Potser enlluernada per tanta claredat, de vegades ho tens davant dels ulls i no ho veus.
Quantes vegades no hauré parlat i escrit sobre l’«oblit» menyspreador als diccionaris de dos fets fonamentals de l’experiència humana: que les dones engendren, procreen, i gesten. Quants cops no hauré criticat que la gestació es desestimi i s’obliteri en una «espera»; per tant, que se la titlli d’inactivitat.
I fa uns dies va ser com una revelació. Una neboda em va dir que estava esperant i a l’instant, sense pensar-ho, em van venir al cap les paraules per dir-ho. No, de cap manera «estava esperant», el que estava fent era «gestar». A partir d’ara, doncs, m’he proposat parlar sempre d’«una gestant» i no d’«una que espera», ni tampoc d’«una que està embarassada» o d’«una embarassada».
La cosa està travada —potser no tant com voldria el patriarcat— i ve de lluny. En d’altres ocasions he parlat de la injustícia, de la falsificació de la realitat i dels disbarats —freguen la insània— que contenen les definicions de mare i pare en força diccionaris. Ras i curt: identifiquen ser mare amb parir i para de comptar.
Tornem al cas. D’una banda, «estar embarassada» remet a estar allà palplantada i sense fer res (potser amb cara d’enze) i, de l’altra, «embaràs» és sinònim, per exemple, de destorb, adversitat, contrarietat, contratemps, dificultat, entorpiment, entrebanc, fre, impediment, incomoditat, limitació, llast, molèstia, nosa, obstacle, pes mort, rèmora, trava, baluerna… Tot plegat no és gaire engrescador ni positiu.
gesta. f 1 Acció memorable. 2 Narració de fets memorables. Cançons de gesta.
Si anem a «embarassar», veiem que la cosa encara empitjora. La definició que hi dedica el diccionari normatiu, el DIEC2, és: embarassar [..] 2 tr. Prenyar (una dona). La del diccionari normatiu castellà s’hi assembla força: embarazar 2. tr. Dejar embarazada a una mujer. La de la Gran Enciclopèdia ho deixa així: embarassar [..] 2 tr Fer concebre una dona. Totes tres en segona accepció, per tant, secundàries; totes tres exclouen les dones del fet d’embarassar(-se). No és que no hi tinguin protagonisme és que ni tan sols hi tenen la més mínima participació; «els ho fan», no fan res.
En resum. Els diccionaris atribueixen el fet d’engendrar o de procrear exclusivament a algú aliè a la interessada («prenyar», «deixar embarassada», «fer concebre»), no és estrany, doncs, que per parlar dels nou mesos llargs de gestació es prefereixi dir que una dona està esperant, que es tracta d’un temps d’espera, en comptes de parlar de la èpica tempesta d’hormones o de les múltiples proeses físiques i psíquiques no exemptes de perill i desgast que realitzen les dones abans de donar a llum; és a dir, quan gesten.
S’evita parlar justament de l’activitat que fan en solitari, per si soles, i se’n parla com d’una espera, que és justament el que elles no fan perquè es dediquen a l’activitat de gestar. Els diccionaris defineixen la gestació, doncs, d’una manera clàssica: un cop més presenten les dones com a passives.
Una altra volta de rosca. No defineixen gestar per l’actiu paper que hi fan les úniques protagonistes —les dones— posant el seu cos en joc, sinó tenint només en compte l’experiència de qui acompanya la gestant, fins fa poc i en molts casos, el que passa als homes (esperar sense cap activitat ressenyable pel que fa al cas) o les parelles (ara prou més diversificades), en el cas que les dones no hagin decidit tenir la criatura en solitari.
La llengua que tot ho pot, hi insisteixo, forneix les paraules per dir-ho: «la gestant», «està gestant». De fet i en paral.lel, veiem que els mitjans de comunicació parlen de gestació o de gestants però només quan es refereixen a les dones que es lloguen i venen —habitualment empeses per la necessitat i la misèria— el fruit de la gestació (¿els sona, per exemple, «gestants ucraïneses» o «gestants de lloguer»?), dones que sigui dit de passada, també pareixen; és a dir, s’esmenta la gestació quan hi ha una transacció econòmica, un negoci, però no quan les dones gesten «gratuïtament». Curiosa manera de classificar i d’explicar aquest tros de món que és l’experiència femenina. Tampoc la feina de les mestresses de casa es considerava feina (¿els sona: «No, la meva mare no treballa»?). Com que és «gratuïta» ni cotitza ni és considerada pel PIB. Només es considera feina, habitualment molt mal pagada i precària, quan la fan les Kellys o les feineres.
El cine i la literatura femenines en construeixen autèntiques cançons de gesta. Per exemple, la manera com ho explica Amélie Nothomb.
Se imponen algunas matizaciones ontológicas. Hasta los catorce años, dividí a la humanidad en tres categorías: las mujeres, las niñas y los ridículos. […]
Las mujeres eran personas indispensables. Preparaban la comida, vestían a los niños, les enseñaban a atarse los cordones de los zapatos, limpiaban, construían bebés dentro de su vientre, llevaban ropa interesante.
Amélie Nothomb. El sabotaje amoroso
L’últim paral.lelisme entre gestar i crear l’he trobat a Mamut (2022), el llibre que clou la magnífica i crua trilogia que la també poeta Eva Baltasar (1978) va iniciar amb Permagel (2018) i a la qual va seguir Boulder (2020).
Sobta llegir el petit resum de Mamut a la llista de llibres més venuts dels diaris: «La història d’una jove que vol ser mare soltera tanca una trilogia de l’autora». No en penso desvetllar res però qui l’ha escrit o no se l’ha llegida o no n’ha entès un borrall. Baltasar és claríssima al respecte.
No era el desig d’un fill, el que m’havia segrestat, era el desig de gestar-lo, el de fer passar la vida cos a través, el de crear.
Eva Baltasar. Mamut
