Per Soledad Jarquín Edgar. SemMéxico
Al llarg de la història humana les dones de totes les nacions han desafiat règims polítics i religiosos, econòmics i socials, culturals i costumistes que els impedeixen viure lliures.
Des del setembre passat les joves iraníes desafiant el costum moral es treuen el hijab, un vel negre que els cobreix el cap i part del cos, després de la mort de Masha Amini, per cops al cap propinats per la “policia moral” per portar aquest vel de manera incorrecta. Divendres passat, el règim iranià va afirmar que no va morir per cops sinó per una malaltia.
El sona conegut?
(El 13 de març, el President de la República -és a dir- Felipe Calderón, va sostenir que Ernestina Ascencio va morir per “gastritis crònica”).
A l’Iran centenars de dones surten al carrer, també es tallen els cabells i sostenen que lluitaran, que ja no tenen por.
El sona conegut?
(Atenco, Edomex, 3 i 4 de maig de 2006; Cancún, Quintana Roo, 9 de novembre 2020; León, Guanajuato, 22 d’agost 2020; Edomex, 10 d’agost 2021 i un llarg etcètera).
A Iran i el règim musulmà que subordina i trepitja els drets de les dones; a Mèxic la violència feminicida i el feminicidi que caminen enmig de la impunitat; el Me Too que recorre el món des dels Estats Units a través de la internet, el més recent instrument de comunicació, fins a l’Àfrica i l’Àsia per denunciar la multiplicitat de formes de la violència sexual.
Aquesta onada del feminisme que camina-protesta pels carrers de gairebé totes les ciutats del món, fins i tot aquelles on semblava que era impenetrable, com els països musulmans, se’n va pels fils invisibles que comuniquen en instants a banda i banda del món, tal sembla que l’aïllament geogràfic es va reduir.
Elles, les joves d’avui, són les nétes i filles de les joves d’ahir i les seves lluites fonamentals que a moltes nacions han canviat la idea fonamental de ser dones, primer per a elles i els seus drets: no més cosificació, no més objectivació, no més subordinació.
Mai no ha estat fàcil. Sempre les dones van trobar respostes violentes. Els temps actuals no són l’excepció a la regla del patriarcat-govern-religions-sistemes. El gran senyor continua prevalent, es nega a reconèixer que dones i homes som diferents per naixement (biologia) i iguals en drets (construcció social).
A Olímpia de Gouges se li va tallar el cap, mentre Mary Wollstonecraft va morir després d’un part. Totes dues van posar els primers fonaments de vindicació i denuncia d’aquesta desigualtat. La francesa a la seva Declaració dels Drets de la dona i de la Ciutadana (1791) i l’anglesa a la Vindicació dels Drets de la Dona (1790).
La guillotina d’avui és tan letal com la utilitzada a França revolucionària i com fa tres segles, les joves d’avui no tenen por. Estan cansades de viure amagades, perquè el hijab és un símbol de les opressions que suporten cada dia. No hi ha dubte, a l’Iran una revolució de dones persisteix després de setmanes de repressió violentíssima. Darrere, queda l’esperança, com l’emblemàtic titular de Le Monde (diari francès) del 8 d’octubre passat. Iran: La génération qui desafia li régime (Iran: la generació desafiant el règim).
Des d’aquesta banda del món hem estat espectadores, a través de les xarxes socials o els mitjans tradicionals, em queda clar, aquestes imatges no són alienes, hi som.
