Avui el tema és mediàtic i manté tensions polítiques a tot Mèxic, la violència feminicida i el feminicidi, estructurals, inadmissibles.
La declaratoria de l’Alerta de Violència de Gènere contra les Dones (AVGM) s’ha convertit en l’última dècada en un tema polític i mediàtic que ha deixat insatisfetes a totes les parts involucrades: víctimes, governs i societat,a creure-la com la pedra filosofal de la solució a la violència masclista, que és un assumpte estructural fundat en l’exclusió i discriminació de les dones.
Creada com un mecanisme d’emergència, ha substituit a la política pública que sí estableix, detalladament, la Llei d’Accés de les Dones a una Vida Lliure de Violència (LAMVLV) i ha creat un embull d’expectatives frustrades fins ara. No és una política pública, no hi ha responsables directes a qui teni’ls-hi en compte. No obstant això, -i això és una fortuna-, ha servit perquè la violència de gènere estigui en totes les taules de discussió, en moltes consciències i en accions amb millors o pitjors resultats.
És a més, es diu, una eina única al món, com quan a Mèxic es va inventar l’ejido que ningú podia entendre-ho. Igual. Poc clara i confosa amb la responsabilitat global de govern i societat que implicaria una resposta molt més coherent i completa. Només 3 persones a CONAVIM decideixen i proposen; els grups estatals tenen escassos coneixements i els governs no saben ni com ni què fer.
El Programa de Cooperació per Amèrica Llatina de la Unió Europea (EUROsociAL +), va avaluar, amb enorme objectivitat l’embolic d’una Alerta que no atén casos d’emergència, però que tampoc té les bases necessàries per actuar. Com que no és una política pública, els seus calibradors d’efectivitat estan fora de la lògica administrativa, de justícia, de política i de solucions com les que es demanen.
Per això tothom considera, a simple vista, que no es fa res; que no es camina ràpid a solucionar tremendes i funestes situacions, algunes inadmissibles, com les violències feminicides i el feminicidi o assassinat de dones, més de 7 al dia.
Les expertes que van treballar l’anàlisi de totes les fases de la declaratoria, sostenen que són múltiples els nusos estructurals i de funcionament que impedeixen als tres poders de l’Estat i als tres nivells de govern complir amb la seva obligació d’eliminar tota forma de violència contra les dones i les nenes.
Dures, profundes, van donar 25 recomanacions per fer de la AVGM alguna cosa possible, probable, que aconsegueixi actuar veritablement en casos d’emergència.
En reprodueixo només algunes -l’ estudi complet es pot llegir al portal de INMUJERES-. Es tracta de 27 recomanacions, que a 40 dies que acabi aquesta administració, són de la major importància. A més que és pertinent reconèixer que l’ Inmujeres, amb una aliança del més alt nivell per a aquesta avaluació s’anota un encert, característica d’aquesta institució: autocrítica, serietat i preocupació real per la violència contra les dones.
El que es recomana són joies veritables, per entendre’ns. Les autores Bénédicte Lucas i Françoise Nathalie Roth, de EUROsociAL +, ens deixen un document per reflexionar, abans, com elles diuen, de privilegiar la politització sistemàtica de la AVGM, el tracte superficial entre organitzacions socials com en mitjans de comunicació. Fins i tot criden a pensar si caldria eliminar-la per donar pas a un sistema veritable per prevenir, atendre, sancionar i eradicar totes les violències contra les dones.
Recomanacions
En primer lloc: El mecanisme és ambivalent i ha creat tensions en el seu funcionament limitant la seva eficàcia, eficiència i sostenibilitat. Es necessita revisar la metodologia i els procediments aplicats per replantejar l’objectiu de l’ AVGM. també; Hi ha un desfasament entre l’objectiu contemplat en la normativa i l’ús que s’ha fet del mateix: O com un instrument directe del Programa Integral per a Prevenir, Atendre, Sancionar i Eradicar la Violència Contra les Dones amb una planificació a mig i llarg termini; o assumir-lo com un instrument per impulsar l’adopció de mesures a curt termini per respondre a una situació d’emergència;Considerar el paper de les víctimes en el procés (no solament mitjans per les Organitzacions Socials o interessades.
