Diumenge 16 juny 2024

Diumenge 16 juny 2024

No em trobo gaire bé*

Pat Carra 

(Traducció de l’italià d’Isabel Franc*’ amb l’ajut d’Elena Laurenzi)

OPINIÓ

De sobte, la sàtira atrau tot el focus, un focus tan enlluernador que es perden ombres i matisos.

Plouen les definicions: la forma més elevada de la llibertat d’expressió, l’esperit de Voltaire, el millor de la llibertat occidental, herència de la Il·lustració,i anar dient.

De sobte, no em trobo gaire bé.

 

vinyeta it

 

I com és això? A Itàlia, el berlusconisme ha tallat llengües i mans, en sentit figurat és clar, tancant programes de televisió, censurant columnes d’opinió, emetent queixes, provocant una trista inclinació a l’autocensura i, tanmateix, no s’han mobilitzat els defensors de la democràcia i dels drets humans. Per sort, des de la Grècia antiga, la sàtira ha sabut desplegar la seva resistència, sobretot, lluny de l’escena il·luminada i de la compensació econòmica. Qui fa sàtira assumeix el risc d’enfrontar-se amb qui ostenta, ja sigui el poder dels diners com el de l’exercit o la musculatura, emmascarat de prestigi, consens familiar o polític. Això és el que ens encanta, l’emoció d’actuar des d’una posició de debilitat, que en el joc de la sàtira es converteix en força, en una audàcia infantil i desarmada. Subratllo: desarmada.

Després de la massacre a la redacció de Charlie Hebdo, hi ha hagut qui, començant pel Financial Times, ha donat a entendre que aquest final se l’havien buscat. De fet, qui fa sàtira “ja s’ho busca”, en el sentit que cerca provocar conseqüències, en el millor dels casos, creant un salt de la consciència per mitjà d’un plaer, el riure. Aquest era, sens dubte, l’esperit originari de Charlie Hebdo, però he d’admetre que la frase pronunciada pel director Chard “m’estimo més morir dempeus que viure de genolls” em grinyola, no són les paraules d’un humorista. Em pregunto com ha arribat a aquest posicionament i com ha continuat en aquesta escalada.

El 2011, quan em van entrevistar amb altres dibuixants desprès de l’incendi a la seu de la revista, jo havia declarat el meu desacord amb el que em semblava un repte fàl·lic, una mica en la línia visceral d’Oriana Fallaci.

D’altra banda, el fet que algunes vinyetes puguin resultar ofensives forma part del joc i depèn de moltes variables,entre elles el sentit de l’humor que tingui l’objecte de la sàtira i el públic.

La percepció és que aquestes vinyetes comparteixen una mateixa posició i presumpció de poder, cultural i polític. De debò, Wolinski, Charb, Tignous creien en els grans enemics islàmics?

No em trobo gaire bé.

Sento una compassió rabiosa pels morts, ràbia per l’abstracta reivindicació del dret a la sàtira. Abans de ser un dret és una elecció conscient/inconscient del risc i del plaer que provoca.

El cas de Putin, que envia a Sibèria les PussyRiot, ens dona la dimensió del perill. No és la política dels drets la que ha permès de sobreviure a l’home i a la dona ridentes.

Pels bufons era necessària la proximitat amb la cort, conèixer-la des de dintre per limitar i soscavar els deliris de poder. Els bufons i les dones que riuen sempre han arriscat molt. A les democràcies modernes, som una altra mena de bufons, però en essència l’art és sempre el mateix i la seva intenció és la de mostrar que l’emperador està despullat.

Després dels esdeveniments de París, la informació mediàtica s’ha concentrat en mans dels poders fàctics. S’ha difós un missatge delirant: el Gran enemic islàmic declara la guerra a Europa provocant una matança de dibuixants satírics. En una París de ciència ficció veiem desfilar per les pantalles homes coberts amb passamuntanyes o cascs estil Darth Vader, el cantó fosc de la força a la Guerra de les Galàxies. Onades d’emotivitat ens claven a les xarxes socials i a emissions en directe que no s’acaben mai.

Assistim al llançament i la difusió del lema Tots som Charlie o Jesuis Charlie, en cartells, pins, samarretes o qualsevol marchandising.

La gent del còmic comença a trontollar entre la por i la megalomania. Som nosaltres els i les paladins de la llibertat occidental? Com és que mai no ens ho havien dit? Ara podem oscil·lar entre la pobresa i el martiri, l’atur i la glòria pòstuma.

Acusem un cert mareig juntament amb el dol. El nostre llapis esdevé sobtadament un arma que desafia les metralladores. Es dibuixen torres bessones en forma de llapis, tinta com a sang i així successivament.

De sobte, som potencials herois i heroïnes i aquell món editorial-periodístic que amb l’excusa de la crisi, cada cop més sovint, no paga les vinyetes o, pot ser, les censura, declara ara una admiració incondicional per aquest noble art.

Segueixo el fil de la sàtira per arribar a les bambolines d’aquest sainet bèl·lic, per tal de trobar l’altra cara de les aparences. Ja sé que, nosaltres, burletes i faceciosos som de caràcter infantil i ingenu. Som una mica gamarussos i gamarusses. És paradoxal que una revista satírica hagi esdevingut la bandera de la llibertat en mans del poder fàctic. No s’adiu amb la nostra professió la retòrica heroica i pomposa, que, ben al contrari, és el blanc de les nostres provocacions. Tanmateix, el primer efecte de la tragèdia de Charlie Hebdo ha estat un fallout de la retòrica, és a dir, de la mentida. De sobte, t’adones que t’han llençat de les pàgines del còmic a les pàgines de la parada militar masclista i de la omnipotència democràtica.

El relat és fals: és com si Don Quixot, creat per Cervantes a la presó, esdevingués la bandera de Les Creuades en comptes de quedar-se en el seu alter ego satíric. Com si el rei coronés el bufó, el patriarca confiés en la dona que riu, l’inquisidor santifiqués la bruixa. Com si no hi hagués ja res del què riure.

La història no funciona així.

El món de la historieta gràfica no caurà en aquest parany, no passarà de la seva subtil i melancòlica humanitat a la retòrica de la pulsió de mort, inflada d’armes i de paranoia.

Després de l’11 de setembre, l’OTAN i els Estats Units han provocat guerres en nom de la llibertat de les dones, bombardejant països i destruint antigues civilitzacions amb l’excusa d’alliberar-les del burca.

Després del 7 de gener oneja la bandera de la llibertat d’expressió. Cal que m’esperi que un drone em bombardegi l’escriptori per alliberar-me de la censura i de les feines mal pagades?

 

 

*Article publicat el 14 gener 2015 en italià a Aspirina. Revista acetilsatirica

Isabel Franc*’ és col·laboradora d’aquesta revista

 

—————————————————–

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Encara que l’escola mixta és un fet, la coeducació continua sent un ideal

IV Jornades d’Educació Per a la igualtat de dones i homes a Alzira Jornades Coeducació...

L’arribada de dones migrants desferma polèmica a Itàlia

OPINIÓ “Aquelles noies nues fugint de la violència”: així titulava l’1 de novembre el...

Cassandra ha de ser escoltada

Richard Eleman (@eurecat) Tot això emergeix d’una llarga conversa amb Richard Elelman, el polifacètic Head...