”. Pel cap em va passar si seria veritat o si era una exageració de la redacció periodística.

Per una altra banda, vaig recordar que, en una sortida a Tossa de Mar, vaig veure l’escultura d’Ava Gardner (1922-1990) que també havia estat qualificada de “l’animal més bell del món” (això de “l’animal” fa angúnia). La vinculació d’Ava Gardner amb Tossa és ben conegut perquè part del rodatge del film Pandora and the flying dutchman (1951) es va fer al nostre país i d’aquest fet va sorgir la relació d’Ava Gardner amb els toreros Mario Cabré i Luis Miguel Dominguín. La premsa de l’època en va anar plena.

En el cas de Gina Lollobrigida (1927-2023), va ser la primera sex symbol sorgida a l’Europa de la postguerra en l’època del neorealisme italià i durant les dècades del 1950 i del 1960 fou una de les actrius italianes més famoses. Va tenir problemes quan es va traslladar a Hollywood. Cap al final de la dècada del 1970 es va anar retirant-com a actriu i es va dedicar a la seva empresa de cosmètics, a la fotografia i a l’escultura. També va escriure, dirigir i produir un documental sobre Fidel Castro (1975). I cal recordar que Lollobrigida es va presentar sense èxit a les eleccions al Parlament Europeu l’any 1999.

Sobre dones i cinema trobareu material al Centre de Documentació de Ca la dona, però sobretot penseu que les especialistes en el tema són les companyes de Drac Màgic.

Tornem a la qüestió dels superlatius i fem una mica de repàs de morfosintaxi per a recordar que hi ha un ús del superlatiu absolut del tipus “aquesta dona és guapíssima” o “aquesta dona és molt guapa”. Per una altra banda, hi ha un ús relatiu del superlatiu perquè sembla que s’hi posa un límit com quan es diu “aquella nena era la més guapa de la classe”. De tota manera l’expressió que ens ha porta fins aquí, “la dona més guapa del món”, no té res de relativa perquè no hi ha límit, és més aviat una exageració.

Si penso en l’exageració, em ve al cap aquella expressió de “fer teatre”, per exemple, “no em crec el que diu, sembla que faci teatre”. La definició de “fer teatre” és ben bé aquesta: “fer una acció de caràcter exagerat o espectacular per a impressionar”. Podríem dir, doncs, que, quan es fa ús de superlatius en segons quins titulars i contextos, s’està fent teatre?

D’aquesta manera faig el pas al teatre per a poder recordar “la gran dama del Teatre Lliure”, Anna Lizaran (1944-2013), perquè justament l’11 de gener va fer 10 anys de la seva mort.

Anna Lizaran i Merlos va fer teatre, cinema i televisió catalana. Es va formar en art dramàtic al Centre d’Estudis Experimentals de Barcelona, va formar part dels Comediants, va anar a París a estudiar mim i, quan torna l’any 1976, va ser de les fundadores del Teatre Lliure on va començar i continuar la seva carrera d’èxits, participant en la majoria de muntatges.

El llibre que podeu trobar a la biblioteca és el que es va presentar quan se li va retre homenatge l’any 2014. És un llibre de gran format amb una col·lecció de fotografies magnífiques que donen testimoni de la pluralitat i diversitat de registres de l’actriu. El va publicar Viena Edicions amb ajut institucional i la responsable del projecte gràfic i de la supervisió de l’edició fou Irene Bordoy, companya sentimental d’Anna Lizaran. És un bon document per a rememorar les actuacions estel·lars de l’actriu.

Anna Lizaran va rebre nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva carrera teatral, però justament el primer fou el Premi Memorial Margarida Xirgu l’any 1982. Aquest premi s’atorga anualment des de 1973 a la interpretació femenina més destacada de la temporada teatral.

No té res d’estrany que el guardó que premia les actrius de teatre porti el nom de Margarida Xirgu i Subirà (1888-1969) que fou una excepcional actriu catalana que va acabar la seva vida a Uruguai.

Va començar com a actriu en grups de teatre d’aficionats fins que el 1906 debuta com a professional al Teatre Romea amb l’obra Mar i Cel d’Àngel Guimerà i a partir d’aquí comença a destacar a l’escena catalana. L’any 1914 marxa a Madrid on coneix Federico García Lorca amb qui va establir una amistosa col·laboració de tal manera que va estrenar gairebé totes les obres del poeta, Mariana Pineda, La zapatera prodigiosa, Yerma, Doña Rosita la soltera o el Lenguaje de lasa flores…

Poc abans de la guerra es trasllada a Sud-amèrica, acompanyada per Irene Polo i ja no tornarà mai més. Resideix alternativament a Xile, l’Argentina i a l’Uruguai, on obté el càrrec de directora de l’Escuela Dramática Municipal de Montevideo.

Un altre dia haurem de parlar d’Irene Polo que només he citat de passada i evidentment de les dones de teatre més vinculades a Ca la dona com, per exemple, les companyes del Projecte Vaca i Lluïsa Oliveda que han deixat documentació al Centre i també de les que participen en els grups de “teatre de les oprimides”.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

L’escriptora feminista francesa Annie Ernaux, Premi Nobel de Literatura 2022

Per Loreta Sánchez – Petra Cristian. AmecoPress El jurat destaca a la seva obra “el...

Primera Trobada de Dones de les Illes Balears

En l’acte es va retre homenatge a les Dones de negre en el desè aniversari...

Europa: Debat al Parlament Europeu sobre Turquia i violència masclista / La Independent / Notícies gènere

La violència masclista ha estat tema de debat en el Parlament Europeu durant aquesta setmana...