“Cal interioritzar que les dones no naixem per satisfer expectatives alienes” Entrevista a Juana Gallego, escriptora i professora titular de la Facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Des dels budells i amb el cor a la mà. És així com Juana Gallego ha escrit la seva nova novel·la. Una obra que assenyala la violència contra les dones des del principi dels temps i que no hi ha cap manera de desnonar. “Encara que és ficció les tres dones protagonistes de la novel·la em són conegudes. Experiències viscudes o vistes molt a prop. Sé de què parlo”, comenta. Mor una dona explica la història d’Antonia-Amanda, una noia que torna al seu poble andalús després d’haver patit un intent d’assassinat per part de la seva parella. Allí rememorarà l’episodi i descobrirà que el seu cas no és el primer a la família, sinó que connecta amb les experiències de l’àvia i la tieta, víctimes d’una violència durant tant de temps silenciada.
La violència masclista recorre les pàgines del llibre publicat per l’editorial Galibo fins al seu punt i final i teixeix amb mestratge feminista la vida abocada de les protagonistes i el dolor que els va suposar en llurs vides. “Totes elles mai no van pensar en si mateixes i les que van atrevir-se a fer-ho van pagar-ne un alt preu. Les dones som educades per posar sempre en primer lloc els altres. Potser no
se’ns adoctrina directament en aquest sentit, però aquesta idea de no ser importants ens envolta, és a l’entorn familiar, però també en l’educatiu, en els productes culturals, a tot arreu; no som educades per donar prioritat al nostre projecte de vida, sempre quedem en un lloc secundari”, diu.
Per això, l’escriptora i experta en gènere i comunicació recalca que quan la dona trenca amb aquest destí carrega “amb el preu de ser considerada egoista, mala persona, i és clar, a qui li agrada que no la considerin bona persona? A ningú no li agrada decebre els altres.
Però cal interioritzar una asseveració: les dones no naixem per satisfer les expectatives alienes”.
És més, confirma amb rotunditat que aquesta obligació ens fa estar a les dones en fugida completa. “Les dones estem en lluita i moviment perpetu perquè com deia Simone de Beauvoir, n’hi ha prou amb qualsevol crisi política econòmica o religiosa perquè els nostres drets siguin qüestionats. Això vol dir que encara no hem aconseguit que les dones encarnin completament la noció d’ “ésser humà”. Les dones encara som l’alteritat, un altre, però no encarnem el tot, sempre som “la part”. Quan s’ha de representar gràficament “l’ésser humà” a la seva completesa, sempre apareix la figura masculina. Això s’ha d’acabar”.
La descripció que fas a la novel·la de l’Espanya en blanc i negre, l’Espanya rural, és més que necessària perquè d’allà venim. Creus que aquesta realitat que descrius va ser especialment cruel amb les dones?
Quan penso amb la vida de la meva mare, amb la de les meves tietes i les dones entre les quals em vaig criar, encara m’estremeixo. Potser ara la gent pensi que exagero, que el retrat que faig de l’Espanya rural, i més concretament de l’Andalusia rural dels anys 60, és molt extrem, però és que així ho vaig viure quan era nena. Literalment no hi havia res, I res vol dir res. Les meves germanes grans encara viuen per corroborar-ho. I sí, d’allà venim, i crec que és bo recordar-ho perquè no ens creguem que tota aquesta història es pot oblidar i substituir per art de màgia. Espanya era un país d’emigrants fins fa poc, que no se’ns oblidi.
En molts casos eren, com expliques en el llibre, “mares resignades supremes”
Eren dones que suportaven llur situació com una manera d’expiació, com si haguessin de pagar per un pecat que tampoc no sabien que
havien comès però pel qual havien de pagar. Un model de dona que les dones com jo, que despertàvem a la vida, odiàvem i no volíem assemblar-nos-hi. Un rebuig brutal abans d’entendre que aquestes
dones no havien pogut triar.
Com es guareixen les ferides que s’arrosseguen i ens pesen?
Costa molt i no crec que es puguin guarir sense fer algun tipus d’exercici d’introspecció terapèutica. Una manera de tirar endavant és fer-se la dura, crear-se una cuirassa perquè les coses no ens afectin.Però això té un preu: la cuirassa ens protegeix, però també impedeix que rebem les coses bones de l’exterior.
Les dones que actuen davant de les que no tenen les eines per fer-ho són les que impulsen el món?
