OPINIÓ
Més enllà de les virtuts i defectes que tingui la pel·lícula mignonnes (Guapis), i més enllà de la polèmica creada per la desafortunada campanya de promoció de Netflix.
La lliçó més important que ens dóna, al meu parer, aquest film és que mostra, de manera meridiana, que ser dona no és un sentiment, ni una performance, ni una identitat innata, ni una elecció, sinó el producte d’un aprenentatge que s’imposa pel fet de néixer amb un sexe determinat.
L’aprenentatge universal de la subordinació, ja sigui en un context cultural tradicional o en un context postmodern. El resultat és el mateix: les nenes són sotmeses a un ensinistrament des de molt jovenetes perquè tinguin aquells valors que la societat ha decretat que els són propis.
El mateix podríem dir dels nens, però aquesta pel·lícula se centra en l’univers femení, encara que el masculí també el veiem com a contrapunt i oposició al primer. En el primer cas, Amy ha d’assimilar els costums i tradicions que la seva mare, la seva tia i totes les dones del seu entorn han assimilat abans que ella: que una dona ha de mantenir un comportament pudorós, una predisposició a ser per als altres, una acceptació resignada dels mandats i imposicions culturals, una relació vergonyant amb el seu propi cos i unes habilitats pràctiques que la converteixin en una hipotètica bona esposa (pelar cebes com a metàfora del plor futur que li espera).
En el context cultural postmodern l’aprenentatge de ser dona no és molt millor, a diferència del que es pogués pensar. Si del que es tractava era de mostrar el desafiament d’una nena a la tradició patriarcal, s’hagués pogut triar que la nena en qüestió voldria ser enginyera, o una excel·lència de les matemàtiques, o una jugadora de futbol excepcional. No obstant això, l’aprenentatge de ser dona en la nostra societat de l’espectacle lluny de proposar models que fomentin l’autonomia i la vàlua intel·lectual es redueix a que les nenes imitin els morros i el cul de Kim Kardashian.
El que volen les nenes de les nostres supermodernes societats és el que aquestes els ofereixen com el màxim triomf a què poden aspirar: convertir-se en objecte, pintar-se els morros, anar a comprar per comprar, embotir-se en roba ajustada i aprendre a perrear.
Ni tan sols poden tenir uns quilos sobrers, com li passa a Yasmine, a la qual es commina a que faci dieta si vol ballar. Ser dona a les societats modernes, igual que en les tradicionals, significa interioritzar el que et fa valuosa, una cosa que les nostres nenes aprenen així que comencen a caminar. Mirin on mirin veuen el mateix model de dona, tant si es diu Shakira, Cardi B, Nicki Minaj, Rosalía o Beyoncé. Aquest és el model d’empoderament femení que la societat postmoderna valora i és capaç d’oferir. I ja podem anar fent discursos bonics sobre igualtat, lliure elecció i no sé què.
*Publicat a Público
