Conversa de La Independent amb Thais Corral, emprenedora social brasilera de família gallega, totalment compromesa amb el planeta Terra del segle XXI, que posseeix una qualitat molt rara.
El que la vida li dóna, en talents naturals i oportunitats, ella és capaç de traduir-ho en activitats que al seu torn transformen la realitat, combinant teoria i pràctica, local i global, “femení” i “masculí”.
Amb excel·lents resultats, si observem la quantitat de premis internacionals rebuts en aquesta trajectòria, de part de la Silicon Valley o de les Nacions Unides per al Medi Ambient. Val la pena conèixer-la.
Els talents naturals li provenen, tal i com explica, d’una família valenta, que va deixar una Galícia pobre per buscar nous camins entre el Brasil i l’Uruguai, quan començava el segle XIX. Entre ells hi havia un avi creatiu, que va obrir el primer restaurant vegetarià al Brasil, una àvia remeiera, i un pare que va muntar una fàbrica tèxtil, morint quan Thais tenia 14 anys. La seva mare, que no va poder assumir la gestió de l’empresa, s’esperava que ho fes Thais, en acabar els estudis en una universitat d’elit, però ella se sentia estranya en aquest món empresarial concentrat exclusivament en els diners, i als vint anys va decidir recórrer al revés el camí traçat per la seva família, i anar a explorar Europa.
Alguns italians la van convidar a la vigília de l’Any Nou a Roma, on va sentir una espurna de déja vu, i després d’acabar els estudis va tornar allà quedant-s’hi cinc anys. A Roma treballava algunes hores al dia com a traductora i a la Ràdio Vaticana, submergint-se la resta del temps en l’activisme feminista. Entrevistava dones llatines a Roma, escrivia a “Noi Donne”, la revista de les dones comunistes, mentre mantenia contactes amb les dones al Brasil.
“Va ser un període de gran aprenentatge a nivell humà, i alhora incert en el pla econòmic, sense saber on aterrar”, ens explica. “Les meves companyes militants tenien les espatlles cobertes pels seus pares, mentre jo tenia una mare fràgil que cada vegada que venia a Roma es posava malalta”.
L’oportunitat de prendre un rumb més definit arribà en guanyar una beca d’un any per a la joventut llatina a Chicago, on va estudiar metodologia d’investigació, però amb el compromís de tornar al Brasil.
Thais Corral va tornar al seu país just quan el procés de reconstrucció democràtica estava en ple apogeu, acollida de braços oberts per les companyes feministes, que li van demanar apropar les dones rurals i les pobladores urbanes semianalfabetes a la ràdio, per començar a expressar les seves històries i opinions. Així, amb algunes voluntàries, va néixer el programa “Fala Mulher”, que en una dècada va aconseguir obrir 400 estacions de ràdio locals. Mentrestant Thais treballava per Inter Press Service, (IPS) una agència de periodistes del Sud en el món, finançada pels països escandinaus, viatjant per tota Amèrica Llatina, donant formació i coordinant les activitats dels periodistes. Van ser anys de treball, treball, viatges i més viatges, recorda Thais, amb poc o nul temps per caipirinhes i enamoraments.
També perquè, alhora, va haver d’ajudar la seva mare a arreglar financerament el negoci familiar, abans de poder-lo vendre.
“Mentre tant a Rio el 1987 es va fundar el Partit Verd, un partit llibertari, avançat, que va donar espai a la participació de les dones”, segueix explicant Thais.
“El 1989 el Partit Verd alemany em va convidar a Bangla Desh a la primera conferència ecofeminista asiàtica amb Vandana Shiva, una de les pioneres de l’època. Volia fer alguna cosa similar a nivell llatinoamericà? Em van preguntar a Hamburg: els fons hi eren. Vaig respondre que volia implementar no un, sinó dos projectes. Un, per enfortir el sistema de les estacions de ràdio locals, fins llavors conduides de forma voluntària per activistes, donant lloc a una sòlida organització, la CEMINA, i dos, fundar la Xarxa de Desenvolupament Humà, basada en la Dona i Medi Ambient, REDEH.
Podien les dones contribuir a enfrontar els problemes de la pobresa, l’exclusió social, la contaminació ambiental? No va ser un procés fàcil, com es pot imaginar. Passem per un període de confusió abans d’arribar a una organització efectiva. Vaig aprendre a no témer els conflictes momentanis, quan hi ha un objectiu important. Just el 1992 es va celebrar la primera Cimera de l’ONU sobre Medi Ambient, la Cimera de la Terra, per abordar el desafiament de salvar un planeta que les activitats humanes estaven portant al col·lapse”.
