Per Clara Esparza
Norma Falconi va néixer a l’Equador (Guayaquil), però va emigrar a Catalunya a finals dels anys 90. Des d’aquest moment, es va convertir en una de les referents de la lluita per als drets dels i les migrants i en contra de la Llei d’Estrangeria, tant a Catalunya com en el conjunt de l’Estat espanyol.
Va liderar les mobilitzacions i tancaments en parròquies i esglésies de la ciutat de Barcelona amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels i les migrants i aconseguir la regularització de la seva situació. Fundadora del sindicat de treballadores de la llar Sindihogar / Sindillar, Falconi parla sobre la importància del reconeixement de les lluites i els drets de les que cuiden.
Quins van ser els antecedents del moviment Papers per a tots i totes?
Aquest moviment va començar amb l’estudi de les lleis d’estrangeria, enfocant-nos en aspectes com el dret al vot, donant a conèixer els centres d’internament per a immigrants (CIES). Va ser aquest el moment en el qual jo vaig aprendre el que era un CIE i les condicions horribles en les quals les companyes hi vivien. Amb tota aquesta experiència vam iniciar una campanya i vam començar a treballar de manera conjunta. Des dels anys 90 hem lluitat de manera conjunta amb els moviments socials.
Després, vam iniciar el tancament a les parròquies, en assabentar-nos que hi havia persones dormint en algunes places de Barcelona, com la Plaça de Catalunya o la Plaça de Sants. Una vegada vam començar a fer les primeres assemblees, a organitzar-nos i a dur a terme les primeres mobilitzacions van començar els problemes, perquè aquest tipus de realitats es van començar a visibilitzar i van començar a molestar, especialment a l’administració, amb la qual en aquell moment era pràcticament impossible realitzar qualsevol tipus de negociació.
A mi em van nomenar “la cara de la lluita”, perquè jo sabia castellà i coneixia la Llei d’Estrangeria, em tenien confiança plena.
Tots els nostres companys que van formar part de la lluita en aquest moment van sortir amb papers, amb treball i, molts d’ells, també ara compten amb una vivenda.
La teva proposta per aconseguir drets per a les dones treballadores, en canvi, sorgeix a través del sindicat Sindihogar/Sindillar.
Després de tota aquesta lluita per aconseguir papers per a aquestes persones, jo em vaig quedar amb la espineta de veure que no hi havia una sortida per a les treballadores de la llar.
En aquell moment, moltes persones ens preguntàvem com era possible que en aquest país no existís una llei que protegís a les treballadores de la llar.
Vam començar a exercir una certa pressió, sortint al carrer, manifestant-nos. A visibilitzar-nos, a dir-li a la ciutat que existíem, que fèiem un treball i que aquest havia de ser valorat. Va ser una lluita de llarg recorregut i poc després vam decidir fundar el sindicat Sindihogar, que ja compta amb dotze anys de trajectòria.
Actualment comptem amb setze projectes en curs per a auto gestionar-nos, amb els quals anem sobrevisquent. El nostre principal objectiu és que les companyes no solament tinguin papers, sinó que tinguin els drets igual que qualsevol altre treballador o treballadora d’aquest país. Que tinguin dret a l’atur. El govern més democràtic d’Espanya, l’any passat, va treure una llei dient que anàvem a tenir dret a l’atur, que compleix justament aquest mes d’octubre, però es va oblidar que les treballadors de la llar portem vint, vint-i-cinc anys treballant i en canvi no es reconeix la retroactivitat.
Formes part i gestiones activament el centre Francesca Bonnemaison, un centre de cultura per a dones diverses, un espai de referència per a l’intercanvi dels diferents feminismes a la ciutat de Barcelona. Com sorgeix aquesta proposta?
Des que vaig arribar a la ciutat de Barcelona, sempre he buscat la militància en el feminisme, perquè jo era una dona treballadora sindicalista i feminista. Llavors, jo pensava: “Vinc un país desenvolupat, em trobaré amb millors condicions per militar en el que a mi m’agrada, no?”. Però no, em vaig trobar amb moltes dificultats perquè, des del feminisme blanc, se’m reconegués com a feminista.
Així que, en aquest moment, les feministes migrants els hi vam dir a les companyes feministes blanques que, encara que elles no ens volguessin, nosaltres tots els vuit de març sortiríem als carrers.