Incloure una perspectiva intercultural, intersectorial i etària, considerant la situació específica de les poblacions indígenes i de les diferents categories de dones: dones lesbianes i trans, migrants, desaparegudes, amb discapacitat, etc.
Considerar totes les formes de violència contra les dones i aprofundir els aspectes de gènere de certes dinàmiques de violència (com dins el marc de la criminalitat organitzada).
Crear una estratègia planificada i aconseguir una gestió pública eficaç i eficient per identificar amb més precisió els objectius de la AVGM, alinear la AVGM amb les polítiques públiques en matèria de lluita contra les violències de gènere, dissenyar les estratègies necessàries per assolir aquests objectius, oferir un seguiment atent als resultats obtinguts i avaluar-los.
Possibilitar les correccions necessàries, i garantir la seva coherència i la seva sostenibilitat. S’hauria d’articular el mecanisme de AVGM, a nivell macro o federal, amb el Sistema Nacional i, a nivell micro o estatal, amb els sistemes estatals de prevenció, atenció, sanció i eradicació de la violència contra les dones.
Les expertes sense esmentar-directament critiquen el reglament. No cal, diuen, exigir que en les sol·licituds de AVGM dades estadístiques o suports exhaustius i precisos, aquestes sol·licituds haurien de contenir, almenys, les fonts de la informació utilitzada en la narració dels fets emergents (fins i tot si procedeixen d’articles de premsa).
Després aprofundeixen sobre com es van conformar els grups de treball. Proposen que en lloc de crear un nou GT ad hoc per a cada procés d’Alerta, instal lar un permanent, amb un mandat temporal (dos anys, per exemple).
Molt discretament consideren que s’han de seleccionar com a integrants d’aquest GT a persones especialitzades en diferents temes, gènere, polítiques públiques, seguretat ciutadana, salut pública, dret amb una experiència substancial en la matèria. Quan es tracta d’acadèmics / es, aquesta funció / missió en el GT hauria de poder ser reconeguda pel Sistema Nacional d’Investigadors (SNI) amb punts de recerca i / o beques d’investigació. Proposen capacitar perquè es requereix coneixement expert. És rellevant sol·licitar mesures provisionals, d’acord amb l’article 36 bis del Reglament, per respondre a casos concrets inclosos en la sol·licitud.
Els informes del GT han d’examinar amb molta més precisió les causes i conseqüències de la violència de gènere contra les dones denunciades. De la mateixa manera, les dinàmiques locals – regionals, sub-regionals i municipals- (que afavoreixen l’existència de fenòmens violents) han de ser analitzades precisament. De l’enteniment dels nexes causals i de les seves implicacions dependrà la idoneïtat, coherència i eficàcia de les mesures que es recomanen. Aquest diagnòstic ha de servir per orientar la presa de decisió de les institucions públiques locals. Afegeixen en el número 18 de les 27 recomanacions que l’informe del GT ha de ser molt més executiu perquè pugui realment servir com a instrument de treball. Proposen revisar els temps d’acció en la AVGM, ja que no és una política pública, sinó d’emergència.
En poques paraules. El mecanisme de Alerta ha estat positiu per a prendre consciència, però ha de ser replantejat i ajustar tots els seus passos. Insisteixen en les tensions polítiques i en la insatisfacció dels resultats; veuen amb cura com en cada entitat on s’ha declarat Alerta, manca de tot, qüestions tècniques, recursos i voluntat política, entre altres coses perquè el mecanisme no està ancorat en una política pública ben establerta.
Critiquen que hi hagi valoracions subjectives que no tenen criteris d’avaluació clars i objectius per a compliment de les accions implementades per les entitats federatives sobre els quals es pot basar SEGOB per decidir si es declara procedent o no l’Alerta.
L’informe és molt útil. Molt detallat i les seves recomanacions, si s’escolten, per totes les parts involucrades, atendrà veritables assumptes d’emergència i paral·lelament, accionarà la responsabilitat de l’Estat amb una política pública global i amb rendició de comptes que faci la diferència. Ja ho veurem.