Cadascuna fa el que pot, suposo. Hi ha dones que es resignen a complir tan bé com poden el paper que se’ls ha atribuït. Potser pensen que les coses no es poden canviar. D’altres, en canvi, no sé gaire bé per què, sentim que no podem tolerar aquestes injustícies, aquest doble raser. No podem acceptar que per ser dones hàgim de renunciar al nostre projecte vital. I sí, suposo que el canvi social es produeix quan cada cop més dones diuen prou. Jo no seguiré per aquest camí trillat. I aleshores ens convertim en feministes i ens
unim a la lluita. I llavors es veu que les coses poden ser altrament.
Per a tu, la doble militància és més a prop de l’ofuscació o és una possibilitat?
Jo no he tingut mai una doble militància, ja que des de molt jove em vaig considerar només feminista, fins i tot abans de saber què significava la paraula. Jo sabia que no volia seguir el model femení que veia al meu voltant; després vaig desenvolupar la consciència de classe, que per mi van juntes. El feminisme dona una visió global del què pot ser el món, ja que no hi ha feminisme que no inclogui implícitament una millora de les condicions de vida de totes les persones. El feminisme no vol desposseir de drets altres persones, sinó que les dones no siguin desposseïdes de drets per ser dones.
Què tenen en comú els avortaments que narres es feien a Avinyó amb els de les dones d’Andorra o Múrcia que no els poden fer avui dia?
Doncs ens diu que les coses no han canviat gaire; malgrat que ara hi ha una llei que ho permet i no cal viatjar clandestinament a Londres, a Amsterdam o a Avinyó, com es relata a la novel·la, les dones
continuen tenint dificultats per exercir aquest dret. En 40 anys que han passat des del 1980 es continuen posant traves per poder avortar, i a més encara continua sent en certa manera un tema tabú. No es parla amb normalitat, com tampoc no es parla d’altres temes que afecten les dones, com tot allò relacionat amb els processos fisiològics: menstruació, embarassos, menopausa, etc. Moltes coses encara continuen sent vergonyants, com si calgués amagar-les.
Parles també de “la desolació i la clarividència”, del principi de la fi que al seu dia va suposar el PSOE. Quina premonició tens avui dia amb l’actual govern?
Crec que al canvi de règim vam dipositar-hi massa expectatives. En els partits d’esquerra, en els grups extraparlamentaris i feministes es pensava que després del franquisme hi hauria una revolució.
Evidentment, les coses no són tan senzilles. Crec que també hi havia molta ingenuïtat. D’aquí va venir el que es va anomenar el desencís. Un cop instal·lades a la realitat política, i no a la fantasia, el PSOE va encarnar d’alguna manera l’esquerra assenyada, l’esquerra possible, perquè amb la dreta no es podia comptar.
Crec que moltes dones confiem en aquesta esquerra que avui veiem que està a la deriva, perduda en els corrents identitaris, donant cops de banda, com un penell. I en el cas dels drets de les dones crec que ha optat per un camí que no condueix enlloc, llevat de la indignació de moltes que no ens sentim represen tades en veure com es desdibuixen o es posen en qüestió drets durament aconseguits. Al Govern se li retreu que no hagi fet una aposta decidida pel feminisme i es faci còmplice de la dissolució de la lluita feminista en un tòtum revolutum de difícil comprensió.
Si acabem dient que la dona està en fugida perpètua de si mateixa, acabem bé aquesta entrevista?
No, no acabaríem bé, crec que les dones hem de deixar d’estar fugides, entenent per això l’escapisme, la fugida o la recerca permanent de nosaltres mateixes. Jo pensava que ja no calia , perquè creia que ja estava clar que ser dona és una de les dues maneres possibles d’encarnació humana, un subjecte de ple dret capaç de dur a terme el seu propi projecte de vida, però no; ara resulta que es torna a discutir què és ser dona, i que és un sentiment interior que qualsevol pot experimentar, cosa que elimina de cop la llarga història del feminisme. Les feministes no podem permetre que es torni a sotmetre a discussió què és ser dona. Punt.
Nuria Coronado Sopeña és periodista, conferenciant i formadora en comunicació no sexista. A més és autora de Dones de Front i Homes per la Igualtat (Editorial LoQueNoExiste); Comunicar a Igualtat (ICI), documentalista d’Amelia, història d’una lluita (Serendipia) i Premi Atenea 2021 @NuriaCSopena
Publicat en LaHoraDigital