I aquest és el granet de sorra que nosaltres hem posat cada any en la lluita feminista, perquè també es reconeguessin les nostres reivindicacions, que no s’assemblen en moltes ocasions a les de les feministes blanques. Reivindicacions com el fet que moltes dones no tenen papers, els seus fills – molts nascuts aquí- tampoc tenen papers, no compten amb cap mena d’ajuda, encara que hi hagi discursos que afirmin que nosaltres els hi traiem el treball, les beques, el menjar… a la resta de persones. Això és mentida.
Quan no tens papers, no tens res. Llavors, la nostra lluita és perquè es reconegui, dins de les reivindicacions del moviment feminista, el feminisme migrant. Una cosa que continua sent encara un problema. En aquest sentit, l’espai Francesca Bonnemaison representa un espai segur, un espai bonic, on les companyes es puguin sentir alegres, alleujades, on poden desenvolupar activitats artístiques, perquè no solament venim a cuidar, oi?. Venim també a fer el traspàs de la nostra cultura, de tots els nostres sabers.
Nosaltres lluitem per això, perquè totes les dones siguin tingudes en compte, perquè el feminisme serà anti-racista. Solament si és antiracista, podràs fer un feminisme real.
Perquè ha de ser una lluita conjunta, perquè totes som dones, simplement per això. Existeix un objectiu comú, que és el de que totes ens podem ser lliures, puguem sentir-nos segures.
De quina manera s’intersecciona la vulneració del dret a l’habitatge amb les vulneracions dels drets dels i les migrants?
Sempre s’ha parlat de la immigració a Espanya com una cosa “nova”, encara que no ho és. El que passa és que Espanya mai ha reconegut el fet de tenir aquesta població en el si de la seva societat.
En aquest sentit, sí, l’habitatge és un tema fonamental, és una qüestió de drets. No es poden escudar en la lleis d’estrangeria ja que som persones que tenim dret a tenir accés a l’habitatge.
No obstant això, a la pràctica se’ns posen moltes traves. Els preus del lloguer pugen i no hi ha actualment cap govern que hagi estat capaç de parar l’ambició de les immobiliàries. No es tracta únicament d’una problemàtica de sous precaris, del treball en l’economia submergida, sinó que directament no tens un sostre on situar-te, quan l’ésser humà ha de tenir un sostre. No es pensa en el més elemental que és un habitatge per a una família. Com tindràs fills si ets al carrer? I si ets al carrer amb fills, te’ls treu la DGAIA i no tens possibilitat de recuperar-los.
L’habitatge no és un capítol més, és el centre també de les nostres reivindicacions. Perquè si Espanya no té fills, la migració sí que els té i a aquests fills també cal cuidar-los, perquè han nascut en aquest territori. Perquè aquesta sang nova, que és la immigració, és la que està fent canviar, no solament els colors de la ciutat, sinó també dels pensaments filosòfics i de l’economia.
Per què i de quina manera és important reconèixer les cures en les nostres societats i garantir els drets de les persones que es dediquen a aquest sector?
Bé, la lluita del sector del treball de la llar, primer, és per tal que es reconeguin els drets de les cangurs, les que cuinen, les que netegen, les que cuiden a persones dependents.
Des de Sindillar, el que estem tractant és de que, en primer lloc, es reconegui el treball que es realitza, que es valori. Perquè aquest exercici quotidià de neteja, de cuidar als nens, de planxar, de tenir el menjar fet per a totes aquestes dones que treballen a les empreses, o que fan política, és molt important. Perquè, gràcies a les dones que estan a les cases, elles poden fer aquest treball. També els homes, perquè ells arriben a casa, es serveixen i ja està, però no recorden que hi ha una persona que els està fent aquest treball. Per a nosaltres, no és suficient únicament amb la visibilització, sinó que també les lleis s’adeqüin a la realitat moderna en la qual estem. No és possible que en el segle vint-i-un encara hi hagi esclaves, no? Netejant, cuidant, morint, sense que la gent s’assabenti.
Encara que cuidem de la vida, a ningú li importa. I llavors, som nosaltres les que hem de posar-ho en el centre de discussió, en el centre de la taula, per això convertim les nostres reivindicacions en paraules i en frases com “cuidar a les que cuiden”.
Nosaltres sempre els hi diem a les feministes que no hi ha 8-M sense 30-M, perquè el 8 de març és el dia de la dona treballadora, però el 30 de març és el dia de les treballadores de la llar.
Mentre nosaltres no tinguem drets, no serem lliures i tampoc el feminisme ho serà.
