OPINIÓ
Em sembla impresentable l’assetjament a què sotmeten algunes persones, gent defensora de la pseudo teoria queer, a dones feministes.
Persones que s’han caracteritzat per la seva defensa a ultrança dels drets de persones homosexuals, transsexuals i intersexuals.
De veritat que em costa creure que, en els temps en què vivim aquestes coses segueixin passant amb persones amb demostrada trajectòria de la defensa dels drets humans de totes les persones, més enllà de la seva orientació sexual.
Descobreixo, ojiplática que la gent que defensa aquesta pseudo teoria no s’acontenta amb inundar les xarxes socials qüestionant el feminisme radical (el qual va a l’arrel dels problemes que originen les desigualtats, o sigui el gènere i que vol ser abolit pel feminisme), sinó que a més s’han institucionalitzat a través del element polític que hauria de defensar-nos a les dones i les criatures: el Ministeri d’Igualtat.
La ministra plora el 25N, però dona ales als que pretenen esborrar-nos a les dones i als nostres problemes com a dones. No som éssers gestants. Ni “privilegiades cis”. Ni “vulves parlants”. Ni un llarg etc. Som dones, nascudes dones i criades, malauradament en molts casos, com a dones. El nostre sexe és el de dona i som moltes les que no volem renegar d’ell.
Vinc de lluites sindicals i polítiques en les que sempre he defensat els drets de les persones, treballadores o no que fossin homosexuals, transsexuals o intersexuals. Quan es va aprovar el matrimoni igualitari, la seva defensa a ultrança em va costar la relació amb una persona a la qual, malgrat la distància, segueixo estimant.
Però tot això, la defensa del No Esborrat de Les Dones no ens converteix en trànsfobes. Som feministes i el feminisme inclou la defensa dels drets de totes les persones.
Anomenar-nos trànsfobes, és fer-li el joc al patriarcat i, per tant, és misogínia en estat pur. És buscar la consolidació d’un desig perquè es converteixi en llei en detriment de la meitat de la població que som les dones. És, també menysprear, a aquesta meitat de la població que som les dones en nom no se sap molt bé què. Més ben dit, sí se sap. I es persegueix. D’aquí el rebuig a la resposta feminista d’evitar a tota costa l’esborrat de les dones. I, també d’aquí mateix, el menyspreu a les teòriques feministes i a tot el seu discurs que posa en qüestió la pseudo teoria que es defensa i pels que ens diuen tránfobas.
No ho som. Senzillament som feministes que advoquem per l’equitat entre els homes i les dones. No busquem res més. Però tampoc res menys. I, pel que es veu, això cou a alguna gent.
M’assabento de l’assetjament a Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet per defensar els postulats feministes. Però Núria no és l’única. Paula Fraga ha patit una campanya terrible en recents setmanes. I altres companyes feministes a les que puc o no conèixer, però que l’han patit. Com la també històrica feminista Lidia Falcón. I només des del feminisme els hem donat suport. On queda la defensa de la ministra d’igualtat o de les seves altes directives del Ministeri davant aquests assetjaments ?. Silenci. Només silenci i res més. On queda la veu de la directora de l’Institut d’Igualtat ?, La de la responsable contra les violències masclistes? O potser aquestes violències no les consideren d’aquesta manera perquè no sempre vénen de mans d’homes, però són inspirades per la misogínia i el patriarcat?, perquè d’això no hi ha dubte.
Decebuda i molt amb l’actitud d’aquest Ministeri que busca solucionar desitjos i donar-los forma de lleis però que s’allunya del feminisme amb una tradició de centenars d’anys i que busca, senzillament la igualtat entre dones i homes. Ni més, ni menys. Que no és poc, per cert.
Negar el sexe de les dones és, senzillament, negar a la meitat de la població mundial. Negar que el gènere és l’origen de les desigualtats i l’origen de les opressions de les dones és negar una evidència històrica.
Donar rang de llei als desitjos d’un lobbie proper al Ministeri d’Igualtat per interessos polítics confessables o inconfessables és, des del meu punt de vista, negar la lluita feminista i els seus èxits històrics dels quals es beneficien fins i tot, els que els neguen ara.
Tot el meu suport a aquelles companyes i germanes en el feminisme que pateixen aquest assetjament per part dels que neguen el sexe i afirmen el gènere i que, per tant, pretenen esborrar a les dones i els èxits del feminisme.
I, per descomptat, ja n’hi ha prou d’assetjaments a les dones feministes. I també ja n’hi ha prou de pretendre esborrar a les dones perquè som una mica més de la població mundial, els agradi o no.
El camí de les violències mai va ser un camí exempt de perills. No portem les violències masclistes cap a les dones feministes, afavorint així el patriarcat i caminant cap a un grau d’enfrontament que pugui arribar a punts sense retorns. La història ens mostra que aquest no és el camí.
Senyora ministra busqui complicitats que permetin trobades i no desencontres. I, si us plau, inhabiliteu els assetjaments cap a les dones feministes que, entre altres coses, la van ajudar a ser on és.