“Tenia 33 anys, i amb les altres dones i lideresses socies ambientals vam anar fent trucades per a establir la carpa de ” Female Planet “, (Planeta Fémina) on amb un procés estratègic inclusiu vam crear l’Agenda de Dones 21. La nostra carpa estava connectada a 14 xarxes que van portar idees, és a dir, 14 punts sobre el consum, la pau, la terra, l’esperit empresarial.
Hem pogut tenir molta visibilitat i intervenir en la formulació del document final. Per fi les dones sortíem del tema gairebé exclusiu, (encara que bàsic), de la violència de gènere, convertint-nos en agents de canvi general, d’un desenvolupament diferent. Crec que les dones podem aportar molt en això, amb la nostra capacitat de crear abundància encara amb pocs recursos, i la capacitat de trobar connexions, els fils amagats entre temes diferents, buscant solucions innovadores. Després de la Cimera de Rio, durant 10 anys vaig tenir el paper d’implementar l’Agenda global d’Educació de les Dones a nivell de l’Estat de Rio, i ho vaig fer a través de 50 esdeveniments.
Mentrestant, a nivell internacional, em van cridar a participar en les Conferències de les Nacions Unides, la del 19’93 sobre Drets Humans, la del 19’94 sobre Població al Caire, la de Bejing sobre Dones el 1995, la del19’96 sobre Hàbitat, una després de l’altra, fins a començar a sentir cert cansament, perquè treballem dur per arribar a acords amb els polítics i després gairebé tot es quedava en el paper.
Hi va haver un fet que em va marcar i em va fer reflexionar molt: la mort en 1998 de Bella Abzug, una activista feminista poderosa i influent, que solia dir: “El lloc de les dones és la casa, és a dir, la Casa de Representants”. I justament va ser una de les primeres congressistes dels Estats Units, una veritable estratega, co-fundadora d’una organització global de Advocay cap a l’ equitat de gènere i la integritat del medi ambient, WEDO (Women ‘s Environment and Development Organization). Però malgrat tanta activitat desenvolupada i reconeixements obtinguts, en els últims anys Bella es va sentir sola i ressentida. Això em va fer pensar que les activistes moltes vegades cuidem molt l’extern, però no sabem regenerar i nodrir les nostres energies interiors. Així que vaig decidir prendre un any sabàtoc i me’n vaig anar a Harvard per fer un curs sobre leaderdership, sobre com activar la capacitat creativa en equips. Volia contribuir al desenvolupament humà al planeta, sense estar directament vinculada a la política. Juntament amb la investigació de Harvard, enfocada en la voluntat, l’organització, la racionalitat, em vaig interessar en una recerca més profunda, espiritual i intima.
Com fer possible una veritable comunicació entre les persones, sabent escoltar des del cor, no només des les orelles, com aprendre el respecte a l’altre, a deixar anar, a delegar? Mitjançant tècniques de la pedagogia budista i del ioga vaig aprendre a crear un camp de forces en el cos, per mantenir la claredat i no perdre energies en els conflictes.
Vaig aprendre que no només hi ha el coneixement intel·lectual, sinó que podem obrir els nostres canals de saviesa interna, sentint-nos part de la natura i del cosmos.
“No va passar gaire temps abans que arribés el moment d’unir els diversos temes que havia tractat, com Gènere i Medi Ambient, per transformar una realitat en la pràctica. La primera experiència va ser en el Sertao de Bahia, amb un grup de dones que volien millorar l’agricultura, i el 2004 vam començar un projecte sistèmic, que vaig ajudar a orquestrar. Vam crear un model per produir conjuntament llet, carn i palmell amb tècniques específiques per enfrontar la creixent sequera, en mòduls replicables. El projecte va reeixir, va recol·lectar molts premis i es va expandir a nivell regional.
Després vaig conèixer els llocs de la Vall del Santo Antònio prop de Rio, en l’exuberància de la mata atlàntica. I vam veure els problemes de l’àrea, la desforestació, una comunitat sense perspectives per als joves, amb l’aigua contaminada. Vam començar a treballar a l’escola el tema del fem, com millorar el sistema d’aigua, i produir aliments saludables. Un jove va venir a donar-me la idea de fer una “llogaret” local-global, i per una oportunitat que definiria un “miracle” vaig poder invertir en aquesta terra, creant “Sinal do Val”. Significa “Sincronicitat, Innovació i Alegria”, i és pensat com un hub, un refugi on els activistes podran prendre cursos de lideratge, o recarregar-se, comunicar més profundament, esperimentar tecnologies sostenibles”.
Un desafiament gens fàcil però apassionant. I la Mare Terra ho agraeix.
