OPINIÓ
El passat 7 de desembre, les portes de la justícia es van tancar novament per a les dones afectades per les esterilitzacions forçades.
La Segona Fiscalia Penal supraprovincial de Lima, va tornar a arxivar en primera instància, per segona vegada consecutiva en aquest any, la investigació d’aquest delicte.
A les defensores de drets humans que estem implicades en la demanda de veritat, justícia i reparació per a les víctimes d’esterilització forçada, ens preocupa que la resolució emesa per la fiscal encarregada, Marcelita Gutiérrez, presenti una sèrie d’arguments que no reconeixen ni assumeixen els estàndards internacionals de drets humans, menys de drets humans de les dones. És una clara evidència de la deficiència del procés d’investigació.
La magistrada va argumentar la inexistència d’històries clíniques, que les dones no assenyalin qui les van operar i que tenir com llengua el quechua no és motiu de vulnerabilitat i que no es demostra l’amenaça i el maltractament que van patir. A més, no ha pres en compte els testimonis de les víctimes que van narrar la forma cruenta com van ser esterilitzades. Poc li ha importat les actuals seqüeles que les esterilitzacions van deixar en l’autonomia sexual i reproductiva, en l’autonomia econòmica i en el benestar emocional i social de les dones afectades.
L’ investigació fiscal no ha reconegut les irregularitats que van denunciar en el seu moment les organitzacions de dones afectades: com la desaparició d’històries clíniques, la coacció, inexistència de consentiment informat, amenaces, tortures, analfabetisme de moltes víctimes, fins i tot l’ús d’un programa de dotació d’aliments per condicionar a les dones.
I en un acte que perpètua la impunitat, el racisme i la violència contra les dones que van denunciar, va resoldre no atorgar cap responsabilitat als principals perpetradors: Alberto Fujimori i les seves exministres de Salut –Eduardo Yong Motta, Marino Costa Bauer i Alejandro Aguinaga– i el personal de salut implicat. En la seva investigació, la magistrada va evitar analitzar el Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar dirigit pel mateix President de la República i que va ser aplicat entre els anys 1996-2000, mitjançant el qual es va esterilitzar a prop de 300 mil dones i 22 mil homes de poblacions indígenes, segons xifres del mateix Ministeri de Salut.
Amb la present resolució la fiscal Gutiérrez complementa la seva decisió emesa el mes de juliol passat, quan va indicar que les esterilitzacions forçades no eren un delicte de lesa humanitat ni tampoc una política d’Estat “destinada a vulnerar drets fonamentals”.
Ara la resolució definitiva està en mans del fiscal superior Luis Landa qui, en segona instància, haurà de decidir si denuncia o manté el que disposa la fiscal Gutiérrez. Per aquest motiu, el 9 de desembre l’Asociació de Dones Peruanas Afectades per las Esterilitzacions Forçades van emetre un comunicat mostrant la seva indignació, i el 10 de desembre, en el marc internacional dels drets humans, més de 30 organitzacions internacionals de la societat civil, impulsades per l’Instituto de Apoyo al Movimiento Autónomo de Derechos Humanos, la Red de Mujeres Iberoamericanas, la Colectiva Raíces y Alas, entre d’altres, al costat de persones preocupades i indignades d’Espanya i Catalunya, van emetre un manifest per mostrar la seva preocupació al fiscal Landa i expressar-li que és imperatiu prendre amb serietat la demanda de les víctimes.
Ja són gairebé vint anys que les dones afectades persisteixen en la seva denúncia amb evidències més que demostrades, com és el cas de l’última investigació realitzada “La veritat està en els nostres cossos. Seqüeles d’una opressió reproductiva” que fan visible la violació als drets sexuals i reproductius de les dones i les greus seqüeles en les seves vides.
No es pot negar l’existència d’una forta pressió de part d’interessos lligats als principals responsables que volen mantenir-los en la impunitat. I no és estrany que les dones afectades organitzades que lideren aquest procés i les pròpies defensores hagin rebut amenaces contra la seva seguretat i integritat. És una realitat que la justícia ha de prendre en compte i demostrar la seva imparcialitat.
Fer al·lusió a la “falta de proves” des de la Fiscalia és una ofensa a la dignitat i credibilitat de les víctimes, és una violència institucional que no es pot permetre en un país on es requereix consolidar la democràcia i l’estat de dret. Ara que les organitzacions defensores han interposat un recurs contra la resolució de arxivament s’espera que el fiscal Landa canviï el curs de la investigació a favor de les víctimes. Ara és l’oportunitat per demostrar que la Fiscalia de la Nació no és un espai d’impunitat sinó de justícia.
